42 km
Teatre La Gleva, 19 de febrer
Fins al dia 8 de març podem veure al teatre La Gleva de Sant Gervasi l’obra 42 km, guanyadora de la Beca Odisseu 2018, que ens explica les vivències de tres amics en el context de la ruta del Bakalao a València a principis dels anys noranta.
Barraca, Spook Factory, Chocolate, Espiral, NOD, Puzzle: totes aquestes sales representaven, pels que van ser joves durant els vuitanta i principis del noranta, els espais en els quals, cada cap de setmana, podien oblidar les seves preocupacions i ballar a ritme de música electrònica. La ruta del Bakalao es va fer famosa en tot l’estat i va suposar tot un moviment contracultural ple de tòpics i prejudicis que, trenta anys més tard, encara ens arriben, fent d’aquest fenomen un tema gairebé tabú.
A 42km coneixem, de la mà del dramaturg Manel Arévalo i el director Roger Torns les experiències de la Laura (Diana Gómez), la Marta (Georgina Latre) i el Felo (Rafa Delacroix) una nit que, com cada cap de setmana, se'n van a recórrer la ruta. Aquests tres personatges ens mostraran al llarg de l'obra que no tot eren ganes de festa. Sentirem diverses reflexions sobre el que els passa per dintre, el que pensen i el que senten i sobre la seva necessitat de sortir per poder fugir d’un món que els oprimeix. Com tots els joves de totes les èpoques, aquells que sortien a recórrer els kilòmetres de la ruta buscaven una sola cosa: la llibertat.
La posada en escena inclou un disseny de llums de Rubèn Taltavull que ens transporta al món de les discoteques i una selecció musical d’Alejo Levis no menys rellevant per situar-nos en el temps i en l’espai. La petita sala de La Gleva es plena de fum i d’olor a tabac. Els tres intèrprets, durant gran part de l’obra, representen de forma molt verídica un estat d'embriaguesa i d’estar sota l’efecte de l’èxtasi. És una peça amb alguns moments profunds i d’altres molt divertits. A la Georgina Latre la vam veure recentment realitzant un altre gran paper al Maldà amb l’obra ‘Alhayat o la suma dels dies’.
La ruta va desaparèixer condemnada a passar a la història com un pou de decadència que es va emportar els anys de joventut de molts joves valencians. Però, veient l’obra, ens sentim completament identificats amb aquests joves, amb les seves ganes de viure a la seva manera. La generació que va viure aquest context va aprofitar aquests kilòmetres per escapar i per ballar, de la mateixa manera que altres generacions han aprofitat altres espais i rutes. Sortim del teatre amb moltes qüestions: som tan diferents els joves d’avui? Hem trobat respostes més ‘constructives’ en aquests anys de democràcia en el nostre context sociocultural? O és que en realitat només volem ser lliures i ballar mentre puguem?
Potser caldria preguntar-se si tal com diuen a l’obra: “solemos callarnos todo aquello que nos da miedo. Así es más fácil seguir viviendo”.
No us perdeu la postfunció de #NOVAVEU el pròxim dissabte 29! Ens veiem al teatre.
Cristina Sanz-Gadea Ferret
@kotcris // @csanzg1
