Si per casualitat acabes petant a la @mostraigualada, val la pena entrar-hi tot i no tenir l'edat recomanada. És un aparador del teatre que treu l'adult del centre i serveix per espolsar-se la tonteria. Hi vaig veure aquests espectacles.
La punta de mi nariz, de Kolektivo Konika és un treball de circ fet íntegrament per dones inspirades en les seves àvies. Les artistes desenvolupen una proposta de joc, clown i acrobàcia per demostrar que comencen un llarg camí per recórrer.
Jaleiu, de @GuillemAlba & @MarabuntaShow, és un espectacle divertit, per passar l’estona de bon humor. Planer, sense massa complicacions i, això sí, amb una música boníssima d'aquestes que fa temps que venen de gust.
Camí a l’escola, de @campiquipugui1, una proposta molt emocionat i treballada des de la senzillesa. És un mèrit saber explicar el gravíssim camí a l’escola en un espectacle de sala i sense paraules, i fer-ho sobretot entranyable i bonic.
Lázaro, de #Leamok, un clàssic amb hip-hop, rap i qüestionament de les lògiques teatrals. Serà al @elTantarantana! Una segona lectura disruptiva que deixa el llistó realment alt malgrat el marge per petar-ho encara més.
Sopa de pedres també revisa un clàssic, ara amb la mirada a la crisi dels refugiats. @engrunateatre parla sobre convivència des de la convivència entre titelles, música i teatre. De les propostes més pures i més emocionats de la Mostra.
Labranza Kids, de @lamajara_danza amb els alumnes de 6è d'una escola d'Igualada. Un homenatge al treball del camp des de la dansa com a mètode d'expressió més enllà d'una coreografia establerta. Més que un resultat, es viu com un procés.
Container @emiliagargot ha generat discòrdia. Una peça transmèdia, sobre l'odi digital, on s'usa el mòbil durant l'obra. Maleducada per gust, interpel·la sense por i, o bé encanta, o bé indigna (generacional?). Dona per una crítica sencera.
Ondina, de @lesanxovetes és una història senzilla, clau per la música més que per la interpretació. Però té una singularitat especial: havaneres cantades per dones. Visca les harmonies i visca desafiar allò que s'ha fet sempre.
Àvol de la cia balear @CircBover de fer circ en fa jugar, plantejant si ser artista és o no una professió important. Una proposta que fa humorístic i fa fàcil allò que, no només és difícil i dolorós, sinó que exigeix treball i rigor.
Paraules que trenquen ossos de la Cia Pagans és un viatge, enmig de la ciutat, als boscos, al silenci i a les arrels. Tot just aterrada a l’escena teatral desafia els nous formats unint tecnologia i naturalesa en una experiència sensorial.
El denominador comú d’aquesta 32a edició de la @mostraigualada és que ha donat a conèixer companyies que tenen molt a dir i a mostrar, i que desafien les arts escèniques tal com s'han fet sempre. Ara toca sacsejar el qui, el què, i el com.
Judit Martínez Gili
Consulta la twitcrònica a @critcultural
