Entrevista de Julieta Laxalt i Martí Rossell a Jordina Biosca, directora del Festival Eva. Podeu veure l'entrevista feta a través d'un directe d'instagram en aquest enllaç. I podeu consultar tota la programació del festival aquí.
Per si algú no et coneix, ets la Jordina Biosca, ets narradora, ets actriu i també ets la directora del Festival Eva. A més a més tens diversos espectacles de creació pròpia, ets gestora de la sala d'espectacles La Cisterna, has donat classes... Bé, tens un llarg recorregut.
Sí, La Cisterna la tenim tancada, eh? La vam tancar durant la pandèmia, la sala d'espectacles. Va funcionar durant set o vuit anys, del 2013 fins al 2021, però ja la vam tancar. Tot no ens hi cap, tantes coses.
Si vols explicar què és per tu la narració, què és el que tu entens per ser narradora.
Per ser narrador, a veure com t'ho diria... Jo diria que per començar és més un ofici que no pas un... Com que hi ha ara conceptualment estructurat el tema de ser actor o actriu o director de teatre, la narració és més un ofici. Tu comences, cadascú per les seves raons i en els seus circuits, a posar-te davant la gent a explicar històries, anar clar, pròpiament, i vas creixent. Ser narrador és comunicar davant de la gent sense escenografies, sense vestuaris inicialment i sense objectes. Amb la qual cosa estàs tu pelat, despullat a l'escenari i comunicant. Ja pot ser per familiars, ja pot ser per a adolescents, ja pot ser per públic general. És això. Jo diria que és un art escènic que no requereix cap ni un artifici i que dona molta llibertat també a aquell que el fa, no?
Perquè els narradors normalment no treballem sobre encàrrec, triem estrictament allò que volem explicar i, per tant, hi ha aquesta llibertat que fa que sempre estiguis molt proper al text.
El protagonista del Festival Eva és la narració.
Sí, el nostre pal de pell és la narració i la tradició oral. El Festival Eva va començar fa 20 anys al Penedès, a l'Alt Penedès, estrictament, perquè jo em trobava com a narradora que la gent constantment em preguntaven què és això de la narració. I intentaves explicar-ho però no quedava clar. Encara passa avui en dia. I vaig dir, mira, si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya, no? Fem un festival i posem-ho sobre la taula. I a partir d'aquí. Sí que al principi era estrictament d'oralitat, a partir de la narrativa, però hi van anar entrant diferents elements, ja sigui quartetes, sextetes, la glosa improvisada... Tot aquest univers d'oralitat que de vegades té petites branques que són hibridades entre el que podria ser les escèniques més teatrals o coses més performàtiques, però que sempre requereix d'aquest tema de la paraula. Si no hi ha paraula no entra dins el nostre àmbit. Tampoc no parlem estrictament de poesia, que també és paraula, no? Però no és un festival poètic. Hi pot entrar de vegades, però depèn del registre també del que faci la rapsòdia de la poesia. Per tant, sí, oralitat al 100% i torno amb aquest tema de la proximitat i dels elements tècnics mínims, els imprescindibles, perquè pugui funcionar si l'espai és molt obert, per exemple, o si és un espai molt gran, o si és de nit, òbviament, uns focus. Però si no, de tot això em prescindiríem. Això és el festival, ara.
Jo volia preguntar-te si va ser una decisió del principi de portar el festival al Penedès.
Tot una mica atzarós, tal com deia ara fa un moment. La qüestió era que, si es volia mostrar el que era la narrativa, jo soc de Vilafranca i, per tant, el meu hàbitat natural és el Penedès, l'hàbit natural on et mous, on tens les amistats, on coneixes ben bé el territori, amb el pensament de fer un festival territorial que no fos estrictament dins la capital, perquè el que volem precisament és descentralitzar. Ja no de Barcelona, òbviament, sinó també pròpiament de Vilafranca, de la capital de comarca, el que vam fer era anar a comarques. I una qüestió lògica, que si vius el Penedès, vas a trucar la porta dels que coneixes més directament, ja tens un territori que, per al tipus d'espectacles que potser s'hi anaven a fer, sí que hi havia un espai per poder fer una proposta de narració i oralitat.
