Conte a la vora del foc

Bruels
Festival Grec – Teatre Lliure de Montjuïc, 28 de juliol de 2019

Fotografia: Maria Alzamora

La companyia La Llarga estrena Bruels, l’obra que reunia totes les qualitats per guanyar el Premi Adrià Gual de l’Institut del Teatre, i arribar així al Festival Grec de Barcelona d’aquest estiu i a la Sala Beckett del 21 de novembre a l’1 de desembre de 2019.

Amb un posat intimista i molt proper els quatre actors, vestits amb tons terrosos, es presenten pel seu nom de pila: Iona, Joan, Rebecca i Juan Pablo. L’escenari és a tres bandes, són sobre una maqueta blanca on hi veiem algunes muntanyes i una caseta, set focus a peu de terra i una lona blanca al fons. Serà on s’hi projectaran poc a poc elements que els serviran per anar explicant-nos aquest conte a la vora del foc. Que més que un conte són quatre històries personals, una per personatge, que d’alguna manera o altra es creuen amb la història principal. Enmig d’aquesta escenografia tan blanca amb les projeccions de la maqueta, també blanca, i el posat oníric que prenen els actors fa tot l’efecte que estiguin sospesos en l’aire, que ens narrin el conte des del cel. 

La feina dels intèrprets és molt delicada, actuen amb la naturalitat de parlar en primera persona, despullats de qualsevol personatge, com si fos la cosa més senzilla del món. Destaco l’espontaneïtat i la vis còmica de Iona Balcells i Juan Pablo Mazorra, la professionalitat de Rebecca Alabert i, sobretot, la màgia de Joan Marmaneu que és capaç de transportar-nos amb la veu allà on vulgui, amb el domini del temps; ni un segon abans ni un segon després, amb el mig somriure de qui sap que l’atenció és tota per a ell, que té el públic expectant per a la seva següent paraula.

El dramaturg i també director, Oriol Morales, se situa en la guerra civil -el silenci, la por i la mort- com a punt de partida per explicar-nos aquesta història, com a esdeveniment que tot ho tenyeix fins a dia d’avui malgrat deixar-nos endur per la desmemòria. L’autor ens ofereix un punt de vista sobre aquesta desmemòria més amable del que estem acostumats ja que són les àvies que tenien la missió d’endur-se a la tomba tots els horrors que havien presenciat per fer-nos un món més vivible. Quantes històries familiars s’amaguen per fer-nos més lleugera l’existència? Quants detalls emmudits per polir els relats que ens pertoquen? Què hi ha de realitat en allò que ens expliquen els personatges? O són directament els actors els que ens expliquen les seves experiències? Reals? És una obra sense personatges doncs? O tots som una mica els protagonistes de la història que ens narren? Perquè passa a l’Empordà però podria estar passant a qualsevol part de Catalunya o del món. Ens parlen de la universalitat dels secrets que moren amb les persones que han sabut guardar silenci. O potser és que no han tingut el temps suficient com per pair-ho i poder-ho explicar als néts. Potser la pregunta no va arribar a ser mai formulada i ells l’haurien respost sense callar cap detall. I de cop la sentència de la Rebecca se’m clava al cor, quina merda no conèxier l’avi, em repeteixo ja de camí a casa, sortint del teatre, mentre unes llàgrimes antigues m’omplen els ulls sense preguntar.

Joana Cortils

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *