Aquesta tardor s’ha celebrat al Teatre del Raval la 24a edició de la Mostra de Teatre de Barcelona. D’acord amb el què hi diu al llibret de mà, una de les seves intencions és recopilar propostes artístiques diverses que demostrin la gran riquesa i diversitat cultural de la ciutat. Des de Novaveu hem participat, un any més, fent de jurat a la mostra i assistint a l’entrega de premis el passat dilluns 9 de desembre (que va tenir, atenció, l'actriu Lloll Bertran com a presentadora convidada). Després de l'experiència, és important destacar que, durant el mes i mig que ha durat la mostra, tot el que s’hi ha pogut veure han estat muntatges amb un contingut fortament lligat a la realitat social i cultural de la ciutat. Feminisme, antifeixisme i l’exploració de les possibilitats d’encontre entre diferents subjectivitats han estat algunes de les temàtiques principals.
Joan Valentí aMort a les Cunetes. Fotografia extreta de la pàgina de Facebook de l'espectacle
El premi per a la millor actriu se l’ha endut la Gemma Charines pel paper a l’obra Poka Yoke. Charines encarna una dona amb un alt càrrec en una fàbrica de cotxes que de tant en tant coincideix, en un espai comú de la fàbrica, amb una de les treballadores de la cadena de muntatge (Maribel Martin). La proposta se centra en la relació que s’estableix entre aquests dos personatges, en els seus punts d’encontre i les seves diferències, en un moment en què l’empresa comença a fer fallida per culpa d’uns models mal elaborats. Les preguntes que Poka Yoke presenta (sobre el poder, la responsabilitat i l’empatia) recauen en bona part sobre el personatge de Charines. L’actriu és capaç de sostenir-lo a través d’una interpretació imponent, cuidada i precisa.
Però la Mostra de Teatre de Barcelona no vol limitar-se a exposar i valorar les noves propostes del marc teatral barceloní; també vol servir d’eina per alimentar companyies i professionals joves. Vol convertir-se (tal i com s’indica al programa de mà) en una simbiosi de projecte artístic i activitat social. És per a això que s’ha volgut atorgar el premi especial del jurat a l’espectacle Elles, de la companyia La Melancòmica. Elles és una proposta fresca i innovadora que decideix portar el discurs feminista fins als camps de l’humor, la stand up comedy i el teatre experimental. El resultat és un espectacle dinàmic i divertit amb un clar missatge feminista que es transmet al públic d’una manera poc habitual. Elles és el segon espectacle produït per la companyia, que amb només tres anys de vida ja ha desenvolupat una veu i una manera d’expressar-se pròpies.
Imatge de Poka Yoke extreta de la pàgina web de la companyia
Seguint amb aquesta filosofia de donar veu a nous discursos i intèrprets, també s’ha donat un premi a l’intèrpret revelació. El guardó pretén seleccionar un o una de les intèrprets més joves de la mostra per tal de poder destacar el paper dels actors i les actrius emergents. Aquest any, la seleccionada ha estat la Paula Castillo (companya novaveu) per la seva interpretació a l’espectacle 80 anys sense ella, una proposta que barreja la guerra civil amb altres temes d’actualitat com l’assetjament escolar o la violència masclista. Castillo podrà assistir a un curs de l’Estudi Karloff, una escola de Barcelona que se centra en preparar professionals pel món audiovisual.
Els espectacles guardonats en aquesta 24a edició de la mostra de Teatre de Barcelona ofereixen una bona panoràmica dels temes que s’hi han tocat de manera més recurrent. Hi ha hagut moltes propostes que denunciaven la violència viscuda a la guerra civil a través d’una intenció clara de reviure la memòria històrica. Propostes com Fuga (de la companyia La Klandestina, representada aquest any a l’Escenari Joan Brossa i escollida com a premi del públic en aquesta edició de la mostra), La Delació (Iris Hinojosa i Gerard Vilardaga) i Trenta-vuit (Cia Fils Enredats i Elna Roca) es construeixen en aquesta línia, utilitzant diferents mitjans escènics (més tradicionals en el cas de La Delació i experimentals en els dos altres casos) per tal de fer reflexionar públic sobre la violència feixista.
Imatge d'Elles extreta de la pàgina de Facebook de la companyia
Hi ha un altre grup de propostes que han decidit tractar la violència centrant-se en el paper de la dona dins de la societat i, en la majoria dels casos, des d’una perspectiva obertament feminista. És el cas de la ja mencionada Poka Yoke (Poka Yoke Teatro). També de La Teta Lisa (de Rosa J. Devesa), que decideix donar veu a les dones que han patit càncer de mama tot fent servir el procés de la malaltia per examinar de quina manera certs trets de la identitat femenina han estat construïts socialment.
La resta d'espectacles d'aquest any també s’apropaven, a través de recursos diferents, a tots aquests temes. A trets generals, tots ells han portat a l’escenari situacions d’encontre entre persones provinents de diferents realitats. Verí (companyia Scla’ka Si Teatre) parla de la falta de comprensió mútua en el si d’una (ex) relació amorosa; ¡Biba la rebolución!(cia. Muchos pájaros) i Típico Tópico (cia. Skizodrama) construeixen situacions gairebé surrealistes per tal d’explorar què passa quan persones amb diferents punts de vista s’ajunten dins un mateix espai, i Cuadros de Amor y Humor(Jove Companyia Plató de Cinema) representa la societat espanyola dels anys 90 a través d’una revisió de tot tipus de tòpics i personatges.
Imatge de l'espectacle 80 anys sense ella, extreta de la pàgina web de la companyia
En un mes i mig, dotze propostes diferents (sempre, els dilluns i els dimarts). Dotze propostes que totes juntes configuren un tot que reflexa, d’una manera que supera el seu contingut mateix, certes tendències del teatre actual de la ciutat. Afortunadament, les peces d’aquesta 24a edició de la mostra són inclusives, neixen de la preocupació social i busquen una connexió activa amb el públic.
És possible que les arts escèniques, per naturalesa, visquin en moviment. És possible, també, que entre les línies d’aquesta 24a edició de la Mostra de Teatre de Barcelona s'hi pugui llegir un missatge: que aquest moviment que dona vida al teatre continuarà sent crític en el futur. Ha quedat clar que és el món que ens envolta el que alimenta les propostes contemporànies. I potser, amb temps i una mica d’ajuda, tots aquests espectacles nous també podran, en la mesura possible, alimentar la realitat que tenim al voltant.