Una altra cosa és que després es va anar adherint el Baix Penedès, que també va entrar dins el marc del Festival, però no deixa de ser una prolongació pròpiament. Vull dir que som un gran Penedès, en definitiva. I posteriorment van entrar les espores, que són els municipis veïns, que territorialment tenim un nexe lògic també de carreteres, no hi ha murs geogràfics que es distanciïn, sinó que sí que estem vehiculats, amb aquests municipis al voltant de l'Alt-Baix Penedès.
Una altra cosa és el festival a Parell de la Teixeta, el Priorat, que fa 15 anys que el fem. I aquí ens centralitzem del que és fins i tot comarcal, i anem directament a Priorat. Per què? Doncs perquè va sortir l'opció, un dia simplement jo vaig anar a fer un bolo a Pradell i em van dir “que és molt xulo això” i vaig dir: “mira, si vols un festival, vinga, va, parlem”, i ja està, i fa 15 anys d'això.
Per tant, també és un tema d'anar sostenint-ho, no anar fent bolets, sinó anar sostenint. Fas una proposta, intentes que arreli, que hi hagi vincles amb el territori i amb la gent del territori. No és que arribi una productora externa i de cop i volta organitza les coses i tu t'ho trobes tot muntat i desapareixen i ja no tornen a aparèixer fins a l'any següent. No té res a veure amb tot això. Tenim tot un teixit territorial important de persones, d'entitats, d'escoles, d'ajuntaments que anem treballant durant tot l'any i penso que això és una de les singularitats importants, perquè ja no només és En Veu Alta durant el festival, sinó que ens comuniquem durant tot l'any. Hi ha una proximitat. No som ni mails, ni números, ni estadístiques. Som persones.
I el que comentaves del teixit, de fet el teixit és la imatge d'aquest any, d'aquesta vintena edició del festival. Per què vau decidir apostar per aquesta mena de tapís?
Mira, precisament perquè estaven buscant alguna cosa, una imatge que ho aglutinés tot aquest sentit, tot això que us ho estàvem explicant d'aquesta qüestió de territorialitat, de proximitat, i buscàvem alguna cosa que fos estrictament o que pogués definir amb una imatge aquest concepte que tenim nosaltres de conviure constantment amb la gent i amb els espais i amb el territori i fins i tot amb els artistes que no només venen a fer un bolo, sinó que després es queden, que si fem una copa de cava... Ens va costar una mica, vam estar donant-li bastants tombs. Treballem en un estudi de disseny i de les vint edicions del festival, n'hem fet 17 amb ells. És allò de seure a la taula i discutir i ara sí, ara no, i a dalt, i a baix. I ens anava molt bé el tema del teixit, precisament aquesta cosa que teixim sinergies i teixim complicitats i teixim cultura i gent, amb la qual cosa... El fet de teixir pròpiament es va convertir no només en una imatge sinó en una qüestió física, perquè vam fer una trobada per teixir, vam estar teixint, aquests teixits s'han unit tots i hem fet un tapís molt gran que després s'ha anat exposant per tot arreu, hem fet una exposició on també hem format part aquests teixits de la gent, a part d'ell vam fer un teixit propi, un mural enorme de 3x3, em sembla que en van dir 50.000 puntades, havien fet.
No només hi torno, perquè és important, es comença a preparar tot molt abans, però ja vehiculant-ho amb la gent del territori o de cada població. I això és que un altre dia te'n vas a fer el vermut a Llorenç o te'n vas a fer el vermut a Pacs i et trobes gent que has conegut a través del festival i d'aquest teixir complicitats i teixir amistats també.
És el vintè aniversari del festival aquest any, feu un acte especial per celebrar-ho?
Sí, sí, n'hem fet. De fet ja vam començar el 24 de maig el que en teníem molt clar era que volíem intentar, perquè és complicat, explicar aquests 20 anys, no? Aquests 20 anys de l'Eva Penedès, els 15 de Pradell de Teixeta i els 10 de l’Eva 354, que també és un voluntariat, que va llegir des de fa 10 anys per tot el Penedès. Volia explicar tot això i la idea va ser fer una exposició. Llavors aquí a partir de l'exposició el que hem fet han tingut els comissaris, la Marta Peribanyes i el Joan Tomàs i ens han muntat una casa.
Vull dir que tampoc no és una exposició pròpiament a l'ús, sinó que vam començar fent una enquesta, vam fer com una crida perquè la gent ens pogués servir, donar, regalar mobles, mobiliari, per tant, hem muntat amb tot de mobles que ens han regalat la gent i hem muntat una casa sencera on s'explica a través del mobiliari, de les estances de la casa, el que és el festival. Això ja ha sigut una gran aposta per part nostra. Vam estar a Vilafranca fins al dia 9. Després inaugurem l'exposició de Tarragona, els serveis territorials de Tarragona, a la capital, i ens en anem després cap a Pradell de la Teixeta on també muntem els espais de l'exposició.
Per tant, el que volem és que arribi el màxim de gent i dins el marc de l'exposició també es fan espectacles, que tenen a veure amb les estances. Perquè us heu de fer una mica l'idea. Anem, per exemple, al rebedor, el rebedor és el territori, és l'espai físic on es dona la benvinguda a la gent, els artistes, a tots els que venen de fora, fins i tot els propis que descobreixen espais nous. Per tant, és una descripció del territori, de la canalla, que és l'Eva Ludens, que és la nostra branca que treballem durant tots l'any a les escoles. Fem espectacles reiterats mensualment a les aules de glosa, de narrativa i de cançó popular catalana. Tenim l'apartat del cosidor, que és on es teixeixen moltes complicitats també durant tot l'any, que és l'Eva 354. Tenim la sala d'estar, que és on hi ha tots els artistes. Per tant, a cada espai, tenim l’alcova, que seria l'habitació de matrimoni, entre cometes, on hi ha els secrets, les coses que ens ha enviat la gent per explicar-nos singularitats. Hi ha gent que s'ha arribat a casar aquí o allà perquè han descobert una ermita al Penedès que no sabien que existia. Són detallets bonics, però que generen una memòria col·lectiva que penso que és interessant que puguem sostenir.
Això, per una banda, l'exposició, i a banda de la programació, és habitual que són 75 espectacles a Penedès, 15 a Pradell de la Teixeta. Estem parlant de molts espectacles, 90 espectacles, bàsicament. Fem una festa de cloenda per celebrar els 20 anys, a Vilafranca el dia 22 de juny, que hem convidat a tothom. Tots els artistes que han passat pel festival, obert a públic general, hi ha tots els ajuntaments, hi ha els ens públics i privats i totes les entitats que ens han donat suport durant tot aquest temps, que són moltíssimes. Estem parlant de cap una quarantena d'ajuntaments, més totes les entitats i agrupacions de gent particular que han vingut a donar suport al festival. Per tant, sí que hem fet una edició especial. I farem un llibre també, però això ja de cara al desembre, que ara no tenim temps per a tot.
Tens algun pla, algun somni, alguna cosa que t'agradaria pel futur del festival?
Bé, jo sempre dic que el més important és sostenir-se. El somni és haver-se sostingut. O sigui, part del somni fet realitat és sostenir-se durant 20 anys en un festival que no ven ni tecnologia, ni mass media, ni alcohol, ni sexe, ni nocturnitat. Això ja no és un somni, sinó que ja ho tenim entre mans. Per tant, és sostenir-ho. Jo penso que de vegades pequem amb el tema dels números i de la quantitat constant. Sostenir les coses és molt complicat.
Aquesta qüestió social de la qual parlàvem no es fa en tres dies. Si anem a empreses poden fer coses espatarrants, però potser són insostenibles, a més, perquè aquí hi ha un altre tema de la sostenibilitat. Què volem? Com ho volem? Per què ens omplim la boca de certs conceptes i després ens els passem i ens els petem en 3 hores, no? A París, a veure el concert, no sé qui. Jo penso que el somni, en tot cas, era el principi. El que hem anat fent és treballar per aconseguir-lo i el tenim entre mans fa molt de temps.
I la qüestió és, ho podem sostenir? Òbviament, evolucionant, no es tracta de quedar-te estancat perquè ja et funciona la fórmula. Jo penso que ja és un somni fet realitat, això.
Entre aquests somnis que s'han anat sostenint hi ha l'Eva 354, no sé si podries explicar una mica més a què consisteix aquest projecte.
Aquest projecte neix dins el marc del Festival, també. Cada any proposàvem un espai d'un escenari obert on la gent pogués venir a llegir en veu alta, textos propis o d’altri. I ens vam adonar que hi havia molta gent que tenia moltes ganes de poder llegir, que no és una activitat que es faci habitualment a públic obert, i tampoc no es fa a nivell intern i particular gairebé, però que tot i que hi havia molta gent que tenia ganes de poder llegir, el que faltava era qualitat lectora. I ens vam dir, mira, saps què podem fer? Seguim sostenint l'activitat, però fem en paral·lel cursos formatius per poder llegir en veu alta, per donar pautes i recursos per la gent.
I quan vam començar a fer això, ens anava dirigint i vam dir: “hòstia, i ara què fem amb aquesta gent que estem formant? On van a llegir pròpiament?” I aleshores el voluntariat va néixer a partir d'aquí. De dir: “tenim un grup de gent que els estem formant i els estem donant pautes per poder llegir i on han d'anar a llegir ara si no hi ha espais habituals de lectura en veu alta?”. I va ser d'aquí on va néixer la proposta i aleshores hem anat a trucar portes i ja va anar apareixent d'una manera molt orgànica per anar a tots els casals d’avis, a residències, a domicilis particulars, a hospitals, amb presentacions de llibres que de vegades se’ns demana d'anar a fer lectures en veu alta.
S'ha d'entendre que la progressió de tots els lectors de l'Eva 354, lectors i lectores, bàsicament són tot dones, ha sigut en ascendent i en positiu d'una manera molt bonica. Perquè, en pots veure, hi ha lectors que fa això, 10 anys, que venen a llegir amb nosaltres. Amb 10 anys i a base de reiterar la lectura en veu alta és més còmica, hi ha un tema de qualitat que es millora, que madura. I bàsicament és això, l'Eva 354, estem a l'Alt Penedès, però fem inclusions també externes i anem a altres territoris o espais on de vegades se'ns demana d'anar a fer alguna col·laboració. Perquè, com feu el càrrec, tenim més de 100 lectures anuals dins el marc del voluntariat. Vull dir que poca broma, eh? Poca broma, també, perquè teniu altra cosa a dir. Fem un voluntariat, volem arribar a més gent, sí, números, però estem fent moltes lectures, estem fent lectures en veu alta que són a col·lectius petits o unipersonals. I és un treball molt petit, sempre, eh? I tornem. Són aquells treballs que potser no es veuen, però que fan que ens puguem col·laborar i ens puguem conèixer i reconèixer les persones.
Has comentat el tema que hi ha moltes més lectores del projecte Eva 354 que no pas lectors, no? I, de fet, tot el nom del festival En Veu Alta, aquestes sigles que fan Eva també evoquen a l'origen bíblic, no? I el símbol és la poma. Creus que en general hi ha un segell en què hi ha també més aposta en femení? Ha sigut una cosa que ha sortit naturalment?
No. Ens interessen les persones, no el sexe de les persones, diguéssim. Són les persones. Hi ha grups socials que es mouen més en femení o en masculí, és veritat, però vull dir que tothom hi és benvingut i treballem per igual per tothom. És que tant ens fa això. EVA ve d'En Veu Alta. A partir d'aquí vam fer l'acrònim. Vull dir que va venir després l'acrònim i l'Eva. I la poma encara va venir més tard, perquè repartim pomes a tots els espectacles.
Vull dir que no és anar a viure en una casa que ja està vestida. No ha sigut mai això, el festival. La vas muntant i vas incorporant coses que veus que són necessàries, que funcionen, que queden bé, que hi ha opció de gestionar-ho amb qualitat, perquè si no no cal fer-ho. Per tant, sí que és veritat, també, que a nivell d'equip, per exemple, 4 persones treballen tot l'any i pel marc del festival som 12, quan el festival està en marxa. Sí que és veritat que la majoria són dones. Però en altres èpoques potser ha sigut diferent. El que ens interessa és que les persones hi tornin.
I si potser en aquest sentit ja ara faig reivindicació. Si penséssim en clau de persones i no en clau de gènere, potser les coses ens anirien més bé a tots plegats. Perquè si no ens passem la vida reivindicant A i quan A ja funciona, haurem d'anar per la B i després per la C, perquè trets diferencials n'hi ha sempre i a tot arreu i cada un de nosaltres tenim trets diferencials. Llavors, si mirem el tot i treballem a partir del tot potser ja ho tindríem resolt. No penso que anem a més a l'hora de resoldre problemes, però aquí estem. Ara ens posaríem en política.
Jo tenia curiositat per saber què és a tu el que et crida o el que més t'agrada o t'apassiona de la narració en general.
Mira, a mi el que m'agrada, el que m'agrada molt, és aquesta cosa del directe efímer. La narrativa, per exemple, no fa gaire parlàvem amb La Xarxa d’audiovisuals locals. Hi tenim molta vinculació i realment hi ha molt bona entesa, i ens proposaven de venir a gravar un espectacle i vam acordar al final que no.
Perquè un espectacle de narració fet a través de xarxes, a través de la tele, no té res a veure, no li pots treure el suc, no queda bé, no llueix. Llavors a mi el que m'agrada de la narrativa és que tu, és com anar al teatre, que tu dediques aquell temps i aquell espai de temps a anar a veure allò i no fas altra cosa mentre fas allò. I dediques exclusivament a escoltar allò que et proposen. I no passa res si no fem mil coses alhora i mentrestant estem veient un vídeo, també estem berenant i també estem anant amb el cotxe o em truquen per l'altra banda, paro el vídeo i em poso a contestar per retornar el vídeo. No passa res i a mi la narrativa m'agrada per això. A més a més té una altra cosa, és molt interessant i aquí sí que faig un tret diferencial amb el teatre. La narrativa no té un text que estigui definit. Els narradors, el que fem amb el text, va corrent, va canviant. De vegades l'espectacle dura una hora, de vegades dura una hora a cinc, una hora i deu, de vegades dura cinquanta cinc minuts... En relació amb el públic, també és gesta, perquè no hi ha una quarta paret definida amb el públic. I això penso que són singularitats molt boniques de la narrativa. Hi ha aquesta cosa del presencial, d'escoltar sí o sí, perquè no hi ha elements visuals al voltant que facin una part del tot, sinó que no hi són i per tant el tot és tu. Hi ha aquest tema també de la capacitat dels narradors que tenim de poder entrar i sortir de l'espectacle o d'entrar i sortir del text aportant o traient o incorporant fins i tot qüestions que passen entre el públic o amb el públic. A mi això m'agrada molt. També m'agrada el tema del que us apuntava abans, que nosaltres en general expliquem, decidim el contingut del nostre espectacle, que no vol dir que no acceptem encàrrecs. Jo mateix ara tinc un espectacle que diu Místics, que va sobre misticisme, que no se m'hagués ocorregut mai fer-lo i va ser un encàrrec extern. Però que sí que em van dir “misticisme” i després em van dir “fes el que vulguis”. Bé, “misticisme” i ara jo remeno i faig un treball de camp, una recerca i genero l’espectacle. Trobo que hi ha una pàtina bonica, amb això de poder triar.
I per si algú no ho sap, no només ens hem d'imaginar al festival únicament com a narradors o narradores sols, sinó que hi ha altres propostes que aborden la narració oral des d'altres punts de vista. Hi ha espectacles que potser s'han vist a altres llocs i que no ho diries, però que en canvi també poden formar part de la programació de l'Eva perquè tenen tota aquesta part de narració oral.
No sé si ens podries fer algunes pinzellades de la programació que hi ha aquests dies al Penedès i fer algunes recomanacions.
Mira, per exemple, dins el marc del que és narrativa estrictament, per exemple, tenim el Juanan. El Juanan Rodrillo, des de Terrassa, és boníssim. Ell s'asseu amb un tamboret i pam, i te la deixa anar. Tenim, a La Bisbal del Penedès, la Maria Nicolau. La Maria Nicolau és cuinera. És molt bona comunicadora, la Maria. Té un missatge, que et pot agradar o no, però té un missatge molt potent. Té un missatge que pot arribar i, encara que no hi estiguis d'acord, pot generar debat. Per tant, també ens interessa com a narradora perquè no deixa d'explicar, de posar sobre la taula. És molt bona oradora. Per tant, això també és un canal que entra dins el marc del festival.
Tenim, ja vehiculant-ho cap a una altra banda absolutament diferent, la companyia Pagans, que venen al cementiri, que ens fan El valor del res. Ells treballen a partir de la tradició oral però, en canvi, fan el gir i se'n van cap a la banda més tecnològica. És l'espectacle més tecnològic, amb diferència, que tenim al festival, que no és la nostra prioritat, però com et deia, sempre hi ha branques que també ens encaixen.
Tenim el Quimet Pla i la Núria Solina, amb l’espectacle Absenta. Han vingut una pila de vegades al festival, que és una cosa que jo reivindico molt, és poesia modernista. És aquesta poesia que t'explica coses. No t'explico un sentiment, un estat emocional concret, sinó que és una narrativa. Són genials tots dos i reivindico aquí el fet de poder repetir i no esbaldir els espectacles. Allò de: “ja he fet temporada, ja hem fet bolos, dues produccions en dos anys que ens demanen, i ara ja anem a per la tercera”. No, no, no. Aquest espectacle porta més de vint anys de vida. Porta una burrada d'anys de vida. I estem parlant dins el marc del festival, però també tants altres llocs, que cada sessió que nosaltres fem del festival hi ha entre 50 i 150 persones, potser 200. O sigui, si estem parlant només de l'àmbit Penedès, imagina la quantitat de gent que encara no l'ha vist, aquest espectacle.
Per tant, també reivindico aquí el sostenir aquest teixit escènic no havent de crear continuadament sinó assentant. Hi ha coses que poden durar sempre, hi ha coses que es converteixen en clàssics. No tens perquè estàs sempre renovant. Que sí, eh? Renovar està molt bé. Hi ha obres que desapareixen que dius: “però de veritat que ja ha desaparegut això? De veritat, no hi ha més marge per poder-ho veure?” Per tant, l’Absenta amb el Quimet Pla i la Núria Solina, que el fem a L’Ortigós, que és una barriada preciosa també a La bisbal del Penedès, és una altra recomanació.
