Festival Off d’Avignon
27 i 28 de juliol de 2023.
Com que el meu ritme el marca la natura, he anat allargant l’estiu fins que ha arribat el fred. Així que ara sí que és hora de compartir-vos quatre pinzellades que guardava a la llibreta del meu passeig pel Festival Off d’Avignon 2023.
Le Parfum des Fleurs de Lotus – Egiku Hanayagi
La dansa japonesa em sorprèn i em captiva alhora. Hanayagi mou els braços com si tallés l’aire en peces de tangram, amb una mena de barreja de la llengua de signes amb la rigidesa de la natació sincronitzada. L’expressió facial em captiva: una boca de pinyó alternada amb un somriure protocol·lari. I és que ens narra el mite de Shizuka i el seu ball amb la flor de lotus a partir d’un llenguatge japonès molt pròxim a les coreografies d’hostesses, però que a la vegada destil·la poesia continguda en tot allò que no es diu, que no es veu, però que hi és.
Addict 99 – Companyia Art System
Flotant gairebé a un pam de terra, passem de la lluminositat calmada del lotus a la foscor de les addiccions. Addict 99 és un monòleg amb màscara que ens proposen Brigitte i Christophe Charrier. Aquest darrer encarna el protagonista, la narració del qual és la base de la dramatúrgia. La seva mirada malèfica ens captiva a través dels petits forats de la màscara, tot permetent-nos cert distanciament amb les històries contades i, per tant, la reflexió des de la llunyania. La malícia, la bufonada, envolten el relat.
Poussière- Companyia Infra (Sophie Mayeux)
Pura màgia. Una obra que transcorre dins d’una vitrina de vidre, i el fet minúscul impregna tota la sala i et talla la respiració. Un paisatge desolador, on només hi queda pols, i de sobte una pedra que es comença a moure. Calla, que és el cap d’una personeta! Com si estiguéssim sota l’aigua, la poesia microscòpica d’aquests objectes en dansa ens captiva tant que ens costa pestanyejar. Les mans de Coline Ledoux i Tim Hammer, que fan de fils invisibles, refuten la gravetat. Un viatge cap a la resiliència, de com la vida humana se les empesca per treure el nas i superar tempestes i tornados per així aconseguir que la música foragiti la grisor i tot torni a tenir el seu propi color.
Pourquoi les vieux, qui n’ont rient à faire, traversent-ils au feu rouge? – In Itinere Collectif
(Perquè els vells, que no tenen res a fer, creuen amb el semàfor en vermell?)
Avui toca sopa i compota de poma de postres. I ningú podrà desempallegar-se del joc per exercitar la memòria. Ens trobem a una residència de gent gran, i és que els anys passen i de sobte t’adones que fa temps que la família no et ve a visitar, que fa seixanta anys que estàs casada amb una criatura o que la mort t’ha vingut a mirar d’a prop i et lleva la persona que més estimaves. Amb un humor bandarra i desenfadat, sota la batuta de Thylda Barès, aquesta peça de creació col·lectiva ens toca directament la patata. La Clara Lloret, la intèrpret catalana, ens explica que van formar la companyia In Itinere després d’estudiar junts a l’École Jacques Lecoq a París. I és que l’elenc que s’amaguen darrere les màscares de gent gran ve cadascú d’un lloc diferent, i aquesta internacionalitat traspua en escena. M’embadaleix poder gaudir de les sonoritats de la barrija-barreja de francès, català, alemany i anglès de la boca dels cuidadors de la residència. I és que la vellesa és un tema transfronterer, i costa posar paraules a tot el que comporta, sigui amb l’idioma que sigui. I aquestes artistasses saben fer de tot! Ens proposen un llenguatge gamberro que mentre en l’epidermis escenifica guerres de sugus o batalles d’esgrima (amb crosses en lloc d’espases) per les venes de la dramatúrgia ressonen temes densos com l’eutanàsia.
I fins aquí els meus dies intensos bevent cafè car. Ben atipada de teatre me’n torno a terres catalanes amb el bon regust de boca que m’ha deixat aquesta darrera peça, una perla que espero que tothom corri a programar a casa nostra perquè val realment la pena!
