Primer text de l'Auri Alós (curadora de l'esdeveniment)
"Benvinguda al joc. Gràcies per pertànyer.
Si us plau, no t'oblidis de portar el teu cos. Ens és imprescindible per poder celebrar.
Si tens gana, ens nodrirem entre totes.
Si sents fred, seu vora el foc. T'espera el caliu de la nostra comunitat.
Per altres qüestions, pots contactar els membres de l'equip durant la convivència. Som aquí per a fer-vos sentir com a casa.
Et proporcionem alguns elements que podràs necessitar. Si us plau, continua oberta a la sorpresa.", resa el kit de supervivència d'adhesius, brillants i purpurina que van rebre les participants de La Convivència. Cap altra informació sobre les emocions per què transitarien durant les pròximes 28 hores, ni sobre com aquesta experiència subvertiria la seva relació amb l'acció escènica.
Acció #0: La Convivència fou una arriscada proposta de les Stalkers del Prat de Llobregat desenvolupada amb la complicitat de l'Artesà, però que excedí les dinàmiques institucionals tractant d'escapar del teatre (i potser, fins i tot, de la ciutat).
En el marc de l'Aula d'experimentació que a la temporada d'enguany s'activa, aquest laboratori pilot per a la performance en sentit expandit va convidar a 18 creatius d'interessos pluridisciplinaris a posar en joc els cossos comunitaris.
La jornada intensiva de creació col·lectiva, sota la cura del tàndem conformat per Mar García i Javi Soler, va exhaurir en hores les seves places, en una confiança cega cap a la reputació de les innovadores propostes de mediació de l'Artesà... superant tota incertesa sobre on dormiríem o com menjaríem.
Engrescant altres negocis locals emblemàtics -com l'hostal urbà Mucha Masia, o el karaoke Mar endins-, el grup jove va proposar un intensiu macarra de massa crear i poc dormir; on les capes de significat superposades (potser, fins i tot, en excés) conflueixen en una sort de pícnic desfasat i tranuitat... en el millor sentit d'ambdues paraules.
#Stalkers és un dispositiu formatiu de curadoria escènica per a joves que rep participació de municipis i festivals d'arreu Catalunya. Els equips locals, de durada bianual, transiten pels principals esdeveniments culturals nacionals acompanyats per agents del sector, com a full de ruta previ a programar el seu de propi.
En un prec per retornar els orígens rituals al joc escènic, les Stalkers del Prat (Auri Alós i La Ferri) activem aquest espai on les pedagogies del fet performatiu s'expandeixen, com a crítica manifesta a les aproximacions educatives a l'art d'acció que a la ciutat comtal s'han establert.
Incorporant el concepte lúdic de les festes de pijames, o la inspiració d'una acampada vora el foc, s'aposta pel treball pluridisciplinari amb el concepte d'immediatesa com a eina principal per a repensar els codis comunitaris ancestrals des del paradigma postmodern.
En aquest marc teòric, i amb la creença en què el cos com a objecte d'art podria esdevenir indret metafísic pel debat identitari, s'encarrega a Mar García i Javi Soler el desenvolupament de pràctiques d’improvisació experimentals dins les seves línies de treball: les possibilitats de cohesionar so i moviment escènic.
Sota el títol The Best of Both Worlds (al·lusió a la nostàlgia zoomer per l'imaginari pop de la dècada dels 2000), el duo d'artistes emergents es repta a desafiar la premeditació que als seus processos creatius impera.
Un qüestionari previ, que indagava entre els participants sobre aquelles cançons que no podrien evitar cantar o ballar a plena veu, va ser el punt de partida de la interessant proposta escènica expandida: conviure amb totes les seves implicacions en un món paral·lel on quan la música sona, independentment del context, tornem en un alter ego oferint el seu darrer show.
Karaoke, disfressa, ús imaginatiu dels materials al seu abast, i la més càndida ocupació d'espais no explícitament escènics del teatre, van permetre a les participants investigar dinàmiques socials i comunitàries sobre qüestions com l'alteritat, la celebració o la transformació.
El resultat? Un cap de setmana de generació frenètica de materials en col·lectiu on l'ego és transcendit -també la pressió per presentar productes acabats-, i les dinàmiques intensives conflueixen en una mostra oberta muntada al llarg de la nit.
El passat diumenge 1 d'octubre, la comunitat efímera de La Convivència va lloar la infantesa jugant a convertir-se en la pop star que algun cop vam somiar ser. I això es va viure esquinçant tota partitura musical o espacial -aprenentatge per a les participants, però també per a les artistes i curadores-, apostant per intervenir el vestíbul del Teatre i bar amb una festa gamberra tan fugaç com la intensa coexistència de la vintena de desconeguts.
El molt encertat treball de Mar García i Javi Soler amb la dualitat persona-personatge de The Best of Both Worlds va convertir els artistes en ídols de masses (o, com a mínim, en dives del karaoke local), que se'n riuen de la vergonya i es delecten en el cringe.
Tanmateix, sostenim, les veritables estrelles de l'esdeveniment -i remarquem la nostra voluntat d'entendre aquest com el procés de 28 hores seguides que va conduir a l'obertura final- fou l'equip humà de l'Artesà. Aquest, va cobrir des de cuinar plats que traslladessin a les colònies escolars, fins a generar tota la proposta tècnica d'un espectacle en una nit, o vetllar les participants en una habitació compartida. Sense la implicació de treballadores i voluntàries, repensar els objectius de l'educació pel teatre mai hagués estat possible.
En un teatre que afirma ser 50% programació i 50% mediació, hem d'agrair la Maria, la Mila, la Naiara, la Raquel, la Vanesa i en Jose per obrir-se al joc. És tan valuós com estrany trobar equips de gestió institucional motivats a activar dinàmiques que trenquin amb les configuracions usuals del fet escènic; i nosaltres hem tingut el privilegi de coexistir amb ells en una experiència tan efímera com eterna. I si podem afirmar haver escapat del teatre… és únicament per a retrobar-nos amb la seva vertadera essència.
