Articles #novaveu


25/06/2021

Carrer Robadors, història d'una línia vermella

Compartim un dilema que hem tingut en els últims dies sobre l'espectacle inaugural Carrer Robadors i que ens ha portat a declinar una proposta de col·laboració amb el festival.

per Novaveu

Aquesta setmana que comença el Grec, ens despertem una mica afligides/tristes/decebudes. Volem compartir un dilema que hem tingut en els últims dies sobre l'espectacle inaugural Carrer Robadors i que ens ha portat a declinar una proposta de col·laboració amb el festival.

Enguany el Grec posa la mirada a Àfrica per a la seva programació. Per això hi ha més persones racialitzades que mai als escenaris, per això s’han posat temes candents damunt la taula, i sobretot per això s’ha treballat de la mà de col·lectius d’artistes africans per encarar l’edició. Però sembla que no és el cas de l’espectacle inaugural. 


Carrer Robadors és l’adaptació teatral de la novel·la homònima de Mathias Enard, que és francès, encara que expert en cultura àrab, i ubica una part del text a Tànger i parla de personatges marroquins. Fins aquí es podria passar de llarg. 

L’encàrrec es fa a un professionalíssim i expert en espectacles inaugurals del Grec, Julio Manrique, la vinculació amb Àfrica del qual encara no coneixem. Però és clar, no passa res, per descomptat. El mateix Cesc Casadesús ens explica que hauria estat molt més fàcil obrir amb un altre espectacle, però aquest és una aposta singular. 

Carrer Robadors narra la història de Lakhdar, un jove de Tànger que es veu obligat a deixar la seva família i emigrar a Espanya. L’obra és un viatge personal i físic que acaba en una Barcelona en plena efervescència del 15M.

La proposta que el Grec ens fa a Novaveu és preparar un material en format podcast a partir de fragments de l’espectacle que repartirem mitjançant codis QR pel Raval, al voltant del carrer Robadors i les ubicacions significatives del viatge del Lakhdar. Ens hi posem. 

Primer llegim el text, desafiant i gairebé violent en alguns passatges, i decidim que és una aposta digna de veure, independentment que qui ha escrit tals crueltats és una persona blanca occidental. Però com nosaltres, per tant aquí ens toca escoltar i aprendre. Així que seleccionem els fragments i demanem les gravacions.

La nostra sorpresa arriba quan rebem el primer àudio i ens adonem, amb estupefacció, que l'actor que interpreta al personatge protagonista és... Guillem Balart! De Vic i amb vuit cognoms catalans, que diríem. Ningú qüestiona la seva vàlua, només faltaria, però creiem que per coherència amb el missatge de l’obra l’actor hauria de ser d’origen àrab.

"Per coherència amb el missatge de l’obra l’actor hauria de ser d’origen àrab."

A partir d’aquí, ens posem amb contacte amb el festival i la productora per parlar-ho. Des d’aquesta última, ens diuen que l’equip artístic es troba immers en els últims dies d’assaig -fet comprensible- i que podrem conversar-hi quan es presenti l’espectacle. A canvi ens proposen parlar amb Josep Domènech, el productor.   

Domènech ens explica que Julio Manrique va triar directament els intèrprets caucàsics, i que volia afegir-ne alguns d’àrabs que aportessin l’empremta, l’embolcall cultural i la pàtina realista. Després de buscar-los a escoles i agències i d’aconseguir fer càsting a una quinzena de persones, en va triar a quatre i va decidir que un paper de l’envergadura del protagonista només el podia defensar Balart. Tampoc es va plantejar que els personatges catalans els fessin intèrprets àrabs. Tant el Grec com Bitò li van donar suport incondicional. Al cap i a la fi, aquesta és una decisió artística.

Parlant amb Domènech i Casadesús, a qui agraïm molt les respostes, entenem que no ha estat una decisió fàcil. Al final han primat la qualitat interpretativa al bagatge cultural i a la representació de minories per intèrprets que hi puguin aportar el seu valor afegit precisament per pertànyer a aquestes minories. 

En un futur pròxim, ens agradaria poder parlar de tot això amb la companyia i amb expertes externes. Volem escoltar les seves veus i (re)obrir el debat. Perquè això no és nou (recordeu Àngels a Amèrica?). A l’hora de lamentar la situació injusta tothom s’hi suma. Però creiem que ningú s’atreveix, des del seu privilegi vulnerable, a apostar de veritat per canviar-ho. El repartiment de Carrer Robadors compta amb quatre actors d’origen àrab, que sens dubte han pogut dir la seva en les parts que els hi toca més la història. Ens preguntem, però, si estar dins o quedar-se fora de l’espectacle inaugural del Grec és un factor limitant a l’hora d’expressar l’opinió. 

"Qualsevol paper l’hauria de poder fer qualsevol. Però no vivim en aquest món"

Que sí, que ens agradaria viure en un món on la cultura té temps de treballar amb intèrprets que necessiten un recorregut, i que qualsevol paper l’hauria de poder fer qualsevol. Però no vivim en aquest món, i creiem que fins que els actors i actrius d’una minoria optin a qualsevol paper, cosa que ara només poden fer els blancs, un personatge marroquí en una obra sobre un noi de Tànger que emigra a Barcelona ha d’interpretar-se per un actor àrab.

És molt difícil posar línies vermelles, ho entenem. Per això nosaltres, que hi tenim ben poc a perdre i que som conscients de la nostra posició de privilegi, volem deixar de blanquejar decisions, per molt que estiguin raonades i siguin fruit de l’esdevenir necessari. Aquest cop ens hem plantat nosaltres. 

Ho sentim, però no hi haurà QR. Però hi haurà obra, i hi haurà actor protagonista caucàsic. Només esperem que surti molt bé i sobretot, que generi debat i contribueixi a construir un públic i una societat més crítica. Gràcies, Grec, per no cremar-nos a la foguera i per respectar que, mentre puguem, traçarem els límits que ens marquin els nostres valors.

Judit Martínez Gili, Paula Castillo i Alba Cuenca Sánchez

A la foto, l'elenc de Carrer Robadors. © David Ruano