A diferència dels títols dels seus projectes, AQHHDDD (Allò que hi ha després del diumenge, presentada a la Sala Beckett el 2022) i ITSVATAPHM (I tried speedrunning virtuality and the acceleration physically hurt me que es presentarà aquest mes a la Sala Atrium, després de guanyar la Beca DespertaLab), les lletres AMAGA no són les sigles de res. No tradueixen un concepte ocult, una idea enigmàtica.
AMAGA és el nom de la companyia formada per Isabel Bassas Portús, Arnau Boces Obis, Eduard Molins Alentà, Victor Pérez-Pallarès Setó i Gabriela Bianchi Flores, un còctel de persones amb experiències diferents i motivacions comunes. Formats en àmbits tan variats com l’il·lusionisme, l’enginyeria electrònica, la comunicació audiovisual, la interpretació, la història de l’art o el disseny transdisciplinari, AMAGA es nodreix d’infinits punts de vista per explorar les seves inquietuds i interessos de recerca.
El grup, de formació recent, va començar les seves investigacions a la Sala Beckett amb el projecte AQHHDDD acompanyats de la mà d’Anna Serrano. En aquell muntatge ens duien de viatge per parlar de la força de l’atzar. Ara, amb I tried speedrunning virtuality and the acceleration physically hurt me, que presenten en format de work in progress, s’embarquen en un procés de creació col·lectiva autoliderat.
Com a companyia resident a la Nau Ivanow, pel fet d’haver guanyat la beca DespertaLab 2023, AMAGA gaudeixen de l'oportunitat de continuar explorant una de les seves inquietuds principals: la virtualitat. Amb ITSVATAPHM es pregunten (i ens pregunten) des d’on percebem la digitalitat, els fenòmens d’internet i la nostra presència en els paisatges digitals. Pretenen traslladar els codis i les estètiques digitals a l’escenari, crear un espai de confusió on poder explorar els errors. El glitch, el bug i el ragdoll són manifestacions de l’error en els videojocs; d’aquí és on parteix AMAGA per parlar de la inquietud que generen la immediatesa i l’acceleració de les presències virtuals.
En l’assaig que veiem a la Nau Ivanow, en Víctor deixa les coses clares abans que res: “No volem que la proposta sigui boomer”. I és que, sovint, en tractar els llenguatges digitals, es cau en una alterització d’aquests codis (si no en una demonització). AMAGA, que, com nosaltres, ha crescut generacionalment amb aquests llenguatges, entén que els ha d’integrar com un referent més (com ho són la literatura de Maurice Maeterlinck o el cinema de David Lynch), no jutjar-los des de fora. “La digitalitat és un recurs, per a nosaltres, no una fi estètica”, diuen. I parteixen dels seus codis per parlar del que els preocupa: “Per a nosaltres, el glitch és un espai d’esperança, en què l’error té cabuda”.
Però, com treballar glitches dalt d’un escenari? Aquí entra en joc l’il·lusionisme, àmbit en el qual l’Arnau va endinsar-se abans de reorientar la seva formació cap al teatre físic. Amb trucs senzills (que no revelarem per no desvetllar-vos la màgia) podem fer que un got voli o aconseguir moviments antinaturals propis d’un non-playable character (NPC). També l’il·lusionisme els permet endinsar-se en el terreny del terror, del que és inquietant: la creepypasta (històries o llegendes urbanes de terror que circulen per Internet) és un món que també els interessa molt, i que, juntament amb la resta de temes, volen creuar amb la decadència i l’artificialitat dels showmans i els preachers.
AMAGA ens explica que ja havien provat sort amb la Beca DespertaLab altres anys, i que els fa molta il·lusió que finalment els l’hagin donada. “És una oportunitat per tirar endavant una primera peça amb més seguretat”, diuen, “que et paguin els assajos no hauria de sorprendre, però malauradament sorprèn i fa il·lusió”. Tot i que estan molt motivades, el seu objectiu després dels tres anys de residència que els atorga la Beca no és excessivament ambiciós: en tenen prou amb “seguir existint” i poder continuar investigant nous llenguatges i posant en comú els seus bagatges personals.
Quan les visitem, es troben encara en fase de treball de taula. O, més ben dit, de treball de terra: un llarg plafó de cartró ple de post-its, fotos, idees i anotacions s’estén al terra de la sala. L’Edu trenca el gel: “Jo he escrit una escena”. “Ens interessa, anem curts d’escenes”, respon l’Arnau. Visca l’energia de la gent d’AMAGA. L’Edu ens explica que “yo soy el de los guiones, però després ningú em fa cas”. I és que, com reconeix la Isabel, “nosaltres som més d’imatges”, malgrat que accepten que la dramatúrgia textual també els és una peça molt rellevant. Llegeixen una escena primigènia i inacabada (si l’Edu no s’excusa deu mil vegades perquè és una versió sense polir, no ho fa cap), mentre la Gabriela comença a pensar en la il·luminació i el Victor es planteja com treballar l’error des del so. És una escena voyeurista, “estil La ventana indiscreta”, que juga amb el costumisme per trencar-lo des del glitch.
Les qui estigueu disposades a mirar per la finestra i deixar-vos endur pel terror de l’error, tindreu l'ocasió de desvirtualitzar AMAGA aquests darrers cinc dies d’abril a la Sala Atrium. Nosaltres ho farem, i el dijous 27 compartirem una xerrada amb públic i companyia després de la funció. Us hi esperem!
Maria Pujol Cortada & Nil Martín López
(@mariapuco_ & @nilmartinlopez)
