Heroïnes o res

informació obra



Direcció:
Iván Morales, David Climent
Autoria:
Iván Morales
Sinopsi:

«¿O heroïnes o res? Pues lo mismo tendrá que ser res. ¿De eso va el juego? ¿Solo nos dais espacio en vuestro mundo si es obligándonos a ser héroes?»

Un grup d’artistes joves, de perfils molt diversos però vingudes dels marges, comparteixen la voluntat de fer un teatre revolucionari que doni la volta a la societat. Estan enfadades amb el món, i amb raó. Com a companyia, i a nivell personal també, se senten desemparades, i senten que ara mateix la seva única solució vital és irrompre, literalment, en un sector cultural que les ignora i les ofega.

En el seu camí, se’ls creuarà un actor que, vint anys enrere, va deixar de treballar per causa de l’esclerosi múltiple i ara viu apartat de tot, intentant sortir d’una depressió que ha normalitzat des que la malaltia degenerativa va entrar a la seva vida.

Potser tenen poques coses en comú, però sí que comparteixen la ràbia i la necessitat de l'art per canalitzar-la.

Crítica: Heroïnes o res

08/06/2021

Contra la política performativa (2a part)

per Júlia Boixader

Heroïnes o res
Teatre Nacional de Catalunya (Sala Tallers), 24 d'abril de 2021

(Continuació de la 1a part)

També m'agradaria comentar que durant l'espectacle en cap moment s'enuncia el fet que hi ha una persona racialitzada (Tai Fati) i una persona no binària (Àrid Soldevila) dalt de l'escenari. Aquesta tècnica, la de tractar una característica personal que normalment comporta una certa opressió com si fos la cosa més normal del món, sense donar-hi cap rellevància, pot ser molt efectiva per normalitzar l'existència de tal característica i trencar prejudicis: per exemple, a She-Ra and the Princesses of Power (personalment la millor sèrie que he vist mai pel que fa a representació de gènere i sexualitat) hi apareix Double Trouble, un personatge a qui tothom, inclosos els antagonistes, es dirigeix amb pronoms neutres sense ni tan sols parpellejar, tractant les experiències no binàries amb absoluta naturalitat. Aplaudeixo aquest cas, però no puc evitar intuir que a Heroïnes o res no hi passa ben bé el mateix. Si realment es tractés de personatges rics, multidimensionals i, sobretot, no formats a base de tòpics (com és el cas de She-Ra), seria una aposta trencadora; però la seva insubstancialitat previsible i arquetípica, sumada a què en cap moment es reflexiona sobre la posició social i política en la qual aquestes persones estan situades (per ser joves, precaritzadxs, occidentals, negrxs, blanquxs, dones, no binàries, actrius, no discapacitadxs, no migrants, etcètera) no és un exercici de visibilitat més o menys empoderant, sinó de reforç de totes les idees preconcebudes i simplistes que ja tenim d'unes vivències generacionals concretes (de les que jo en formo part).

Quan no és duta a terme per persones que encarnen realitats marginades, la representació simbòlica de tals realitats sense cap millora de les seves condicions materials només serveix per a dues coses: 1) atraure les persones marginalitzades en qüestió com a consumidores del producte que les representa, i 2) el guany per part de lxs creadorxs del producte de capital simbòlic (deixant de banda el capital econòmic que, sens dubte, també obtenen). O, per dir-ho més col·loquialment i aterrar-ho a l'espectacle del qual parlem: representar en una obra a persones racialitzades, no binàries i/o precaritzades en general (i encara més si es tracta d'una representació mediocre) només serveix per atraure com a públic a persones que estiguin en aquesta mateixa situació, i perquè els directors de l'obra guanyin reputació de "progressistes": directors que es paguen el lloguer a còpia de portar en escena experiències que ni tan sols han viscut. Respecte a la qüestió número 1, puc entendre la bona voluntat socialdemòcrata de promoure una cultura accessible per a tothom —voluntat sota la qual es podria justificar el "targeting" de persones marginalitzades—, però si la manera de fer-ho és mantenir les infraestructures que sostenen les divisions entre els rols culturals de creadorx, distribuidorx i consumidorx (dels quals moltes persones queden excloses) a través de crear un producte que els hi atorgui el segell d'"Institucions Inclusives", que no comptin amb mi. L'únic que veig en aquest estratagema, insisteixo, és la captació d'un públic potencial que fins ara potser no se sentia interpel·lat per l'oferta cultural de tal institució (ergo, més diners guanyats), alhora que espargir sobre la institució una mica de brilli-brilli perquè sembli contemporània i multifacètica. [Sobre el tema de les institucions teatrals i l'accessibilitat cultural, us recomano moltíssim, si no l'heu llegit encara, l'article de Bertran Salvador al Fila Zero número 1, "Un teatre sense teatres"].

Perquè no sembli que estic tirant merda sense anar més enllà, voldria destacar que hi ha moltes maneres (explorades i per explorar) de crear i distribuir un producte cultural que hackegin els paràmetres establerts per l'elitista i segregador panorama d'avui en dia. Es podria haver contat, ja sigui com a intèrprets de l'espectacle o com a co-creadorxs, amb la participació activa de persones joves vulnerables, aquelles que no poden accedir a estudis teatrals (a diferència, em sembla, de lxs actrius d'Heroïnes), redistribuint d'aquesta manera els recursos econòmics oferits pel TNC entre persones que pateixen exclusió social. També es podria oferir gratuïtament un tant per cert de butaques per sessió a persones que no es poden permetre pagar una entrada (encara més si són racialitzades o dissidents de gènere, o és que al TNC només li interessa reconèixer que aquestes persones existeixen per poder omplir de consumidors la Sala Tallers?). Es podria destinar una part dels guanys a impartir tallers de teatre gratuïts per a, de nou, joves sense recursos. Es podrien organitzar post-funcions —o, ja posades a demanar, simplement debats gratuïts a l'aire lliure— amb persones travessades per aquestes experiències que les vulguin compartir i, evidentment, pagar-los per la feina. Les possibilitats són infinites, malgrat que sóc plenament conscient que el Nacional té tots els números de no facilitar les coses davant de propostes així. Tot i això (potser m'estic deixant portar pels meus prejudicis), posaria la mà al foc que Ivan Morales, amb tantes ganes que té de crear impacte, ni tan sols s'ha plantejat buscar una opció que realment marqui una diferència, per petita que pugui ser.

La vida de la gent, i encara més de qui pateix més opressions, no pot ser només inspiració per crear un espectacle suposadament "trencador". Estem assenyalant que existeixen persones travessades per experiències d'opressió, i d'altres que no les viuen, però que es guanyen un sou gràcies a crear espectacles sobre aquestes. Podem veure la perversitat que hi ha darrere d'això, malgrat que no sigui intencionada? Si no estem disposadxs a fer la feina política que comporta parlar d'aquestes experiències des del privilegi i la comoditat de no experimentar-les en la pròpia carn, potser ens hem de dedicar a parlar d'altres coses en les nostres obres de teatre.

He de confessar que en començar a pensar en aquesta crítica no volia referir-me a lxs quatre intèrprets joves de la peça. Desconec si se senten orgullosxs, indiferents o decepcionadxs amb la feina que han fet, però en el cas que no n'estiguin totalment satisfetxs, entenc perfectament que en la situació actual lxs joves (i tothom) hem de sobreviure com podem, i això implica aferrar-nos a qualsevol oportunitat que se'ns brindi. Per aquesta raó no volia reflexionar sobre la seva posició en tot això, perquè entenc que és possible que sigui una posició de pura dependència econòmica. No obstant això, després de donar-hi algunes voltes, me n'he adonat que en aquesta ocasió jo mateixa estava practicant polítiques identitàries, ja que pel fet que lxs actrius fossin joves i/o racialitzadxs i/o no binàries les estava tractant amb una deferència especial. Així doncs, aquí va la crítica també per ellxs.

M'alegra moltíssim per vosaltres que hàgeu tingut l'oportunitat de treballar no només en la vostra vocació, sinó en un teatre públic i gran (de mida). No obstant, tal com es diu a la saga de Spiderman, "un gran poder comporta una gran responsabilitat". És molt possible que m'equivoqui, perquè no tinc ni idea de com va anar el desenvolupament de l'espectacle, però tinc la sensació que us heu acomodat massa en la figura d'actrius que estan sent dirigidxs (per molt que aquesta direcció funcioni a través de workshops) i que no heu espremut tot el suc que podíeu de la situació, que no heu estat suficientment valentxs a l'hora d'apoderar-vos del terreny. M'hauria agradat molt més sentir-vos a vosaltres, sentir les vostres experiències, els vostres dubtes, les vostres preguntes, les vostres cagades i inquietuds i desitjos i pors, que no pas el guió simplista i boomer que us han fet aprendre de memòria. Teníeu una oportunitat molt bona de, com dieu a l'obra, portar els marges al centre. Doncs, d'entrada, haver descentralitzat a Ivan Morales! Haver investigat vosaltres, haver decidit vosaltres què volíeu fer i de quina manera, haver-li dit: "et vols aprofitar del capital simbòlic que et donaran les nostres identitats per poder anar-te'n de vacances amb la família? Doncs ho faràs sota els nostres termes". Si realment és una persona tan guai i deconstruïda com es ven, no hauria de tenir cap problema en renunciar al rol d'autor/director per cedir-vos el timó a vosaltres i dedicar-se a aconsellar-vos quan vosaltres ho demanéssiu, o a portar-vos els cafès, o el que sigui que us fes més servei. Com és que ha estat ell qui ha continuat dirigint el cotarro? Fins i tot quan parlem de les nostres experiències, que fa molt de temps que són menyspreades i que no tenen res a veure amb les seves, és un pavo blanc de quaranta-i-pico anys el que ha d'estar controlant-ho i pilotejant-ho tot? Per favor!

