Jerusalem

informació obra



Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Pere Arquillué, Elena Tarrats, Chantal Aimée, David Olivares, Marc Rodríguez, Víctor Pi, Guillem Balart, Adrian Grösser, Anna Castells, Clara de Ramon, Albert Ribalta
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Maria Armengol
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Caracterització:
Núria Llunell
Ajudantia de direcció:
Xavi Ricart
Sinopsi:

Decadent, abandonat, patètic, però també valent i divertit... Així és l'antiheroi que protagonitza aquesta peça, tan aplaudida al West End com a Broadway.

És el dia de Sant Jordi, patró d'Anglaterra, i en una localitat rural que aquell dia acull la fira del comtat, Johnny “el Gall” Byron surt del remolc on viu. Les autoritats el volen desnonar per poder construir al solar que ocupa i un pinxo li vol clavar una pallissa... És l'home més odiat del poble? Potser, però també és el més estimat: els amics volen que surti amb ells de festa i el seu fill el reclama perquè passin junts el dia visitant la fira... És una mena de Falstaff del nostre temps, un personatge modern però que al·ludeix constantment a una Anglaterra medieval idealitzada mentre beu, consumeix drogues o eludeix les autoritats que el persegueixen... Tot plegat constitueix el retrat d'una Gran Bretanya que perd el contacte amb les arrels, l'estampa d'un món rural esclau dels seus propis mites que, en fer paleses les seves realitats més ombrívoles, fa miques les visions idealitzades de la vella Albió.

El muntatge s'inspira en Jerusalem, un himne compost per Sir Hubert Parry sobre uns versos de William Blake el 1916. Extremament popular al país, el tema ha estat proposat fins i tot com a himne nacional anglès.

Signa el muntatge un director de cinema i dramaturg, gran admirador de Harold Pinter, que es va fer conegut amb obres com Mojo(també convertida en un film el 1997). El porta a escena Julio Manrique, un actor i director sempre atent a les mostres més interessants de la dramatúrgia anglòfona contemporània, que ha signat muntatges que van d'El curiós incident del gos a mitjanit a La partida (Grec 2014), per esmentar-ne només alguns. Interpreta el paper de Johnny (Mark Rylance en el repartiment original) Pere Arquillué, un actor amb una extensa i aplaudida trajectòria en teatre, cinema i televisió, que ha demostrat el seu instint teatral apostant per posades en escena com la de Primer amor (vista al Grec 2010), de Samuel Beckett (vista al Grec2010); El Preu, d’Arthur Miller (vista al Grec 2016) o Art de Yasmina Reza (2018), entre d’altres.

Premi en la categoria d'actor. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Jerusalem

05/07/2019

Cancó de decadència i llibertat

per Mar Panyella Bonet

Jerusalem Teatre Grec, 1 i 3 de juliol de 2019 [caption id="attachment_4829" align="aligncenter" width="376"] © Festival Grec[/caption]

La literatura anglesa sempre ha demostrat tenir una predilecció especial pel bosc. L’espai salvatge d’entre els arbres ha fet de refugi a un nombre incomptable de personatges aliens a la cultura dominant. El text de Jez Butterworth, en concordança amb aquesta tradició, situa l’acció al mig d’una clariana, entre els arbres. L’espai creat per Butterworth no és, però, un bosc idíl·lic ni romàntic. És més aviat una pila de brutícia decadent que, malgrat tot, encara se segueix aferrant a les llegendes ancestrals de druides i de gegants,  a la màgia i a l’instint. Sí, afortunadament, el bosc segueix sent el bosc, i els personatges de Jerusalem es transformen quan hi entren en contacte. I és clar, l’escenari del Teatre Grec, envoltat per la remor dels arbres una nit de juliol, es converteix en l’espai perfecte per la representació. Montjuïc ha abraçat Jerusalem, acompanyant amb la brisa dolça de les nits d’estiu el desig de naturalesa i de llibertat que es mou transversalment  a través del text de l’obra.

Jerusalem és una obra múltiple que s’impregna de la grandiloqüència dels textos clàssics i la mitologia per acabar desembocant en una peça contemporània i autocrítica, provocadora i refrescant. Els actors aconsegueixen transmetre l’espontaneïtat del text, despreocupats i meticulosos a l’hora, ajudats pels detalls infinits i deliciosos del vestuari i l’escenografia. Pere Arquillué creix sobre l’escenari i omple el personatge principal de l’obra: Johnny Byron, el Gall, un gitano extravagant que viu sol al mig del bosc i que és perseguit per la policia per vendre drogues i no pagar impostos. També cal destacar la interpretació d’Elena Tarrats, que aconsegueix mantenir la presència escènica que ja va demostrar tenir a Maremar. El seu personatge aporta al text un component poètic que l’actriu aconsegueix transmetre d’una manera lírica i neta, equilibrant perfectament la brutalitat del personatge d’Arquillué. No hi ha res més agradable que sentir com la seva veu omple l’aire mentre canta els versos de William Blake: “Porteu-me l’arc ardent, les fletxes del desig, els carros de foc. No abandonaré la lluita i aquesta espasa que porto, mai no s’adormirà entre la meves mans… ”

Més enllà d’aquests moments poètics, puntuals i ben tractats, Jerusalem juga amb l’efecte mirall a través de la vulgaritat hiperbòlica d’uns personatges barroers i decadents. Byron incòmoda als veïns i a l’ajuntament precisament perquè els seus hàbits són l’expressió pública dels tabús de la societat que representen. Si Byron incomoda és perquè és potencialment real; la representació col·lectiva de la decadència individual de cada un dels altres personatges, d’Anglaterra sencera, i fins i tot del públic assegut als seients de la platea. Byron potser és un home llop, però tal i com ens recorda la cançó de Michael Hurley, l’home llop és algú com tu i com jo. Jerusalem posa en escena, sense cap mena de filtre i a través d’una barreja trepidant de fantasia i hiperrealitat, una desfilada estrident de vergonyes col·lectives. Sobre l’escenari  hi passegen, a ritme de rock anglès dels anys setanta, festes rave, paraulotes, televisions trencades i peixos que neden en bosses de plàstic transparent. Humor, sarcasme i molta festa exploten a través de Jerusalem i per atrapar l'espectador dins el seu món.

“Nosaltres som molts més”. Al final de l’obra Byron invoca tots aquells que, com ell, es refugien al bosc, ànimes borratxes del desig de viure lliures. Enmig d’una llum que es fa petita, com en el final d’un somni, Arquillué fa que el tambor ressoni amb un eco infinit entre les parts del Teatre Grec. El bosc és el que queda després de les lleis i dels dogmes, a sota d’Anglaterra, més enllà de les urbanitzacions i a dins el cor de les criatures. Jerusalem, igual que William Blake, autor de la lletra de l’himne que dóna nom a l’obra, explora l’energia secreta dels instints primaris. Les línies místiques que creuen la clariana de Johnny Byron connecten els druides ancestrals amb els borratxos contemporanis  i travessen l’escenari per a arribar fins al mig del cor de l’espectador que, després de tres hores de representació, se'n torna a casa assaborint una d’aquelles obres que no desapareixen després d'haver-se acabat.

Mar PB @katkurdt