Macho Dancer
Sala Hiroshima, 14 de febrer de 2020
Dues coses que casen molt bé: les llums vermelles de la Sala Hiroshima i trobar-te que el públic es va asseient al voltant d'una tarima en forma de T en una sala plena de fum, com si es tractés realment d'un club nocturn i haguéssim vingut a veure un xou de striptease. És el que va passar l'últim divendres del 8è Festival Sâlmon, de la mà de la ballarina i coreògrafa filipina Eisa Jocson, que va presentar a la Sala Hiroshima el seu solo Macho Dancer. L’espectacle, juntament amb Death of the Pole Dancer (2011) i Host (2015), forma part d’una trilogia de solos sobre el paper del cos en la indústria de l’entreteniment a Filipines
Macho Dancer, estrenada l'any 2013, presenta en escena un tipus de dansa que es du a terme als clubs nocturns de Manila. El macho dancing és el ball dels gogós masculins als bars dels barris vermells de la ciutat, adreçat tant a homes com a dones. Jocson ens trasllada a aquest context presentant un solo ple de força, que posa sobre la taula el paper dels cossos dins la indústria de l'entreteniment, i que reflexiona sobre la cosificació corporal i els patrons de moviment masculins. Ella, com a dona, agafa el paper de l’home, del ballarí, i n’adopta la sensualitat, fet que planteja un joc molt interessant sobre el gènere i la identitat. Tot i el seu cos de dona, la seva magnífica interpretació aconsegueix transmetre en tot moment moviments que podríem definir com a arquetípicament “masculins”, si bé no són els que estem més acostumats a veure entre els homes, ja que el macho dancing busca la sensualitat d’una manera molt explícita.
I aquí és on l’espectacle aconsegueix el seu gran efecte, per partida doble: la coreografia d’Eisa Jocson, que es basa estrictament en el ball masculí, impacta perquè és una dona qui està realitzant els moviments propis dels homes, i perquè aquests moviments, en ser encarnats per una dona (que, socialment, és una figura molt més cosificada que la de l’home), ens fan adonar-nos que la figura masculina només es cosifica (o es cosifica molt més) en els clubs eròtics, mentre que la figura de la dona està sempre cosificada. La sensació d’estranyament, fins i tot grotesca, que produeix veure Jocson fent macho dancing ens fa adonar-nos de com els balls dels gogós poden ser magnètics i degradants alhora, i, sobretot, ens fa reflexionar sobre per què ens estranya veure una dona movent-se com ho fa Jocson. Els arquetips de gènere estan, ho vulguem o no, molt ancorats a la nostra cultura i al nostre subconscient.
Els canvis de vestuari ajuden a provocar aquest xoc en el públic, mostrant cada cop més el cos de l’intèrpret. Que Jocson estigui quasi despullada i, així i tot, veiem un cos masculí, demostra com les actituds i els comportaments són molt més importants a l’hora de percebre el gènere que no pas factors biològics com el cos.
La selecció musical, a càrrec de Lina Lapelyte, és un altre dels encerts de la proposta. La barreja de temes de rock dur de Metallica amb cançons d’un univers més cursi —fins i tot hortera—, de Bonnie Tyler o George Michael, ajuda a generar l’espai de club nocturn, i connota encara més els moviments de Jocson.
Tot i que ens hauria agradat veure més jocs de llums per entrar encara més en l’ambient en què ens situa la peça, la feina de Jocson és molt interessant, i estarem atents a la seva evolució quan torni a passar per les sales de la ciutat.
Cristina Sanz-Gadea Ferret @kotcris // @csanzg1
Nil Martín @nilmartinlopez
