Heroïnes o res
Teatre Nacional de Catalunya (Sala Tallers), 24 d'abril de 2021
[Si us fa mandra llegir la crítica sencera, busqueu només els tres paràgrafs en negreta a la 2a part. La resta de l'article és innecessària.]
Seré sincera: vaig entrar al TNC dividida per, d'una banda, la forta intuïció de què l'obra no m'agradaria gaire (i la meva intuïció sol encertar gairebé sempre perquè ja em conec els gustos), i, d'altra banda, la decisió de fer un exercici per veure-la amb bons ulls, sense jutjar prèviament. Crec que, en part, aquesta decisió estava marcada per les converses amb la meva companya estudiantil Sara Quiñonero, que molt encertadament em deia que a ella el que li interessa quan va al teatre és veure què en pot treure, què en pot aprendre, què li pot interpel·lar o atraure, i prefereix fixar-se en això que no pas en el que no li agrada. També estava condicionada pel fet que ja fa bastant de temps que formo part d'un col·lectiu polític, i això m'ha fet xocar frontalment amb una situació no gaire nova: les polítiques d'esquerra radical (polítiques anticapitalistes, antiracistes, feministes, antifeixistes, queer) s'han convertit entre lxs joves en una estètica, una moda, un acte performatiu, un llenguatge per relacionar-se entre ellxs i per aconseguir capital social i simbòlic. És a dir, per ser més o menys respectades (literalment) i per tenir més o menys validació del seu entorn segons el discurs i la imatge que projecten arreu però, especialment, a les xarxes socials. Em recorda tot bastant al capítol de Black Mirror sobre la puntuació a xarxes com a sistema monetari, però en lloc de guanyar la puntuació segons si t'adeqües a la normativitat, aquí la guanyes segons com d'anti-status-quo sembla que ets.
La política d'esquerres, en lloc de ser una praxi emancipadora que ens ofereixi un alè d'aire dins les estructures opressores que ens ofeguen, s'ha convertit en un bé de consum individual (bé que ens té a totxs enganxades consumint Instagram, Twitter o TikTok) sense cap repercussió material més enllà de les dinàmiques socials que s'estableixen entre grups de joves, creant així noves estructures de poder on qui domina les situacions ja no és l'Home Blanc Cis Hetero de Classe Mitja/Alta, sinó la Persona Més Guai i Deconstruïda de Barcelona®. Tristament, el capital social d'aquests individus és aconseguit molt sovint a força de tirar merda sobre altres persones o propostes amb les quals, més enllà dels seus possibles defectes (ja que és impossible que algú o alguna activitat política no tingui CAP defecte), representa que tenen molta afinitat ideològica. No estic dient que totxs lxs joves tinguin aquesta actitud autocomplaent i individualista, també en conec varies que sí que estan fent feina amb conseqüències reals en aquesta ciutat: dic que, segons la meva experiència, una bona part del jovent participa d'aquest gran acte performatiu que és "ser d'esquerres", reduint la política a posicions i actituds personals i no a organització i acció comunitària, i aconseguint validació dels seus cercles socials a través de tirar merda d'altrxs que estan, probablement, en una situació igual o pitjor que la seva. Sona familiar? Perquè a mi personalment em recorda massa a la llei de lliure competència neoliberal, on cada empresa lluita amb la del costat per fer-se amb el màxim benefici en detriment de totes les persones a qui això pugui afectar negativament, deshumanitzant-les.
Per tant, no volia participar de totes aquestes tendències quan vaig entrar a veure Heroïnes o res. No volia sortir-ne creient-me més guai que tothom per haver vist coses en l'obra amb les que no estava d'acord. A més, haver rebut tots aquests atacs de companyes de lluita i veure com d'absolutament desinformadxs estan, tant que gairebé fa riure, em feia recordar que darrere de l'espectacle també hi ha persones que han dedicat el seu temps i esforç a tirar el projecte endavant, i volia respectar aquesta feina i ser conscient que només en veuria la punta de l'iceberg (cosa que crec que en el passat hagués hagut de fer més, i em sap greu).
No obstant, m'és molt difícil fer aquesta aproximació constructiva a una obra amb la qual hauria de convergir per com s'ha presentat ("Un grup d'artistes joves vingudes dels marges vol fer un teatre revolucionari que transformi la societat", diuen les xarxes socials del TNC), però que està ni més ni menys que dirigida peeer (redoble de tambors)... Tatxaaaan! Un home cis blanc i (intueixo) heterosexual més que consolidat dins del panorama teatral català (aplaudiments). Hi ha alguna cosa que se'm remou profundament a l'estómac quan em trobo amb casos així i em salten de seguida totes les alarmes davant d'un possible cas de cooptació i extractivisme polític: és a dir, una persona privilegiada que es pot creure amb la intenció de cedir espai a altres que no ho són tant, però que en realitat el que acaba fent és afavorir la seva pròpia imatge a través d'això. De nou, la mateixa maniobra que podríem trobar amb els multimilionaris que creen grans institucions sense ànim de lucre per evadir impostos o donen la seva calderilla de milions d'euros a ONGs per rentar-se la sang dels milions de persones a les quals han assassinat. No estic dient, òbviament, que Iván Morales hagi assassinat a ningú, ni de bon tros: però afirmo que, d'entrada, l'operació sembla tenir el mateix esquema. [Perdoneu-me, sempre tendeixo a fotre canya als homes cis, és una deriva que tinc i no estic gaire interessada a canviar-la]. Així de pesada és l'autora de la crítica, que no li agraden les polítiques d'identitat però no les vol confondre amb assenyalar la posició com cadascú està situadx.
