Rebecca Alabert, Joan Marmaneu, Juan Pablo Mazorra, Iona Balcells, Marià Llop
Escenografia:
Ona Grau
Il·luminació:
Ona Grau
Vestuari:
Ona Grau
Vídeo:
Aleix Plana
Producció:
Aina Gomis
Sinopsi:
Hi ha una llegenda a l'Empordà amb molts anys d'història que explica què li va passar a un home que, per no haver de repartir la collita amb els seus veïns en un any de fam, va carregar el carro amb el seu gra per anar-se'n a un altre poble. Però en passar pels aiguamolls de la zona, carro, bous i càrrega van quedar atrapats al fang fins a enfonsar-se i desaparèixer entre els brams estremidors de les bèsties. La companyia La Llarga no us explicarà la història, però sí que us parlarà dels bruels que proferien aquells animals i de la seva similitud amb el cant nocturn del bitò, un ocell que nia als aiguamolls i que, tot i ser de grans dimensions, gairebé no es deixa veure. Com els bous de la llegenda, el mascle del bitó profereix uns bruels igualment esgarrifosos en arribar l'època del zel. Dels bruels, però dels que cadascun de nosaltres sentim a les nits i ens fan regirar al llit, ens parla aquest muntatge, i també de les paraules que no hem dit i de les que oblidem, de germans que pateixen per un pare amb demència prematura, d'homes morts i de gent que es passeja per la Lluna, de dones que ho saben tot i no diuen res... Tot, utilitzant recursos tecnològics que, en un món en què la tecnologia és omnipresent, volen esdevenir la base d'un llenguatge comú.
És la proposta d'una companyia que, des que el 2016 es va instal·lar a Catalunya, ha anat incorporant nous integrants (entre els quals Oriol Morales i Pujolar), però també nous llenguatges escènics que van del bufó al contacontes passant pel radioteatre. És així que han produït espectacles com Dalí ha mort o Llançament, entre d'altres. El passat 2018 van obtenir el premi Adrià Gual, amb el qual l'Institut del Teatre impulsa projectes d'escenificació que combinin qualitat, professionalitat i creativitat. A més d'una dotació econòmica, el premi inclou la possibilitat que l'espectacle guanyador es posi en escena com a part de la programació del Grec Festival de Barcelona.
Bruels Festival Grec – Teatre Lliure de Montjuïc, 28 de juliol de 2019
Fotografia: Maria Alzamora
La companyia La
Llarga estrena Bruels, l'obra que reunia totes les qualitats per
guanyar el Premi Adrià Gual de l'Institut del Teatre, i arribar així al Festival
Grec de Barcelona d'aquest estiu i a la Sala Beckett del 21 de novembre a l'1
de desembre de 2019.
Amb un posat
intimista i molt proper els quatre actors, vestits amb tons terrosos, es
presenten pel seu nom de pila: Iona, Joan, Rebecca i Juan Pablo. L'escenari és
a tres bandes, són sobre una maqueta blanca on hi veiem algunes muntanyes i una
caseta, set focus a peu de terra i una lona blanca al fons. Serà on s'hi
projectaran poc a poc elements que els serviran per anar explicant-nos aquest
conte a la vora del foc. Que més que un conte són quatre històries personals,
una per personatge, que d'alguna manera o altra es creuen amb la història
principal. Enmig d'aquesta escenografia tan blanca amb les projeccions de la
maqueta, també blanca, i el posat oníric que prenen els actors fa tot l'efecte
que estiguin sospesos en l'aire, que ens narrin el conte des del cel.
La feina dels
intèrprets és molt delicada, actuen amb la naturalitat de parlar en primera
persona, despullats de qualsevol personatge, com si fos la cosa més senzilla
del món. Destaco l'espontaneïtat i la vis còmica de Iona Balcells i Juan
Pablo Mazorra, la professionalitat de Rebecca Alabert i, sobretot,
la màgia de Joan Marmaneu que és capaç de transportar-nos amb la veu
allà on vulgui, amb el domini del temps; ni un segon abans ni un segon després,
amb el mig somriure de qui sap que l'atenció és tota per a ell, que té el
públic expectant per a la seva següent paraula.
El dramaturg i també director, Oriol Morales, se situa en la guerra civil -el silenci, la por i la mort- com a punt de partida per explicar-nos aquesta història, com a esdeveniment que tot ho tenyeix fins a dia d'avui malgrat deixar-nos endur per la desmemòria. L'autor ens ofereix un punt de vista sobre aquesta desmemòria més amable del que estem acostumats ja que són les àvies que tenien la missió d'endur-se a la tomba tots els horrors que havien presenciat per fer-nos un món més vivible. Quantes històries familiars s'amaguen per fer-nos més lleugera l'existència? Quants detalls emmudits per polir els relats que ens pertoquen? Què hi ha de realitat en allò que ens expliquen els personatges? O són directament els actors els que ens expliquen les seves experiències? Reals? És una obra sense personatges doncs? O tots som una mica els protagonistes de la història que ens narren? Perquè passa a l'Empordà però podria estar passant a qualsevol part de Catalunya o del món. Ens parlen de la universalitat dels secrets que moren amb les persones que han sabut guardar silenci. O potser és que no han tingut el temps suficient com per pair-ho i poder-ho explicar als néts. Potser la pregunta no va arribar a ser mai formulada i ells l'haurien respost sense callar cap detall. I de cop la sentència de la Rebecca se'm clava al cor, quina merda no conèxier l'avi, em repeteixo ja de camí a casa, sortint del teatre, mentre unes llàgrimes antigues m'omplen els ulls sense preguntar.
