Tot comença i tot acaba, però hi ha coses que es queden.
He decidit començar així aquest escrit, perquè m’ha costat assimilar tot el que ha passat en un cap de setmana, tot el que el Festival ZIP m’ha ensenyat i tot el que alguns membres del YPAL (Young Performing Arts Lovers) i companys de Cultura Jove m’han transmès.
El TNC celebra la segona edició d’aquest festival de nous formats escènics, on s’organitza una trobada de joves espectadors. Ens endinsem en propostes que exploren el tema de l’amor i espectacles escènics amb companyies locals i de fora.
La instal·lació i performance “Quan jo dic amor” de Juan Miranda, va ser la que va escalfar els motors d’un cap de setmana intens. Aquesta, ens presentava un espai amb i per a adolescents on es feia visible la relació del cos amb el món virtual, la sexualitat, la identitat i altres temes que l’espectador anava descobrint mitjançant diverses disciplines. Tot just entrar a la instal·lació, et feien agafar, d’un piló, una carta d’amor o desamor escrita per adolescents; no vam poder evitar comentar-les; amb el taller d’Emma Delon ho vam posar tot en comú.
Els jocs per trencar el gel, romper el hielo, ice breaking, rompere il ghiaccio, briser la glace, entre els membres del grup, van establir una connexió instantània tot i parlar diferents llengües. Aquesta connexió, era perfecte pel laboratori a càrrec de Manuela V. Colacicco. “Per què parlem dels nostres cossos per parlar de nosaltres?”, un entorn que ens va permetre expressar-nos lliurement i sense prejudicis, a través del cos. Això em va fer ser conscient del lloc que cadascun de nosaltres ocupa al món, vaig aprendre a connectar amb el cos i a sentir-me a mi mateixa, tenir present que no sempre hem de seguir uns criteris preestablerts.
Conjuntament amb productors, que també formaven part d’aquest festival, descobríem els secrets que guarda cada racó del Teatre Nacional de Catalunya.
Amb aquesta ruta ens encaminàvem cap al laboratori dirigit per Damián Montesdeoca, ”Anomenant el món. Investigació sobre el llenguatge en acció”, per qüestionar, experimentar i descobrir formes d’expressió a través de la interacció entre el llenguatge i el metallenguatge. Una transformació de la relació entre significant i significat que et fa descobrir el poder que arriba a tenir el llenguatge.
Encara amb el llenguatge recorrent el nostre cos, assistíem a la xerrada amb Núria Güell i La Ribot, dinamitzada per Mireia Sallarès, respectives artistes parlaven del seu espectacle “Paraules d’amor” una manifestació de diverses concepcions i actes d’amor poc convencionals i “DIEstinguished” una peça de dansa i vídeo que intenta representar l’amor com a idea generativa.
Immersos per la música electrònica, CLARAGUILAR ens endinsava en una nit postapocalíptica amb el concert “Sounds of an Imagined Arca”. Noves formes de convivència, de connexions entre espècies.
No només érem espectadors, sinó que al taller “Escenari obert”, conduït per Àlex Castro Pizarro, alguns dels membres del grup van ensenyar el seu gran talent amb petits projectes artístics que havien creat.
A “Brainsto’Cafè”, Coraline Barnier-Aubert i Noemi Pittalà ens van parlar i presentar la xarxa YPAL; una network internacional de joves espectadors units pels mateixos interessos sobre les arts escèniques iniciada per Anne Goalard el 2009 a Reims. Enfortint d’aquesta manera, encara més, el vincle internacional.
En el moment d’acomiadar-nos, em vaig adonar que vaig viure dins una bombolla artística durant tres dies. Ha sigut tot un privilegi conèixer gent d’altres països i col·laborar en un festival d’aquesta mena, on he après, descobert i crescut professionalment.
Àfrica Bonet-Ragel