Dit això, és Ivan Morales, autor d'Heroïnes o res, un espècimen més de Mascle Aliat pel seu Propi Interès, o ens trobem davant d'una de les escasses ocasions en les quals el gest de cedir l'espai a persones que no podrien accedir-hi aconsegueix el seu objectiu? Com a apunt previ, m'agradaria recordar P.A.U. (Paisatges Als Ulls) de Carolina Llacher —que, amb els seus defectes i virtuts, portava dalt de l'escenari les experiències de refugiats a Barcelona— com a exemple que SÍ que és possible utilitzar els privilegis personals per oferir veu i recursos a qui se li han negat. En aquest cas, semblava que la feina de la directora es reduïa a recollir els testimonis personals de lxs sevxs actrius novelles per donar-los-hi forma i coherència global aplicant els seus coneixements dramatúrgics i de direcció.
Vull començar parlant sobre la possible tokenització (de la paraula "token") de lxs actrius escollidxs. Una de les frases que s'ha anat repetint durant el procés de marketing de l'espectacle és que situa a cossos no-blancs i no-binaris en escena (donant per suposat que això ja implica que estàs situadx als marges, prejudici àmpliament discutible). Com podem saber quan s'està convidant a algú a un espai per a escoltar-lx, i no perquè l'espai aconsegueixi tota la col·lecció de cromos de l'àlbum d'Opressions Interseccionals de Panini? ("Mhmm, ja tinc un cos no-binari, però n'he d'aconseguir un de racialitzat o em titllaran de racista..."). Com marcar la línia entre representació necessària i polítiques d'identitat, que redueixen una persona a la seva opressió i que acaben sent més racistes/trànsfobes/masclistes/classistes que altres opcions? És impossible trobar una resposta unívoca i duradora per a aquesta qüestió, i encara que no ho fos potser tampoc n'hauríem de buscar una, per mantenir-nos sempre en el dubte i la reflexió; cosa que, d'altra banda, no vol dir que no puguem arribar a conclusions concretes sobre casos concrets o, com a mínim, extreure'n noves preguntes per poder seguir pensant.
Així doncs, sembla que el repartiment d'Heroïnes o res està format per tokens, o no? D'entrada, m'agradaria assenyalar que durant tota l'obra l'espectadora té (o, almenys, jo vaig tenir) la sensació que Morales està parlant a través de lxs seves actrius, com si fos un ventríloc, creant uns personatges absolutament estereotipats i sense profunditat, sense dimensions, un color pla i prou. El director escriu al programa de mà que juntament amb lxs actrius van estar "fent workshops d'investigació abans de començar a escriure el text per assegurar-nos de trencar les nostres presumpcions abans de donar veu als personatges que interpretarien". No dubto que ho hagin fet, però la feina no sembla que hagi estat gaire fructífera, perquè no es presenta cap reflexió madura ni sobre les condicions personals en les quals viuen aquests personatges ni sobre el seu entorn sociopolític, més enllà dels tòpics que ja ens sabem totxs: "la gent important que controla la cultura ofega a les persones que no poden entrar a formar part dels seus cercles", sumat a "som persones joves i estem molt, molt enfadadxs". No hi ha cap anàlisi, cap consideració, cap investigació que aprofundeixi més en aquestes premisses, ambdues terriblement certes, però del tot superficials —no en el sentit d'irrellevants, sinó en el sentit d'inicials, que els hi falta fondària, recorregut. M'agradaria haver pogut anar als assajos i veure el procés de creació que han dut a terme, perquè sincerament sento que Ivan Morales s'ha dedicat a escenificar les seves presumpcions més que no pas a deconstruir-les. La sensació que no estàs escoltant les veus de lxs actrius, sinó la de Morales, em reforça moltíssim la convicció que estem davant d'un cas de tokenització, de vampirització d'aquests cossos (suposadament) oprimits per aconseguir-ne un guany simbòlic. No estic dient (puntualitzo, que hi ha gent que té la pell molt fina) que el director sigui un homenet malvat que hagi fet tot això conscientment mentre es fregava les mans i reia amb malícia d'esquena a lxs seves treballadorxs: estic dient que, malgrat les bones intencions que hi pugui haver darrere d'aquesta feina, també hi ha en ella moltes problemàtiques amagades que hem d'adreçar, no tan sols per continuar aprenent i deconstruint-nos, sinó per fer aflorar les derives performàtiques i neoliberals en les quals els posicionaments d'esquerres estan sumits.
[Continua a la 2a part]
