Caiguda lliure cap a la llum

Ànsia (Crave)
Sala Atrium, 9 de març de 2019

© Manuel Romero

Segons la paràbola de Schopenhauer, els eriçons, quan ve el fred, no es poden donar escalfor sense punxar-se. És a partir d’aquesta idea que la Companyia La Salamandra, dirigida per Loredana Volpe, porta a escena, a la Sala AtriumÀnsia (Crave), un dels textos més difícils i lliures de Sarah Kane (Blasted, Psicosi de les 4.48), escrit per l’autora poc abans del seu suïcidi.

Ànsia és, més que una obra dramàtica a l’ús, amb una estructura i uns personatges definits, una espècie de poema dramàtic de vers lliure, recitat per quatre veus sense nom ni atributs marcats, a les quals donen vida Chap Rodríguez Rosell (A), Marc Pujol/Marc Garcia Coté (B), Anna Casas (C) i Marta Ossó (M). Aquestes veus, marcades per un dolor existencial (que difereix del dolor físic de les primeres peces de l’autora) deixen anar discursos inconnexos a la recerca de l’amor, de la salvació, amb l’ànsia de qui està tan sol que no té por de punxar-se per tal d’acostar-se als altres. Les veus d’un pedòfil, una depressiva, un suïcida, una mare, que lluiten per trobar-se sense aconseguir-ho, fet que ens recorda a moments l’absurd de Beckett, tot i les distàncies. L’important no és l’existència o no d’un significat racional del discurs, sinó el ritme i les paraules en si, les quals més que comunicar un sentit transmeten la seva pròpia força (“No oblidis que la poesia és el llenguatge per si mateix”, diu A a l’obra de Kane). Per aquest motiu, s’ha fet una nova traducció del text, signada per Chap Rodríguez, la qual busca (i aconsegueix) ser el més fidel possible al sentit rítmic del text original. A més, la traducció respecta l’existència de frases en diferents idiomes (espanyol, alemany, serbocroata…), les quals són només un dels elements que denoten la gran intertextualitat de l’obra: un text de textos, en què trobem influències tan diverses com les de la Bíblia, La terra eixorca de T. S. Eliot, els bucles lingüístics de Beckett o Radiohead.

Fent cas de la importància del ritme, Loredana Volpe ha optat per afegir una cinquena veu (no present en el text original) a escena, el violí d’Álvar Llusá-Damiani, que, malgrat queda en segon pla i no aconsegueix ser aprofitat al màxim, s’articula com un aglutinador de les altres quatre veus, marcant el ritme i completant el discurs de la intertextualitat amb versions de temes com ara All I need, de Radiohead.

Un dels elements més desconcertants del muntatge és potser l’espai escènic, consistent en un arbre de la vida o arbre sefiròtic dibuixat amb guix a l’escenari. Es tracta d’una representació gràfica dels sefirots, que són les emanacions de Déu segons la Càbala jueva. En la seva escenificació d’Ànsia, Volpe situa la “corona” (kéter) de l’arbre, que es relaciona amb la divinitat, just al davant del públic, i el “regne” (malkuth), el món material, al fons de l’escenari. El violinista és sempre al centre, en el sefirot de la bellesa (tipheret), mentre que els quatre actors van avançant del fons al prosceni, tothora parlant de cara al públic, en un viatge gnòstic, una progressió del món de les coses cap a la mística, fet que mimetitza amb la davallada del text (“Caiguda lliure / Cap a la llum”). La idea és molt interessant com a sistema de treball, però com que no s’explica en cap moment de la representació ni al programa de mà, pot acabar confonent el públic més que altra cosa.

Arbre sefiròtic

Un altre element que sobta és que l’últim tram de l’obra es fa en un fosc total, de tal manera que només sentim veus, no veiem els intèrprets. Aquesta decisió, que vol donar predomini al llenguatge, genera una sensació de xoc i desperta la imaginació, però acaba per fer davallar el ritme i desorientar l’espectador en un text que ja és prou críptic de per sí.

Amb tot, sostenen l’energia de la peça unes molt bones interpretacions, d’una contenció que atrapa i esgarrifa alhora, en què destaquen la feredat de la mirada de Marta Ossó i l’angoixa existencial que transmet el llarguíssim monòleg que Chap Rodríguez Rosell fa caure sobre el públic, com una allau, des de dalt de la grada. Als seus ulls, hi veiem l’ànsia de Kane i de tots nosaltres, l’ànsia de qui vol estimar i ser estimat en una societat d’eriçons.

Nil Martín
@nilmartinlopez

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *