Cabaret tenyit de rosa

Cabaret
Teatre Victòria, 24 de setembre de 2017

Durant els mesos d’octubre i novembre, el Teatre Victòria recupera l’essència de l’avinguda del Paral·lel i es converteix en un autèntic Cabaret. Una producció a la que no li falten recursos i pot presumir d’una gran escenografia, vestuari i una Big Band en directe que fa goig.

Quant a la qualitat interpretativa, també ens trobem amb un gran repertori d’actors i cantants, en el que llueix especialment Ivan Labanda. A la nostra funció vam gaudir de la Teresa Abarca en el paper de Sally (“la cover”, l’actriu que substitueix a l’actriu principal, Elena Gadel, en determinades funcions) que tampoc ens va deixar indiferents amb un gran domini tècnic de la seva veu, que tant era potent i ensordidora, com dolça i suau. També cal destacar la gran actuació d’Amparo Saizar fent el paper de Schneider, la llogatera, amb unes cançons solistes absolutament precioses i brillantment executades.

D’altra banda, quant a la direcció de Jaime Azpilicueta, hi ha algunes coses que no ens van acabar d’encaixar. Per començar, el número principal, la cançó icònica d’aquest musical, no apareix. Vam tenir l’esperança que sortirien a cantar-la com a bis, però no va ser així, no vam poder gaudir de “Mein Herr”. Una altra sorpresa musical, en aquest cas positiva, va ser la reinterpretació de “Life is a Cabaret”, que ens va deixar clavades a la cadira.

A l’obra original, i si tenim en ment la pel·lícula amb Liza Minnelli, hi trobem una atmosfera fosca, depressiva, que amaga un rere fons decadent que no veiem al Teatre Victòria. Al llarg de tota la primera part es veuen cares de felicitat, cantant feliços amb un filtre de color rosa i la realitat decadent de l’època queda massa amagada sota la cortina de fum del cabaret. Per aquest motiu, quan a la segona part canvia el to i el filtre amb el qual observem la trama, ens desconcerta una mica. Ja en el final, amb el canvi brusc d’humor s’abaixa el teló deixant al públic incòmode i perplex.

Hi ha una sèrie de temes que, segons el nostre parer, són tractats de manera massa subtil i queda molt poc clar quin és el missatge que es vol transmetre. Per exemple trobem el tema de la llibertat i l’ambigüitat sexual, l’amor lliure, i evidentment el context històric del nazisme; temes que en la nostra societat actual i barcelonina estan molt presents, i creiem mereixien un tractament més clar.

Cabaret és un musical icònic amb un fort contingut polític, però temem que al convertir-se en un macro-espectacle, amb una qualitat tècnica admirable, es perdi o difumini el missatge de rebel·lia, trencament de les normes establertes i llibertat individual, essència sota la qual van néixer els cabarets berlinesos en el seu moment, un espai on tothom podia ser qui volgués.

Anna Molinet
Sílvia Mercè i Sonet

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *