Rosas danst Rosas

informació obra



Intèrprets:
Laura Bachman
Coreografia:
Léa Dubois, Anika Edström Kawaji, Yuika Hashimoto, Laura Maria Poletti, Soa Ratsifandrihana
Direcció Musical:
Thierry De Mey, Peter Vermeersch
Músics:
Thierry De Mey, Walter Hus, Eric Sleichim, Peter Vermeersch
Producció:
Rosas
Dramatúrgia:
Soledad Gallardo, David Montero
Sinopsi:

Rosas danst Rosas va ser creada l’any 1983 i va esdevenir referència internacional de la dansa postmoderna. La peça es fonamenta en el minimalisme a partir de la música repetitiva de Thierry De Mey i Peter Vermeersch, creada simultàniament a la coreografia. Quatre ballarines es ballen una vegada i una altra: l’esgotament i la perseverança creen una tensió emocional que contrasta fortament amb l’estructura rigorosa de la coreografia. Un nou repartiment de joves ballarines interpretarà aquesta nova posada en escena de Rosas danst Rosas.

Rosas és la companyia que la coreògrafa i ballarina Anne Teresa De Keersmaeker va fundar el 1983, durant la creació de la peça Rosas danst Rosas. Des del seu debut el 1982 amb FaseFour Movements to the Music of Steve ReichDe Keersmaeker s’ha involucrat en una rigorosa exploració i articulació del moviment, des de les formes més simples a les més complexes. La relació entre moviment i música és essencial per al concepte de dansa de la coreògrafa. Així, Rosas ha estès l’art de la dansa com un acte d’escriure moviments en el temps i l’espai, i al llarg dels anys ha explorat la coreografia en relació amb altres forces compositives, com ara la música, la geometria, les arts visuals o el llenguatge.


Crítica: Rosas danst Rosas

14/10/2017

Ballar-se i reballar-se fins a l’extenuació

per Nil Martín

Rosas danst Rosas Mercat de les flors, 8 d’octubre de 2017 [caption id="attachment_824" align="aligncenter" width="450"] © Anne Van Aerschot[/caption]

La cèlebre companyia de dansa Rosas, fundada per Anne Teresa de Keersmaker, porta al Mercat de les flors la peça que, el 1983, la va catapultar a la fama: Rosas danst Rosas. Es tracta d’una peça de dansa contemporània que es basa en la repetició d’una sèrie de frases corporals aparentment simples que es van solapant en diferents combinatòries per crear textos coreogràfics i sensacions diferents.

Com el títol indica (“Rosas balla Rosas”), les ballarines de la companyia “es ballen” a si mateixes una vegada i una altra: quan una d’elles desenvolupa una frase corporal, les altres la segueixen, de vegades totes alhora i de vegades en forma de cànon, la qual cosa fa que, per molt que els moviments siguin durant molta estona els mateixos, es tingui la sensació d’anar veient contínuament una cosa nova.

La peça es balla a estones sobre el silenci, però en la seva major part, sobre la música de Thierry De Mey i Peter Vermeersch la qual, seguint els corrents musicals del minimal i el New Age, esdevé intensa i repetitiva, un ritme a estones monòton i a estones imprevisible. La música i la coreografia comparteixen protagonisme amb una il·luminació preciosa i molt cuidada de Remon Fromont.

La coreografia de Keersmaker està treballada amb un nivell de precisió altíssim, gairebé matemàtic. Les quatre ballarines, que el dia 8 eren Laura Bachman, Léa Dubois, Anika Edström Kawaji i Soa Ratsifandrihana, s’hi deixen la pell. Es tracta d’una coreografia molt intensa a nivell físic, perquè gairebé no hi ha ni un moment de repòs per a les intèrprets, però també a nivell intel·lectual, ja que la peça exigeix molta concreció i coordinació, i un sol pas en fals en trencaria tota la màgia. Val a dir que se’n surten amb un excel·lent.

L’espectacle té moments de gran intensitat, malgrat que potser és massa experimental. A l’inici, costa entrar-hi, ja que comença sense música i amb una llarga estona de repetició dels mateixos moviments, la qual cosa pot resultar excessivament reiterativa. Però quan, a continuació, les intèrprets comencen a ballar assegudes a les cadires, el públic queda captivat, i des d’aleshores, malgrat alguns alts i baixos en el ritme, l’espectacle esdevé molt interessant. Els moviments, que passen sobtadament del release (“deixar anar”) a la màxima tensió corporal i es repeteixen un nombre incomptable de vegades, semblen evocar la societat capitalista industrial que ens vol a tots iguals i treballant, com peces d’una màquina, fins a l’extenuació. Només a partir de la segona meitat de l’espectacle comencem a percebre que, tal com passa en el llenguatge, unes mateixes frases corporals emeses per ballarines diferents poden transmetre significats antagònics.

Nil Martín @Nil_ml