Bruno Bergonzini, Àrid Soldevila, Tai Fati, Emma Clarke, Pau Escobar. Tinc moltes ganes de tornar-vos a veure en escena, aquest cop a vosaltres, i no a la imatge que altres imprimeixen sobre vosaltres. Estic convençuda que en tindré l'oportunitat ben aviat.

Per anar tancant aquest "rant" totalment prescindible, vull declarar que considero que Heroïnes o res és un exercici de política performativa, igual que molts dels que fan persones de la meva edat, i no només ellxs, sinó cada vegada més i més institucions que se sumen al carro dels black/purple/pink/green/etcètera–washing. Un exercici per poder enunciar (més o menys explícitament) tots els tòpics sobre la joventut i la biosfera teatral catalana, però que no comporta cap mena de transformació, cap canvi. Potser, per girar la truita, en realitat Morales sí que ha aconseguit fer un retrat fidel de la contemporaneïtat de lxs joves, imitant les seves idees del que és "políticament correcte" (correcció que es confon per radicalitat) per fer un acte el contingut polític del qual s'esgota en ell mateix, es dilueix per complet en l'autocomplaença d'aquells que l'han dissenyat i no té cap impacte fructífer. [Si creieu que estic demanant massa coses a una simple obra de teatre, doncs que no es vengui com l'espectacle revolucionari del moment].

Però crec que, i a risc de contradir-me, aquest acte va més enllà d'això. Crec que programar Heroïnes o res té més conseqüències que Ivan Morales quedant com l'autor teatral progre i jovenívol (inserir meme "How do you do, fellow kids?") del moment.

Morales també diu al programa: "És evident que ens trobem en un moment en què els altaveus del mainstream semblen voler renovar el seu relat per no perdre el tren de la contemporaneïtat després d'anys ignorant o fins i tot mirant amb condescendència les veus que apareixien per sota de l'anomenat «tap generacional»". Sembla que no hi podríem estar més d'acord. Sent així, què implica que un teatre com el TNC no només hagi programat aquest espectacle, sinó que directament l'hagi produït? A l'obra, els personatges repeteixen vàries vegades amb to satíric que el TNC és un teatre "mooolt important", i sembla que els hi agradaria que la casa i totes les persones que la gestionen se sentissin interpel·lades, donat que són directament responsables del mateix tap generacional que Morales vol denunciar —i del qual sembla que en comença a formar part—. No obstant, fa l'efecte que el Nacional està la mar de tranquil amb què Heroïnes o res hagi estat en cartell: és més, fins i tot va acceptar que es fes aquella simulació de segrest del teatre a través de les xarxes (que era 0 creïble i que ni tan sols ha durat tot el temps que l'obra ha estat programada, ja que el papa Albertí ha de fer feina i no pot consentir els capritxos del nen durant gaires dies seguits).

Potseeeeer la causa de la total comoditat de la institució amb l'espectacle, benvolgut Morales, és que has fet exactament el que la institució buscava que fessis! Amb Heroïnes has contribuït a la neteja de cara i a la modernització del TNC: no els hi has fet explotar el teatre, com els personatges de l'obra volien fer, sinó que els has ajudat a repintar-los la façana (sí, ja sé que és de vidre, però ja m'enteneu). Ets un aliat, sí, però de l'operació d'espolsar la caspa acumulada a les espatlles del Nacional per intentar fer-lo una mica més guai i proper alhora que es mantenen intactes tots els seus fonaments: la mateixa operació de la qual nomenar Carme Portaceli com a nova directora del TNC forma part. El teatre, de la mateixa manera que la teva imatge se'n veu beneficiada, vol fer veure que dóna veu i atenció al jovent, a les persones racialitzades, a lxs dissidents del sistema sexe-gènere, a lxs precaritzadxs, etcètera, per semblar políticament correcte i contemporani, i per intentar atraure el públic jove: però, mentrestant, continua sent la principal institució responsable del tap generacional dins del sector teatral català i, sobretot, del manteniment de la divisió elitista entre diferents rols culturals i l'exclusivitat de qui pot arribar a ocupar-los i qui no. És a dir, pura política performativa (és que avui en dia ens la trobem fins i tot a les receptes de macarrons de la iaia!). Com el capitalisme, la manera de sobreviure del Nacional és fagocitar tots els discursos que el podrien posar en una situació complicada perquè qüestionen tant el funcionament com l'existència de l'entitat; fenomen que ens indica que, segurament, l'única cosa bona que podem fer amb el TNC és cremar-lo.

P.D. Us prometo pel que vulgueu que, com he explicat al principi de la crítica, he intentat tenir una actitud conciliadora, però n'he estat incapaç: com més hi reflexionava, més m'enfadava la situació. En fi, crec que sóc d'aquelles persones histriòniques que prefereixen passar-se de fer-ho explotar tot que quedar-se curtes.