Al pot petit, la millor confitura

Pluja
Sala Beckett, 4 de gener de 2019

© Kiku Piñol

La Sala Beckett recupera durant uns dies una petita gran perla, Pluja, estrenada el 2016 al festival Temporada Alta. En aquest espectacle interdisciplinari i inclassificable creat per Guillem Albà i Clara Peya, intèrprets de la peça, juntament amb Marc Angelet (dramatúrgia) i Andreu Martínez (gest i titelles), Albà i Peya reflexionen, amb una gran proximitat amb el públic, sobre el tema de la vulnerabilitat i la petitesa humanes.

Per parlar de petitesa, Pluja es construeix en un espai petit, amb només dos intèrprets, un sol instrument (el piano, com sempre, magistralment tocat per Clara Peya) i amb el públic molt apretat en uns bancs semicirculars. Com a espectador, pots sentir el contacte de les teves espatlles amb les espatlles de les persones que tens als costats, i de la teva esquena amb els genolls de qui tens al darrere. Així doncs, la posada en escena és ja una declaració d’intencions. Estem en petit comitè, quasi en família, obligats i obligades a tocar-nos i a deixar-nos tocar. Ens sentim com si estiguéssim dins la closca de nou que ens mostra Guillem Albà a l’inici de l’espectacle.

Aquesta imatge, la de la closca de nou, és la primera de les moltíssimes imatges poètiques que componen la peça i la doten d’una bellesa enlluernadora. Malgrat no tenir una narrativa molt clara ni lineal, el muntatge colpeix per la tendresa, la força i el virtuosisme amb què Albà i Peya defensen totes i cadascuna de les seves escenes. Albà és capaç de commoure amb unes simples titelles de mà o de dit, a les quals dota de vida pròpia, o fins i tot sense titelles, movent-se en el teatre de gest. I Peya transmet emoció a través del piano i juga meravellosament amb l’instrument fins al límit. I el millor de tot és que l’un i l’altra estan connectats tota l’estona, i treballen amb un amor i un respecte mutus (i sempre amb un gran i especialíssim sentit de l’humor) que arriben al públic i que fan que no els puguem treure els cinc sentits de sobre. I el fet que t’abracin a la sortida, ja no té preu. Volem més companyies de teatre que abracin el seu públic al final de cada funció.

L’única pega del muntatge és que s’hagi programat tan pocs dies. Amb totes les entrades esgotades, no puc recomanar que hi aneu, però sí que no perdeu la pista a aquest parell d’artistes, majestuosos pel talent i l’honestedat amb què treballen.

Nil Martín
@Nil_ml

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *