Oh!Pera
Gran Teatre del Liceu, 14 de juliol de 2024
Sortim de la parada de metro del Liceu i ens dirigim a la porta. Allà hi trobem un cartell: “Accés pel Carrer de Sant Pau”. Alguna cosa ja no és com sempre. Ens fan passar per un passadís estret i entrar a un ascensor. Cap amunt. Quan sortim de l’ascensor, comencem a veure les primeres persones que fan cua: un grup que espera per entrar a la sala. Al cap d’un moment, ens fan passar a un espai atípic: la sala Mestres Cabanes, on normalment s’assagen els muntatges que s’estrenen al teatre. Allà, ens col·loquem en una estructura de grades metàl·liques a quatre costats. No hi ha cadires. Tothom dret. Comença l’experiència.
Entrar al Liceu per la porta del darrere és poc freqüent, cosa que ja indica que el que anirem a veure sortirà de la “normalitat” del teatre. La setmana passada va tenir lloc la tercera edició de la iniciativa Oh!Pera, la presentació de micro-òperes de nova creació a partir de sinergies entre artistes de diferents disciplines. Durant tres dies (i en sis sessions) es van estrenar, en espais poc convencionals del Gran Teatre del Liceu, tres peces creades especialment per a l’ocasió.
La jornada, com ja he comentat, va començar a un sala d’assaig equipada amb un gran desplegament sonor i lumínic. Allà vam poder testimoniar un passeig per una Barcelona molt particular, en la qual dos amants busquen fugir i evadir-se durant una nit. Una proposta musical a partir d’un oboè, un violoncel, percussió i electrònica, van acompanyar la poètica de les veus de Marta Esteban (soprano) i Álvaro Basco (contratenor) en aquest seguit instantànies efímeres i mutants. Contradir la nit de Montserrat Lladó (música) i Martí Sales (llibret) és un muntatge dinàmic que connecta amb el públic gràcies al seu equilibri entre narrativa musical i escènica (a la que se suma el ballarí Odo Cabot, per aposta de la direcció escènica de Marta Gil Polo). Sense prescindir de missatges reivindicatius com Toursits go home o Fora feixistes dels nostres barris, la peça ofereix Barcelona vista des d’una òptica molt particular.
A continuació, ens dirigim al lateral de l’escenari per endinsar-nos en una bombolla: Azul como una naranja. És la història d’un astronauta soviètic que flota per la immensitat de l’espai amb un únic fil d’esperança: la connexió telefònica amb la seva dona. Basada en un fet real, la proposta de Guillem Palomar (música), Laura Ferrero (llibret) i Ester Guntín (direcció escènica) genera una atmosfera alhora crua i celestial que transmet sonorament i visualment la desesperació d’un aïllament forçat. El baríton Pau Camero encarna el personatge d’en Sergei, que es troba en lluita constant amb els seus límits físics i mentals, acompanyat només per la seva companya Elena (encarnada per la soprano Adriana Aranda).
Finalment, ens indiquen una sèrie de passadissos per acabar anant a parar al Foyer, on ja ens espera un quartet de corda per començar a introduir-nos a l’entorn d’Eliza, l’última micro-òpera de la jornada. És una mena de thriller sobre la Intel·ligència artificial, el control i les relacions de parella, del qual som testimonis a través d’una pantalla. La peça de Ferran Cruixent (música), Pau Miró (llibret) i Pol Roig Valldosera (direcció escènica) genera una atracció especial a través de la tensió musical i visual. Els personatges de Paula Sánchez-Valverde (soprano) i Roger Vicens (tenor) són misteriosos i ambigus, cosa que contribueix a crear l’ambient incòmode i intrigant que connecta amb la platea improvisada.
Després d’haver pogut tenir un tastet d’un Liceu diferent de les macroproduccions que s’hi acostumen a fer, no puc evitar preguntar-me si és veritat que el perfil de públic operístic és tan reduït com ens acostumen a fer creure. S’hi ha vist “òpera”, aquests dies al Liceu? Jo opino que sí. Òpera que va més enllà de Verdi, Puccini i Mozart, i que intenta connectar, d’una manera o altra, amb el present i la contemporaneïtat a través de la col·laboració entre creadors. El simple fet de fer entrar el públic “per la porta del darrere”, no li està donant ja una altra forma a la proposta? Sigui pel costat bo o pel dolent. Donar una visió “alternativa” o “dissimular” i “difuminar” la presència d’aquestes propostes artístiques al teatre. En tot cas, Oh!Pera se surt d’uns cànons (artístics i de protocol) i ens permet entreveure una porta a la creació col·lectiva i transversal que manté els espectadors connectats i amb ganes de saber-ne més.
Erola Albesa Solsona
(@erolaalbesa)
