Pluja

Teatre

informació obra


Autoria:
Guillem Albà, Clara Peya
Direcció:
Guillem Albà
Direcció Musical:
Clara Peya
Dramatúrgia:
Marc Angelet, Toni Gomila
Coreografia:
Ariadna Peya
Il·luminació:
Ignasi Solé i Oriol Ibáñez
Vestuari:
Irene (Nené) Fernández
Producció:
Guillem Albà
Intèrprets:
Toni Gomila
Sinopsi:
Només un piano de mitja cua, i la imaginació dels dos artistes, jugant. La Clara i en Guillem es planten davant del públic sincers i despullats, amb honestedat. Tocant, ballant, mirant-se, cantant. Sensibilitat extrema. Pluja neix de l’amistat que els uneix i de com sovint se senten petits. I vosaltres... mai us heu sentit petits?

No hi ha res més màgic que sentir l’alè de l’artista, crear una intimitat que només el teatre pot oferir. Aquesta màgia és la que volen despertar Guillem Albà i Clara Peya amb Pluja. Un espectacle “cara a cara”, sense artificis, fet de petites accions, petites notes musicals i molta imaginació de dos artistes i amics que juguen, ballen i canten davant del públic. Peya hi posa la música –com a pianista i compositora– i Albà, el seu món multidisciplinari (titelles, gest, teatre visual) per emprendre un viatge divertit i poètic a la recerca d’un refugi contra la vulnerabilitat, on sentir-se petit fa molta menys por.

Clara Peya, finalista en la categoria d'espai sonor. Premis de la Crítica 2016

Crítica: Pluja

10/01/2019

Al pot petit, la millor confitura

per Nil Martín

Pluja Sala Beckett, 4 de gener de 2019 [caption id="attachment_3985" align="aligncenter" width="600"] © Kiku Piñol[/caption]

La Sala Beckett recupera durant uns dies una petita gran perla, Pluja, estrenada el 2016 al festival Temporada Alta. En aquest espectacle interdisciplinari i inclassificable creat per Guillem Albà i Clara Peya, intèrprets de la peça, juntament amb Marc Angelet (dramatúrgia) i Andreu Martínez (gest i titelles), Albà i Peya reflexionen, amb una gran proximitat amb el públic, sobre el tema de la vulnerabilitat i la petitesa humanes.

Per parlar de petitesa, Pluja es construeix en un espai petit, amb només dos intèrprets, un sol instrument (el piano, com sempre, magistralment tocat per Clara Peya) i amb el públic molt apretat en uns bancs semicirculars. Com a espectador, pots sentir el contacte de les teves espatlles amb les espatlles de les persones que tens als costats, i de la teva esquena amb els genolls de qui tens al darrere. Així doncs, la posada en escena és ja una declaració d’intencions. Estem en petit comitè, quasi en família, obligats i obligades a tocar-nos i a deixar-nos tocar. Ens sentim com si estiguéssim dins la closca de nou que ens mostra Guillem Albà a l’inici de l’espectacle.

Aquesta imatge, la de la closca de nou, és la primera de les moltíssimes imatges poètiques que componen la peça i la doten d’una bellesa enlluernadora. Malgrat no tenir una narrativa molt clara ni lineal, el muntatge colpeix per la tendresa, la força i el virtuosisme amb què Albà i Peya defensen totes i cadascuna de les seves escenes. Albà és capaç de commoure amb unes simples titelles de mà o de dit, a les quals dota de vida pròpia, o fins i tot sense titelles, movent-se en el teatre de gest. I Peya transmet emoció a través del piano i juga meravellosament amb l’instrument fins al límit. I el millor de tot és que l’un i l’altra estan connectats tota l’estona, i treballen amb un amor i un respecte mutus (i sempre amb un gran i especialíssim sentit de l’humor) que arriben al públic i que fan que no els puguem treure els cinc sentits de sobre. I el fet que t’abracin a la sortida, ja no té preu. Volem més companyies de teatre que abracin el seu públic al final de cada funció.

L’única pega del muntatge és que s’hagi programat tan pocs dies. Amb totes les entrades esgotades, no puc recomanar que hi aneu, però sí que no perdeu la pista a aquest parell d’artistes, majestuosos pel talent i l’honestedat amb què treballen.

Nil Martín @Nil_ml [embed]https://www.youtube.com/watch?v=cInl2Rgc39s[/embed]