FITT 2023
Del 30 d'agost al 3 de setembre
El final del mes d’agost és sovint sinònim de tornar a casa. Esprémer els últims dies de vacances a la platja, agafar un vol nocturn després d’una escapada a Itàlia o dormir les vuit hores del ferri que ve de les festes de Menorca. Per alguns, aquesta tornada a casa té una escala obligada a Tarragona, on el final d’estiu, lluny de portar calma, ha esdevingut el tret de sortida de múltiples celebracions.
Ens trobem un any més al Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT), un jove refugi per noves dramatúrgies que aquest 2023 celebra la seva desena edició. Omplint els teatres de la Tarragona i aprofitant els espais més singulars del cor de la ciutat, el FITT ens ofereix any rere any una programació variada, internacional, selecta i molt ben cuidada. Feina exquisida responsabilitat d’un equip de professionals encapçalat per la reconegudíssima figura de Joan Negrié, a qui no perdem de vista ni un segon en tot el festival. El FITT són horaris coherents i relaxats, funcions suficients per no perdre’s cap peça clau, teatre convencional, espectacles al carrer, dansa, workshops, storywalkers... saben que ho volem tot i ens ho donen.
Amb molta ambició, el FITT estrena la seva celebració d’aniversari amb un espectacle inaugural amb què crida als quatre vents que és un festival fort, madur i consolidat. Citant-nos als espectaculars jardins del Camp de Mart de Tarragona, indret que pels tarragonins és sinònim de festa, s’apaguen els llums per primera vegada per encendre’s de nou il·luminant La Romería de l’estimadíssim Rodrigo Cuevas. Amb un concert adaptat als tempos d’un festival, l’artista ofereix els principals èxits del seu repertori enmig d’un públic que embogeix des del segon en què comença a cantar enmig de la platea. Una horeta de celebració absoluta, fascinant els fans fidels i atrapant els qui l’escolten per primera vegada. Sorpresa, admiració, festa i eufòria: el FITT 2023 ha començat.
El segon dia arrenca al Palau de Congressos de Tarragona on Serrucho ens porta d’acampada. La seva darrera peça, Interior Noche, és un espectacle contemplatiu on els espectadors decideixen què veure en tot moment mitjançant un llum frontal que els és proporcionat en començar l’espectacle. Un recurs curiós que distreu l’atenció durant la primera part d’aquest, on ens limitem a veure com el material de l’acampada es va muntant de forma autònoma, com si fos per art de màgia. Amb els integrants de la companyia a escena, el campament és acabat de muntar en una seqüència d’accions i moviments quotidians que hem presenciat tantes vegades que ens acaben semblant inversemblants.
Disposats a anar a dinar, fem abans una petita parada al Mercat Central per visitar la Oficina de Donaciones de Historias de Amor, acció participativa súperenginyosa de Clara García Fraile, on es poden fer donacions i sol·licituds d’històries d’amor per fins poètics, burocràtics o sentimentals. Sense anar físicament amb parella només podem sol·licitar-ne, i així ho fem.
Havent pogut descansar fins a la tarda, continuem amb la graella horària tradicional del FITT: un espectacle a les set, sopar al pati de l’Escola Pau Delclòs i un altre espectacle a les deu. Abans, però, ens aturem per veure què és això que atreu la mirada de tots els vianants que transiten la Rambla Nova de Tarragona durant aquesta setmana. Panorama (batejat com a FittOrama en honor al festival) és un cinema rotatori on es poden veure 4 pel·lícules breus diferents. Amb una capacitat per uns 20 espectadors, la companyia Panorama Kino Theatre ens tanca dins una espècie de capsa de sabates amb una obertura lateral que fa de pantalla de cinema. Durant 15 minuts, la caixa dona cinc voltes de 360º perquè puguem veure la història que els intèrprets de la companyia i els ciutadans tarragonins ens expliquen des del carrer. Una experiència divertidíssima conseqüència d’una idea senzilla, però que alhora es nodreix d’escenes molt tendres, decorats espectaculars i uns extres increïbles.
S’acosten les set de la tarda i ens dirigim, ara sí, a l’emblemàtic Teatre Metropol per gaudir de Graces, de Sílvia Gribaudi. La ballarina i autora s’envolta de tres companys masculins i conjuntament ofereixen un espectacle que se serveix del moviment i la dansa per portar-nos a un indret de contemplació, admiració i acceptació de la bellesa. Inspirant-se en les figures mitològiques de les tres gràcies (filles de Zeus) fluïm tots cap a una celebració despreocupada de les diferents corporalitats i moviments. Cos i vida. Vida, cos i acceptació.
Entrada la nit arriba un dels moments més esperats del festival: la primera obertura al públic de l’Antic Centre Penitenciari de Tarragona. Klara Companyia Producciones aprofita l’emblemàtica presó per simular el “Centro de Rehabilitación Santa Cruz “Palmasola””, a Bolívia. Mitjançant la narració de les vivències d’un “gringo” (Nicola Fritzen) tancat per tràfic de drogues, la companyia ens passeja pels diferents espais de la presó durant dues llargues hores. Coneixem així la història de Palmasola, una presó que, sotmesa a una gran violència estructural, acaba sent dominada per màfies d’interns. Mitjançant l’extorsió, aconsegueixen establir una jerarquia sòlida que domina la resta de reclusos i els privatitza el dia a dia i la supervivència quotidiana. El públic queda camuflat en tot moment entre els presos (Nicola Fritzen, Jorge Antonio Arias Cortez, Omar Callisaya i Mario Tadeo Urzagaste) que interpreten la història movent-se constantment per l’espai, obligant així als espectadors a estar pendents de nombrosos estímuls simultanis. Uns espectadors que conformem un grup molt gran que està dret la major part de l’estona, experimentant l’amuntegament, l’angoixa i la fatiga del dia a dia a Palmasola.
Després d’un bon repòs donem la benvinguda al mes de setembre a l’Auditori de la Diputació de Tarragona. És el dia de la Jimena, l’estrella del FITT 2023. Reunits a l’espera d’una conferència de la qual no sabem què esperar, Jimena Márquez ens exposa “El Desmontaje”, peça on descompon l’experiència teatral més important de la seva vida. Amb la teatralitat justa que requereix el que sembla una conferència convencional, ens narra la història mai explicada d’uns fets que van passar a les sales de teatre d’Uruguai l’any 2004, acompanyada en format audiovisual pel testimoni d’algunes cares conegudes del teatre del mateix país. L’experiència teatral més rellevant de la vida de la Jimena fascina a un públic que fluctua constantment entre la confiança absoluta i l’escepticisme, i que acaba gairebé unànimement dempeus per celebrar la vida i obra de l’artista. Obra que Dionís, sense cap mena de dubte, celebraria amb una bona copa de vi.
Després del ja tradicional i familiar sopar diari al pati de l’escola Pau Delclòs (avui pollastre amb patates) ens dirigim al Teatre Tarragona per rebre els Peeping Tom. Portant-nos dues de les tres parts del seu Triptych, emocionen amb els seus tradicionals i espectaculars moviments, a un públic que majoritàriament repeteix l’experiència. Primer en un passadís ple de portes tancades (The Missing Door) i després en una cabina de vaixell (The Lost Room). Els Peeping Tom ens poden portar on vulguin.
Per alguns el dia no ha acabat i encara ens queda assistir a la sessió golfa de l’espectacle All for Us. A mitjanit, la joveníssima companyia Spam. Please. Enter. ens ofereix el que serà, per molts de nosaltres, el primer Peep show de les nostres vides. Distribuïts en un espai circular format per 30 cabines de fusta, tancats i totalment aïllats de la resta, assistim a(l que ens defineixen com) la construcció de la cultura occidental. Un text mitològic mesclat caòticament amb la contemporaneïtat, en un espai escènic digne de ressaltar com una construcció potentíssima. Escoltem així una història que cal detallar i treballar (una mica més), i coneixem una companyia que sens dubte ha estat en boca de tot Tarragona.
L’últim dia del festival transpira un ambient de tendresa i expectació. A uns quants ens arriba per fi el torn de veure Noves Espiritualitats Per Persones Atees, de la també joveníssima companyia Atzucac. Al pati de l’Antic Ajuntament, un espai preciós envoltat de columnes amb un cel obert pel qual entra molta llum, ens disposem en cercle per començar una trobada espiritual. Una celebració que és refugi per orfes de fe amb inquietuds del més enllà i persones amb qualsevol mena de mancança espiritual i necessitat de respostes. Ràpidament, tot el públic entén la mecànica ritualista i segueix curosament les indicacions de Dolça Alcañís, Victoria Bilbao i Aram Pou, els quals aconsegueixen l’impossible: convertir la intrusivitat d’una peça participativa en una celebració de la qual tothom vol formar part.
Entrant a la recta final, al Teatre Metropol ens espera una altra sorpresa. És el torn de Neus Asencio, Clara Palau, Daniel Ranieri, Raúl Roca i Ian de la Rosa, que ens porten a escena Trans: més enllà. Sense més que el senzill suport audiovisual d’unes projeccions en un fons blanc, els cinc intèrprets exposen les experiències viscudes abans, durant i després el seu canvi de gènere. Honestedat absoluta i absència total de teatralitat: no els fa falta. Els intèrprets es recolzen escoltant els discursos dels altres, progressivament omplint l’espai fins a estar tots junts en una escena que sembla simbolitzar les xarxes de suport que es creen dins i fora el col·lectiu. Enmig d’un merescut bany d’aplaudiments, ens anuncien que després de més de seixanta funcions i viatges a diversos països, el públic del FITT 2023 hem presenciat la seva última funció, i abandonen l’escenari enmig d’una enorme ovació.
La veterania de l’organització del FITT, que recorda amb pànic anys anteriors plujosos, fa traslladar preventivament el sopar i la festa de clausura al Recinte Firal de Tarragona. Mentre mengem la mítica coca de recapte rebem la visita sorpresa de Les Nòmades, l’espectacle itinerant de l’edició. Es tracta de les dues criatures fantàstiques d’ACTUA PRODUCCIONS, que interaccionen amb tots els assistents. Un èxit rotund que posa el punt festiu a aquest sopar que ja s’ha salvat de ser passat per aigua.
Abandonem el Recinte Firal, només una estoneta, i ens dirigim al Teatre de Tarragona a veure Mal de Coraçon de la Companyia Solitària. La direcció ha cedit la clausura als mítics i amiguíssims Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals que, igual que durant la seva temporada al Teatre Nacional de Catalunya, no deceben a ningú. En una peça que passa per tots els estats, des del surrealisme absolut fins a la quotidianitat de les relacions interpersonals, acabem formant part d’una festa multitudinària on els tres intèrprets, esplèndids, ens regalen una classe magistral de talent interpretatiu.
Contagiats de l’ambient festiu, tornem cap al Recinte Firal on les taules del sopar han estat redistribuïdes per simular l’interior d’un bar musical. És el torn de “Vivir En Videoclip: Tú, Yo, ‘Nosotris’ y Un Karaoke”. Anto Rodríguez, amb col·laboració d’Óscar Bueno, comencen a cantar en un karaoke que anirà requerint la progressiva participació del públic. En un espectacle que inicialment estava programat al mig de la Rambla Nova, una brillant idea de l'organització del festival, queda lleugerament deslluït en un espai tan ampli i impersonal com el pavelló. Amb alguna dificultat tècnica per seguir els discursos dels intèrprets, artistes, públic i el nostre estimat cartell vivent del FITT (Pol Bernard), acomiadem ballant la desena edició del festival. Caminant sota la pluja ja de tornada a l’allotjament, expliquem a dues assistents internacionals el significat i la lletra de les cançons que s’han cantat al karaoke. Emocionades per algunes d’elles, concloem juntes que ha sigut un final de festa encertat. La cirereta d’un pastís d’aniversari que ha tingut més pisos i capes que mai.
L’enlairament del FITT és innegable i ha quedat demostrat des de la festa inaugural fins al final. Programació variada que és casa de talents emergents i consolidats. Equip brillant que aconsegueix mantenir l’acolliment i l’atmosfera familiar que són marca de la casa. Esperem que el final dels pròxims molts estius puguem continuar gaudint d’aquesta escala a Tarragona.
Maria Pujol Cortada
@mariapuco
