Sismògraf d'Olot 2021
Sempre que podem des de novaveu muntem trobades per descobrir Catalunya tot gaudint de les arts escèniques i dissabte li va tocar a Olot. Enguany, el Sismògraf (mercat estratègic de la dansa) s'ha fet gran, s'ha allargat, i ha passat d'un a quatre caps de setmana. Com s'emboliquen, la Tena i companyia.
Quedem a mig matí a Barcelona l'Héctor Naranjo-Gámez (crític de novaveu), l'Alba Cuenca (coordinadora de novaveu), el Jordi Bordes (crític de recomana i amant de novaveu) i servidor, Martí Rossell (crític de novaveu). Ens prenem amb calma l'estona (llarga) que ens queda de camí fins a Olot i aprofitem per xerrar sobre teatre, crítica i el Jordi no pot evitar explicar-nos batalletes. Amb unes algues dins un pot al costat del conductor, arribem a Olot i, veient l'hora que és (quarts de dues) anem directament cap al restaurant.
La Cuina de l'Orfeó és el lloc triat per a començar la jornada sismogràfica amb un moviment calmat. Convidats a dinar venen la parella de Humanhood, Júlia Robert i Rudi Cole. Arriben els plats i la conversa flueix. Ens expliquen els processos de creació, cigrons amb espinacs, ens parlen del misticisme, mongeta verda, aprofundim en la seva manera de treballar i veure el món, hamburguesa vegana, parlem sobre racionalitzar la dansa, pastís de poma i reflexionem sobre l'univers llunàtic dels Humanhood. Ja tenim ganes de veure la peça, Sphera. Quan és hora de plegar, una dona ens convida a rastrejar Olot a través d'uns àudios.
Sortim del restaurant i ens passegem pels bonics carrers de la capital garrotxina. Busquem el xou Aloha from hawaii, de la Vero Cendoya i la Mar Gómez. Com que no veiem res, agafem la idea de seguir les rutes pels carrers d'Olot. A través de veus del sismògraf repassem anteriors edicions tot parant-nos a les petites places de la ciutat. Perquè el Jordi no faci tard al següent espectacle (el de les algues) correm cap als carrers del Principal. Ens sembla veure la Mar Gómez acompanyada d'un noi, prenent un cafè davant del Teatre Principal. No ens ho creiem, l'espectacle hauria d'haver començat. La seguim per intentar saber on comença el xou però, cansats d'esperar, preguntem a producció on i quan podrem veure l'espectacle. "L'espectacle és això. La Mar Gómez fent el xou de la Mar Gómez". La seguim una bona estona, mentre, vestida d'Elvis Presley, es retrata amb tot i tothom (fotos que més tard veurem al seu instagram). També hauríem pogut retratar la nostra cara d'incredulitat.
Fem temps fent petar la xerrada a les escales de l'església perquè, a les cinc passades, terrasses tancades. No ens despistem perquè volem ser puntuals a la nostra cita amb els Humanhood (que ja han tingut temps de païr el dinar). Seiem dins la plaça dels braus, en unes cadires color sismògraf (són molt corporatius, nosaltres ja tenim bossa, llibreta i ampolla) i mirant el sol que ens enfoca directament. Si la peça, Sphera, hagués durat més de mitja hora, potser ens hauríem posat morenos. I comença. Entren la Júlia i el Rudi, vestits de blanc, cap a la rodona blanca que emmarca el terra. La seva lluna. Acompanyats d'una música mística, tribal i a estones, alliberadora, entrem dins una mena de ritual d'iniciació a la mentalitat a través de la física. Hi ha alguna cosa que enganxa dels seus moviments pausats, a estones ballats en parella i, d'altres, cadascú pel seu compte. Quedem embadalits jugant a descobrir què hi veiem de tot el que ens han explicat. I sortim contents, però amb aquest regust de no saber com valorar la dansa.
Tornem a enfilar camí cap al Teatre Principal per veure Siempre Siempre, de la companyia NyamNyam. La primera sorpresa és trobar-nos que el públic s'ha de col·locar sobre l'escenari, mirant el pati de butaques. Passejant-se pel linòleum, un equip de tècnics sembla ultimar els detalls abans de començar. Quan tot el públic és sobre l'escenari ens adonem que l'espectacle ja ha començat i que en realitat els tècnics també seran intèrprets. La peça avança i creix la nostra sensació de no entendre res. Frases projectades, imatges, moments amb més moviment, sorolls intrigants de fons... Veiem alguns fils d'on estirar, principis, però no veiem una peça. Els moments coreogràfics es fan pregar i s'agraeixen. Entrar dins un teatre i analitzar el moviment de la maquinària és un punt de partida meravellós que, al meu entendre, queda sense lluir. Una intèrpret diu: "ja ha passat una hora". L'espectacle s'acaba, aplaudim (poc o molt) i anem buidant el Teatre Principal. El ritme pausat ens ha deixat estupefactes, què acabem de veure? "Jo d'això no en sabré escriure res", dic.
I tornem al cotxe disposats a anar cap a casa nostra. L'experiència sismogràfica ha estat sorprenent. Aquests d'Olot estan bojos o, com a mínim, són arriscats. Sembla que el Jordi s'ha de tornar a endur les algues cap a Barcelona perquè, a l'espectacle on les necessitava, ja n'hi han donat unes. Carretera avall es va fent de nit i no puc parar d'imaginar-me la Tena pronunciant l'eslògan d'enguany: puja aquí dalt i balla!
Martí Rossell
