Despertalab2: Goldilocks

informació obra



Ajudantia de direcció:
Jaume Viñas
Intèrprets:
Alba Ribas, Meritxell Termes, Natalia Martínez (Barcelona)
Escenografia:
Judit Colomer
Vestuari:
Núria Milà
Companyia:
Arrogante Albino
Sinopsi:

Dues germanes, dones, nenes, adultes, joves o potser pingüines viuen en un lloc del que no poden escapar. Ell les ha tancat per fora.

Elles, jocs innocents, jocs menys innocents, 7 llibres i les seves pròpies preguntes, somnis, amics imaginaris, pors i de tant en tant esperances.

Falten hores, minuts, segons per a les 12 de la nit i una d’elles fa anys. Fer anys i créixer en un món que et limita i que et fa abandonar la infància molt abans d’hora, que te l’arrenca, t’esgarrapa i t’infecta les ferides. Si sobrevius dóna gràcies.

Però encara no són les 12 i el temps s’escurça i s’allarga a la seva voluntat, un passatemps rigorós que s’ha convertit en el dia a dia d’aquestes nenes, joves, adultes, dones, germanes o pingüines.

Aprendre a conviure com a única manera de viure, sobreviure i potser morir.

Crítica: Despertalab2: Goldilocks

07/05/2018

Atrapades a la gàbia daurada

per Nil Martín

GoldiLocks Sala Atrium, 4 de maig de 2018 [caption id="attachment_2248" align="aligncenter" width="500"] © Martina Matencio[/caption]

El passat dijous 3 de maig es va estrenar a la Sala Atrium l’espectacle GoldiLocks, guanyador del Segon Premi del cicle de creació escènica DespertaLAB, que organitzen cada any la Nau Ivanow i la Sala Atrium. Es tracta d’un projecte impulsat per l’actriu Meritxell Termes, amb text de Jaume Viñas i direcció de Júlia Barceló. Alba Ribas completa, amb Termes, el repartiment, i Judit Colomer i Núria Milà signen l’escenografia i el vestuari, respectivament.

L’espectacle explica la història de dues noies, Maira i Louise, que viuen empresonades per un Ell que mai se’ns arriba a presentar. És la nit de Cap d’Any, Maira ja fa temps que és adulta, però Louise farà 18 anys amb l’arribada de l’any nou. Això li suposarà enfrontar-se a una realitat abominable i perdre la mínima impunitat que encara li donava el fet de ser menor d’edat. GoldiLocks, basat en una idea original de Meritxell Termes, és un text marcadament conceptual i postdramàtic que indaga en el tema de les violències masclistes invisibles, la part de baix d’un iceberg del qual sovint només veiem la punta, les violències físiques i explícites.

En Bertran Salvador i jo, que moderarem un col·loqui amb la companyia el proper divendres 11 de maig,  vam tenir l’oportunitat d’assistir a un dels primers assajos (en podeu llegir la crònica aquí), i ja ens va interessar molt el projecte, tot i que vam trobar que el text era extremadament complex i potser un pèl massa llarg. En aquest sentit, la directora Júlia Barceló ha treballat amb el dramaturg Jaume Viñas per millorar-ne alguns aspectes, i el cert és que, respecte de l’original, ha quedat força canviat, però indubtablement millorat. El missatge racional de l’obra segueix sent críptic en certes parts, però molt menys, i el missatge emocional arriba i aconsegueix clavar el públic a la butaca i fer-lo remoure davant una història de cruesa creixent que culmina en la terrible anagnòrisi final, que aclareix dubtes que potser havien quedat pendents de resoldre al llarg de l’obra.

Aquest resultat s’aconsegueix gràcies al talent i al treball d’un equip liderat per Barceló, la qual demostra en aquesta ocasió la seva faceta com a directora amb una posada en escena impecable, simple però creativa, que no deixarà ningú indiferent. I això és gràcies també a Judit Colomer, que ha optat per una escenografia minimalista i funcional que s’adscriu perfectament a les necessitats de l’obra, amb pocs més objectes dels que s’han de fer servir a escena.

Sostenen la història davant del públic Alba Ribas i Meritxell Termes, amb unes interpretacions molt versemblants, malgrat l’estranyament que pot provocar la història. Cal destacar la presència escènica i el treball de Ribas, que defensa a la perfecció un personatge molt difícil que no és tan innocent com pot semblar en un principi.

Les projeccions i la música completen el muntatge amb un missatge clar: hi ha una part de la violència invisible (que, de fet, és força visible) que ens arriba des dels productes culturals. Uns simples fragments de documentals són suficients per demostrar-nos que la ciència que coneixem és la que ens ha explicat l’home occidental, vist com un heroi davant del món salvatge. I una cançó de pop espanyol, un hit musical que tots i totes probablement hem cantat alguna vegada, se’ns revela com un himne de la violència sexual. De quin hit es tracta, no us ho diré, haureu d’anar a la Sala Atrium per comprovar-ho. Tingueu ben clar que no en sortireu indiferents.

Nil Martín @Nil_ml [caption id="attachment_2250" align="aligncenter" width="500"] Bertran Salvador (#Novaveu), Júlia Barceló i Judit Colomer a l'assaig a la Nau Ivanow (Foto: Nil Martín)[/caption] [caption id="attachment_2251" align="aligncenter" width="500"] Meritxell Termes i Alba Ribas a l'assaig a la Nau Ivanow (Foto: Nil Martín)[/caption]