Articles #novaveu


08/10/2019

Crònica de les noves tendències en primera persona

per Judit Martinez Gili

Terrassa Noves Tendències, 28 de setembre de 2019

TNT, Terrassa Noves Tendències, és un festival que impulsa i difon la creació contemporània i multidisciplinària i les arts en viu amb propostes per a tots els públics. Concentra tota la seva activitat en molt pocs dies, aquesta edició del dijous 26 al dissabte 28 de setembre. Algunes de les propostes es representen diverses vegades, algunes una de sola, algunes són estrenes i altres reposicions.

Igual que l’any passat, Novaveu vam fer un concentrat del TNT en un sol dia, enguany el 28 de setembre. Un dia llarg i molt profitós, però menys que altres edicions, perquè vaig tenir la sensació que hi havia menys densitat d’espectacles i tots concentrats a les mateixes hores. Partia de la influència de l’edició passada, que contenia diverses instal·lacions de llarga durada que augmentaven la sensació de festival, i Fira Tàrrega, que és una bogeria quant a quantitat de programació. 2019 però, em va permetre veure cinc peces: Saunterer, Sólo sola, #MoneyForFree, Gentry i Incurables. Mireu la notícia del festival que ha fet el Canal Terrassa per tenir una idea general.

Saunterer

Colectivo Ameno - Saunterer

Saunterer és una acció artística resultat de la reflexió al voltant de Henry David Thoureau, quan parla del caminar com a acte de rebel·lia. Un nombre limitat de persones coneixen l’únic membre de Colectivo Ameno i compareixen un camí en silenci amb ell. El caminar és l’acció amb més força de tot l’espectacle, però és clar, cap programador/a hauria comprat una proposta que fos caminar en silenci sense res més, així que l’obra es complementa amb aturades performàtiques on cada persona té l’oportunitat d’entendre una mica més el seu acte de rebel·lia i la importància d’allò que està fent. Algunes aturades són reaccionàries, altres entranyables, altres estranyes i altres plenes de sentit. Sigui com sigui, és una peça que uneix moltes coses a dir amb un camí que, com a mínim, et permet adonar-te que en silenci pots mirar més i escoltar molt més el que el teu entorn respira.

Sólo sola

Blas del Amo - Sólo sola

Sólo sola és la nova peça de la cia. Ivan góngora que busca barrejar el flamenc amb altres estils, donant molt de protagonisme al so de la dansa i el brogit que l’envolta. El resultat és una coreografia mixta combinada amb música de veu flamenca femenina i piano. El tema sembla ser el dolor, un dolor en cos de dona que es troba ja desenvolupat i no en origen. Pels més habituals al teatre, i inexperts dels recorreguts emotius que genera la dansa, falta evolució emocional per poder connectar amb aquest dolor de generació espontània de la ballarina Yaiza de los Muros. Sens dubte, tot sigui dit, és una peça estètica, amb una sonoritat preciosa que va aconseguir omplir la Torre del Palau de curiosos que podien apreciar la qualitat de la música i el moviment.

#MoneyForFree

John Fisherman - #MoneyForFree

Aquesta iniciativa està fent la volta al món. És una performance en la qual John Fisherman fa baixar bitllets de veritat des d’un balcó amb una canya de pescar. Els diners es poden agafar, com sigui, però un parell de dinamitzadors procuren que tot tingui un sentit, que totes les veus puguin ser escoltades i que l’acció artística pugui estar regida per normes si els qui hi participen ho volen així.

Una peça, doncs, totalment interactiva i singular en cada intervenció. #MoneyForFree fa sortir el millor i el pitjor de cada persona, eriça els pèls i manté alerta i en tensió a tothom que es troba a la vora de la canya de pescar, tingui l’edat que tingui. Un experiment social de l’estil Rebel·lió a la granja amb una única finalitat de sensibilitzar i fer néixer neguit arreu on van. És una experiència única, d’una sola vegada, emocionant i gairebé obligatòria de viure.

Gentry

Roger Rossell - Gentry

És una peça de teatre verbatim, o sigui que l’obra consisteix en la interpretació d’entrevistes que han fet durant la investigació de l’espectacle. Tothom seu una mica on vol en un espai amb cubs, cadires i terra, envoltat de quatre pantalles gegants. L’espectacle transcorre entre tot plegat, de manera que el públic s’ha de moure segons necessitats. Tot i ser un muntatge senzill a nivell creatiu, tracta un tema que connecta completament amb els espectadors, sobretot si és de Barcelona: la gentrificació. L’angoixa de no trobar pisos de lloguer accessibles, de veure com et fan fora de casa teva per especular amb l’edifici, com els pisos turístics són molt més rendibles que generar un veïnat estable i arrelat al territori. És un espectacle que interpel·la molt directament, que combina les entrevistes amb construccions artístiques, debat i música. Sense dubte, una peça sincera, que representa sense filtres la veu dels testimonis.

Incurables

Incurables

Partint d’una reflexió postmoderna, de l’era digital com a eina i com a punt de partida, el coreògraf Pere Faura surt amb un argument: els zombies són cos sense ànima, l’individu que es mou en col·lectivitat però únicament atent a les seves pròpies accions i necessitats. Potser és una olla mental, que els videojocs converteixin a les persones en zombies que dominen el planeta, fins i tot quan es perd aquesta narrativa inicial, encara deixa més descol·locat. Val a dir, però, que les coreografies són adaptacions de treballs ja existents amb una nova capa. Els artistes es deixen la pell en escena, en un espai sense fronteres on l’artista i el personatge hibriden en un de sol. Sang, surrealisme, deixa una mica a quadres. És doncs, una aposta tecnològica en detriment de la cura del sentit.

En definitiva, el festival sencer respira un aire de final de cicle, que deixa a l’espera a tots els seus assidus, amb ganes de saber com evolucionarà el projecte i quines noves sinergies es podran crear. Llegeix la crítica a la pàgina original aquí.

Judit Martínez Gili@CritCultural