Fotografies: Sergi Panizo
Castell de Montjuïc, 8 de juny de 2024
L’ambigüitat d’un oblit, la ràbia del rebuig, la complexitat de l’amor, el dol de la memòria, l’aïllament de la desesperació i el compromís de l’amistat; d’alguna manera. Escenes eclèctiques. Espais, ambients, propostes i persones eclèctiques. Una jornada del Festival Píndoles intensa i completa. Unes tres hores de passejar per un entorn tan únic com el Castell de Montjuïc.
Era la primera vegada que anava al festival, del qual pràcticament ni en sabia la forma de funcionament. Sabia que eren obres breus, però res més. Em vaig trobar amb un castell concorregut, amb la base de sortida al Pati d’Armes. Per qui no hi hagi anat mai, la mecànica és senzilla: sis obres, sis colors. Cada 30 minuts, hi ha una funció de cada obra. Cadascú escull la bandereta del color de l’espectacle i venen els voluntaris a recollir-nos. A partir d’aquí, comença la dispersió. Localitzacions diverses de dins (o voltants) del castell es transformen en petits escenaris que et traslladen, per un moment, als diferents universos (passat, present i futur; realitat, fantasia o somnis).
L’edició d’enguany ha presentat una dotzena de propostes, dividides entre els dies 7 i 8 de juny. Un programa divers en tots els sentits. La jornada de dissabte 8, a la que vaig poder assistir, em va permetre veure les sis funcions de la tarda (un ritme frenètic al qual s’acaba agafant el gust). Vaig començar per l’única peça de dansa: Field Recordings form Oblivion de Ferran Gordillo Palahí, interpretat per Ariadna Grau i Clement Hamilton. Es tracta d’una proposta que, situada entre els canons, ens fa reflexionar sobre els records, els somnis i l’oblit. A través de pantalles i dos ballarins, l’acció es desdobla en audiovisual i el directe.
A continuació, em vaig dirigir al verd. Després de seure en cadires i bancs al voltant del pou, malauradament, ens rep un atracament armat: som ostatges de reclamacions laborals del sector cultural. A partir d’aquesta anècdota, el text d’Irene Hernanz, interpretat per Rubén Francisco Alcalde i Maria Rodríguez, fa una crítica a les condicions de feina que pateix una companyia de teatre (una com qualsevol altra). Malauradament fa, des de la ironia i la senzillesa de la posada en escena, una pinzellada de diversos temes a l’ordre del dia del sector.
Seguint amb l’humor sobre actualitat, la següent parada va ser Eros i Psique, un retrat sobre la situació de l’amor en una societat postmoderna, accelerada i immediata. Veiem la vida dels personatges mitològics, com ha evolucionat la seva “feina” i la forma en la qual ens relacionem romànticament. Des de dalt de tot de la torre, el text de Adriana Segurado Méndez, interpretat per ella mateixa i Carles Garcia Llidó, va connectar des d’un primer moment amb la trentena d’espectadors que el vèiem (alhora que el mar, el perfil de la ciutat i l’horitzó).
Després d’un canvi per complet d’entorn i localització, passant de l’altura de la torre a la sensació claustrofòbica de la sala d’una de les sales adjuntes al pati d’armes, l’estil de la proposta que vaig veure a continuació també va ser un gir radical: Cartografía de una casa. Una història personal sobre la memòria i el dol de perdre algú estimat. Algú proper. Una àvia. Francisca Mujica Kursan presenta una posada en escena peculiar i efectiva que ens porta endavant i enrere en el temps i les seves vivències relacionades amb la pèrdua.
Mantenint un espai tancat similar a l’anterior, la proposta lila em va portar a un món post-apocalíptic en el que dos personatges lluiten per sobreviure. Amb una vida dura i monòtona, els dos personatges es refugien d’un món exterior que descriuen com a escabrós i desesperançador. Joan Martínez Vidal i Eloi Sánchez Palau encarnen dos personatges que viuen al límit i buscaran solucions per continuar endavant. Hem perdut la flama de Martí Gallén Muñoz ens fa qüestionar-nos a nosaltres mateixes, el món que ens envolta i la forma en la qual establim vincles amb altres persones.
Sobre relacions i amistat també tracta l’última de les propostes que vaig veure: Rodeo Road. Una trobada tragicòmica, dos amics i un secret que esperen a poder revelar. Sota els murs del castell, al fosat, el diàleg entre Lucille i Martin (Berta Pipó i David Bo) ens trasllada momentàniament als prats on són. Una il·luminació senzilla fa el fet: sembla que estigui veient una pel·lícula i el verd de l’herba ressalta a la foscor de la nit. L’escena, del mateix David Bo, parla sobre l’amistat i la força d’una promesa, per incòmoda i difícil que sigui.
En definitiva, el meu pas pel Píndoles va suposar una abstracció momentània de la vida real. Unes hores de salts entre universos, deixant enrere un ritme frenètic per entrar-ne dintre d’un altre.
Erola Albesa Solsona (@erolaalbesa)
