Hi ha qui dedica un dia a l’any per atipar-se a un bon bufet. Menjar fins que el cos et digui prou, i una mica més. Pel gaudi d’assaborir, però també pel d’emplenar-se, pel d’embriagar-se de gustos de tot el món. I poder somiar, per uns instants, en viure per menjar i menjar per viure. I si jo visqués per veure teatre? Vinc a confessar-vos que el meu bufet lliure és el Festival d’Avinyó, tot i que com més vaig a veure-hi teatre, menys em passa la set!
Pilowgraphie – Cie La BaZooka
Matem el cuc al Festival Off amb “Pilowgraphie”. Amb elements de cuina tradicional repensats des de la contemporaneïtat, hi trobem els típics fantasmes de llençol i dos forats per ulls, però aquest cop dansen i voleien per un escenari. Ens ofereixen unes “danses pour sept fantômes et lumière noire” que són l’especialitat de la cia La BaZooKa (Sarah Crépin i Etienne Cuppens). Els fantasmes papallonegen ingràvids, il·luminats pels rajos ultraviolats, a voltes amb coordinació i d’altres més aviat desorientats. Com si n’espiéssim la seva quotidianitat! La senzillesa dels ingredients i l’absurditat irònica de l’emplatat ens traslladen a un món màgic que arranca rialles fresques fins i tot al menys esperitós!
Sur les pas d’Oodaaq – Les Decíntrés (en costume)
I amb un bon regust de boca saltarem a un altre món oníric, el de “Sur les pas d’Oodaaq”. Protagonitzat per un animaló d’un pam i mig d’alçada, mig descendent d’un peresós, ens endinsem en un camí sens fi, com un fràgil record d’infantesa en què les pedres xiuxiuegen secrets i les roselles fan safareig. Qui abandona el niu, parteix a la deriva, i acaba al riu! Els objectes també són éssers vius, la companyia Les Decíntrés (en costume) ho demostren! Les integrants, Emmeline Beaussier i Jean-Pierre Hollebecq, captiven grans i quitxalla amb aquesta delicatessen de peça! I per si no n’hi hagués prou, ens proposen una exposició en una altra sala per compartir-nos personatges del seu univers. Se’ns fondrà la patateta, de tanta dolçor!
Fora – Cia Ar
Un receptacle de vidre, polièdric. A fora és fosc, a dins, una persona que de mica a mica es relaciona amb el receptacle, fins a acabar-s’hi adaptant, contorsionat, com si d’un fluid es tractés. Alice Rende marina a poc a poc l’espectadora, amb la tensió creixent del silenci avinagrat. La deformitat humana portada a l’extrem, la desconstrucció de les articulacions cada cop més insectals. Una obra que més que del fora, ens parla de l’anhel de sortir, de la projecció d’imaginar-lo a partir d’antònims. Tot i que quan la incomoditat es converteix en hàbit, és difícil deixar d’anomenar-la casa.
Circ al Kabarouf
Per fer baixa les emocions, ens passegem pel Kabarouf a l’Ile de la Barthelasse, que ens ofereix una tarda a modus de macedònia fresca i gustosa. Comencem amb el solo “Western coquillettes” i el seu protagonista inquietant de somriure seriós, d’ironia literal, d’elegància desmanegada, que barreja totes les fruites amb molta gràcia: clown, malabars de barrets, equilibris en monocicles, instrument musical... Els gustos s’amalgamen i ens delita el paladar amb el goig d’observar Paul Keaton, que fa divertit qualsevol accident desastrós, que engendra el joc en qualsevol ensopegada.
Seguim poc més tard amb “Les objets volants” de Circus Puzzle, on tornem a veure Paul Keaton en acció, ara acompanyat per Thibault Theyssens i Jean-Baptiste Diot. Encarnen uns personatges rudes, arrebossats d’histrionisme, que alternen diferents números de roda Cyr, malabars i monocicle. I intenten posar-se d’acord, i com n’és de difícil fer-se entendre, fer-se escoltar, i a la vegada voler entendre i escoltar la resta! Un enfornat amè de personatges clàssics estereotipats, però escabetxats amb la música electrònica de Denis Paumier que toca en escena amagat rere un barret de cowboy.
Qui som – Baró d’evel
I com a cirereta del pastís, saltem al Festival In amb Baró d’evel, que es pregunten “Qui som?”, i més que explicar-nos-ho, ens vesteixen dels seus interrogants, com si ens demanessin a nosaltres si podem girar una truita en una paella molt ample i un plat petit que en fa de tapa (amb el risc que sempre implica!). Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias ens serveixen un imaginari profundament hilarant, intrínsecament híbrid, bell i brut alhora, fresc i dens, desafinat i harmònic. Qui som amb relació a la matèria, a la plasticitat de la matèria tel·lúrica, a la plasticitat del plàstic. M’impacta la bellesa del desastre, em fa riure la desesperació de l’il·lús, m’embadaleix l'aiguabarreig d’idiomes que s’entremesclen amb el cant que és crit, el cos que put, el gos que fuig. Si aquesta obra durés per sempre, no m’importaria. I si just ara s’acabés el món, tampoc. I realment l’obra mai s’acaba, perquè ens fan sortir del Lycée Saingt-Hoseph acompanyant-los entxarangats a fora. I el món mai acaba d’acabar-se, perquè cantem, i ballem, i brindem, i convertim el silenci en crit. Perquè no hi ha inicis ni finals. Qui som? Som? So? Ssssssssss.
Dolça Alcanyís
