Crònica d’un dia entre branques

El bosque
Sala Muncunill, Festival TNT, 29 de setembre de 2018

Fotografia pròpia

En la nostra visita al Festival Terrassa Noves Tendències (TNT), els Novaveu vam poder gaudir de gran nombre de propostes arriscades, sorprenents, imprescindibles i prescindibles, les crítiques de les quals aniran sortint al llarg dels propers dies, però si hi va haver una proposta que va marcar el nostre dia en terres terrassenques, aquesta va ser El bosque, una instal·lació-environment-performance, creada per Juan Navarro i Pablo Gisbert amb la col·laboració del TNT i de La Poderosa, que vam visitar múltiples vegades i que ens va anar captivant al llarg del dia. L’experiència va ser tal, que enfoco aquest text més com una crònica que com una crítica. Comencem.

Les polseres, que no faltin (Foto: David Jou)

Arribo tard a Terrassa, a les 13h, quan tothom ja ha visitat El bosque. No puc ser l’únic que no l’ha vist, així que, després de rebre la polsera del festival de mans de l’Alba, entro a la Sala Muncunill i hi faig una volta de pressa i corrents. El que veig em deixa absolutament fred: un espai fosc, amb terra de ciment i tot de branques de fulles seques que conformen túnels i cabanes, on sona una música ambient neurosedant (d’AMSIA). El més destacable és l’olor captivadora de les fulles (o potser és que la boira artificial porta alguna cosa?). En sortir m’expliquen que, al llarg dels tres dies que dura la instal·lació, un grup de ninis (joves que ni estudien ni treballen) van construint, a la sala, un bosc, un laberint de branques i fulles. L’objectiu és mantenir-los igual d’improductius (o més), però traient-los de l’escenari polític i incòmode que suposa tenir-los al carrer sense fer res. La cosa es torna interessant.

Després de dinar, guiats pel bon paladar del Jordi Bordes, al restaurant Damunt un cel de fil (21 persones a taula, entre companys de Girona, Lleida, Terrassa i d’arreu), algú proposa tornar a El bosque. “Ni que sigui per fer la migdiada sobre les fulles”. Uns quants Novaveus (o nini-veus?) accedim a anar-hi, amb interès i poques expectatives a parts iguals.

Però el que passa aleshores és molt especial. Arribem allà i el bosc ja és més frondós que al matí. Ara sí que veig en acció els ninis, que amb el suport de Jeronimo Bravo, van fent créixer l’entramat arquitectònic. Alguns Novaveus passegen; d’altres, cansats, ens estirem a una pila de fulles i observem el creixement lent del bosc i els altres visitants (entre ells l’il·lustre Andreu Gomila, immortalitzat en un vídeo live de Twitter). I és aquí quan quedem totalment absorbits per l’ambient, i de cop han passat tres quarts d’hora i no ens n’hem adonat, i ja només hi som l’Anna i jo, dos elements més de la performance, explorant l’absoluta improductivitat. I ens encanta.

L’Anna, el Nil i la Júlia, absorbits pel bosc (Foto: Iris Llop)

Sortim a oxigenar-nos (tanta boira no pot ser bona) i, mentre uns van a veure espectacles, els que no ens toca anar-hi fins més tard ens quedem al bar parlant de filosofia, feminisme, gintònics i taps generacionals. I com que aquests temes són molt espessos, ben aviat la Júlia, l’Iris, la Txell i jo decidim tornar a entrar a El Bosque. Per descongestionar. I ens torna a atrapar, fins al punt que, quan ja sortim tots per anar a veure altres espectacles, ens adonem que ens hem deixat la Júlia. Així que entro a fer un cop d’ull, i me la trobo veient el vídeo que hi ha en una de les sales de la instal·lació: un vídeo lent, de plans fixos de deu minuts, que mostra un bosc real en què els ninis estan recollint el material que després s’ha fet servir per a la instal·lació. La idea és acostar-me i dir: “Júlia, hem d’anar tirant”. Però torno a quedar magnetitzat (tercera vegada!), aquest cop pel vídeo, la tesi fílmica del projecte, la base del que després s’ha volgut reproduir a la Sala Muncunill. No podem deixar de mirar el moviment dels núvols.

I no, aquest no és, encara, l’últim cop que visitem El bosque. Després de veure diversos espectacles, tots ells meravellosos (Arma de construcción masiva, Porn Is On, Cold Blood, Quan les parets parlen, etc.), jo ja tinc coll avall que anem a sopar a casa i a dormir d’hora. Però algú diu que El bosque dura fins la mitjanit i que acaben el dia amb una mena de rave, i evidentment això no ens ho podem perdre. Entrepà, birra i cap a la Muncunill falta gent.

La rave triga a arribar, i quan arriba, pràcticament només hi ha Novaveus a la sala. L’ambient es transforma, aleshores: cada cop hi ha més boira; al nucli del bosc, unes bosses de plàstic voleien il·luminades per una llum verda; la música s’intensifica i entren en escena uns llums estroboscòpics, ara verds, ara blaus, ara vermells, i el nostre cervell jo crec que ja queda sedat. L’única cosa que ens fa marxar és la por de perdre el ferrocarril de tornada. Camí de Barcelona, reflexionem: potser El bosque no és la proposta més rodona del Festival TNT, però el que és segur és que ens ha deixat empremta. Ressona encara la frase de Thoreau que hi havia a l’entrada de la instal·lació: “Fui a los bosques porque quería vivir exclusivamente solo para hacer frente a los hechos esenciales de la vida, y no descubrir al morir que no había vivido”.

Nil Martín
@Nil_ml

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *