Flors carnívores

informació obra



Dramatúrgia:
Anna Maria Ricart
Direcció:
Marc Chornet Artells
Assesor de moviment:
Juliette Louste
Intèrprets:
Cristina López, Ivet Zamora, Mariona Blanco
Il·luminació:
Albert Julve
Escenografia:
Marc Chornet
Sinopsi:

El món ha canviat, o potser en el fons és el mateix de sempre. Els adolescents han canviat, o potser són els mateixos de sempre. I fan el que sempre han fet, lluitar contra el món amb la il·lusió inútil de canviar-lo o intentar integrar-s'hi amb totes les seves forces.

Les nostres flors carnívores no faran ni una cosa ni l'altra. S'han perdut. El demà que voldrien és impossible i, sense esperança, s'esborra el camí. Llavors intentaran dinamitar el món amb les úniques armes que tenen. Ho faran sense saber que ho fan i sense pensar en les conseqüències, perquè res del que passi ja no els pot importar. I jugaran. Jugaran només perquè puguem mirar i veure què hem fet amb el nostre futur.

Tres nois pixaran en un lavabo públic. O seran tres noies? Sigui com sigui, seran tres i quedaran per sopar, però la taula només estarà parada per a dues persones. I començarà el joc. O ja havia començat molt abans?

La trobada aparentment innocent es convertirà en un ritual de seducció, de poder, de crueltat. Jugaran a ser grans. Pervertiran les normes o intentaran ser-hi fidels al màxim. Serà un sopar amb la carn com a plat principal. Es regarà amb vi. I tot plegat en un present que serà un futur, el lloc on totes les realitats seran encara possibles.

Crítica: Flors carnívores

30/09/2019

Creuar la línia vermella

per Maria Pujol

Flors carnívoresEscenari Joan Brossa, 26 de setembre de 2019

Fotografia: Laia Alberch

Són extremadament necessàries propostes com la que vam tenir la sort de veure a la sala Palau i Fabre de l’Escenari Joan Brossa, i ho són per molts motius diferents. Citant al propi director de l’espectacle, Marc Chornet, “hi ha un teatre que està escrit des de la necessitat artística més intima, més espiritual i més transcendental” i flors Carnívores n’és un exemple extraordinari. 

Dues bandes de public abracen un petit escenari que vol situar-nos en un soterrani amb una taula, dues cadires, uns quants plats, coberts, copes i vi. En ell, tres noies, joveníssimes per cert, ens explicaran, criticaran i jugaran amb la vida i amb la seva indiscutible fragilitat. Evitant parlar del contingut purament argumental del text, a lliure interpretació de l’espectador en moltes ocasions, Anna Maria Ricart aconsegueix que no puguis deixar d’escoltar, ni un sol minut, tot allò que narren les actrius. La peça està escrita utilitzant el futur com a temps verbal, cosa que pot desconcertar una mica en un principi però que dóna una força increïble als trepidants diàlegs que mantenen les adolescents.

Parlar d’elles tres és molt necessari, perquè és un espectacle enorme veure-les actuar. Es tracta de Mariona BlancoCristina LópezIvet Zamora. Tres actrius que encarnen tres personatges molt diferents i extremadament ben definits, amb una professionalitat i execució dignes de les més experimentades actrius i actors del panorama actual. La brutalitat del text conjuntament amb la força de la seva complicitat, son la clau de l’èxit de l’espectacle. 

En acabar l’obra es fa un silenci ràpidament seguit d’un mar d’aplaudiments que no cessa durant uns minuts. Després, un altre silenci llarg mentre els assistents surten de la sala. Sembla que tothom ho està processant i que ningú s’atreveix a comentar què acabem de viure, què acaba de passar. Finalment darrere meu sento algú que, traient-me les paraules de la boca, conclou: “quina brutalitat”.

Maria Pujol@MariettaPuco