Estem vinculats també a l'any Guimerà, de les commemoracions d’enguany. Tenim ara mateix Els telèfons de Guimerà, que és una exposició itinerant de 12 telèfons analògics on tu despenges el telèfon i tens una veu narrativa o de poesia que et fa la lectura o et recita el poema en qüestió. Ara mateix ho tenim a Capellades. Al Penedès també tenim un espectacle, de l'Anna Güell, amb la Tània i la Bàrbara Granados, que venen a fer lectures dramatitzades, perquè també incorporem l'apartat de lectura amb veu alta.
Tenim el (Josep) Pedrals, que també ens ve a fer un espectacle amb el Nico Roig al voltant del món del vi. I el Pedrals, tot i que és poeta, igual que l'espectacle del Quimet Pla i la Núria Solina, que també és de poesia moderna, té un altre registre a l'hora de comunicar la poesia. No és estrictament la recitació de la poesia.
Tenim el Quico Cadaval, gallec espectacular, un dels millors narradors, per mi. Els gallecs, de per si jo els hi tinc molta devoció, ens ve a Torrelles, té un espectacle d'una cosa molt bonica, molt divertida, molt punyent, que es diu Vacas, guerras, cerdos y curas.
Per tant, jo el que sempre animo la gent és a agafar el programa i arriscar-se, perquè pròpiament ningú és mediàtic. I si no ets mediàtic, no tens referents. I tal com he dit abans, el món de la narrativa no és un món que existeixi massa dins les xarxes. Per tant, tampoc en podràs trobar amb aquesta informació. I si trobes un vídeo, serà dolent. Bàsicament, segurament serà dolent. Per tant, tampoc no servirà com a referent. Arrisqueu-vos. El que hem de fer els programadors és ser prescriptors culturals. I els usuaris s'han de poder arriscar perquè tenen una bona referència d'aquest programador o d'aquestes programacions. Amb la qual cosa, potser ens donarem l'oportunitat tots plegats, de descobrir territorialment espais que desconeixíem, descobrir artistes que fa molts anys que vivim de la narrativa, molts anys.
També s'ha de dir que costa que el relleu generacional. Sembla que és una cosa que no ven gaire tot plegat, però vivim fa molts anys de la narrativa i es pot viure de la narrativa i descobrir noves propostes escèniques.
Creus que o és per tu important poder apropar la narrativa i el Festival Eva als joves? De vegades és una concepció que la narrativa és com per a nens o infantil i sé que tu treballes també per a adults.
Jo faig un part d'anar a instituts i treballo molt per a adults. De fet, jo faig més joves i adults que no pas familiar. Penso que és que hi ha un forat important amb el tema dels joves. Esteu entre com a dos mons, hi ha el sortit de la infantesa i sembla que allò ja queda allunyat. Potser havíeu anat a escoltar l’hora del conte a les biblioteques, o els pares, els tiets, els avis us havien explicat contes. Llavors sembla que ja no cal, perquè els contes s'associen de manera errònia, des del meu punt de vista, a la canalla i, sense perdre el respecte, a La caputxeta vermella i Els tres porquets. I això és ser curt de mires, perdoneu. Això és curt de mires perquè de contes n'hi ha a patades i no cal que sigui pròpiament un conte. Jo faig novel·la medieval del segle XIV, faig espectacles que parlen de misticisme, o sigui que es poden fer milions de coses contemporànies. Tinc un espectacle de màquines sexuals, intel·ligència artificial i sexe. I tot és literatura contemporània. La Janet Winterson, la Liam McEwan, si el Ferdinand Monchidek... Estem parlant de coses absolutament a l'ordre del dia. Però com a art escènica no es contempla. No es contempla perquè es decideix, penso jo, que això no interessa, que són contes a la vora del foc i per canalla. No passa res si són contes a la vora del foc i per canalla, perquè n'hi ha de boníssims. I cauríem de cul amb els continguts que tenen molts d'aquests contes, però ja no.
Ja ens hem tornat tots molt polits, també, segons quines coses, ja no les volem sentir. Potser sí que està bé posar temàtiques sobre la taula d'una manera més visceral i estructuralment més bàsica per poder entrar després. No tant a definir si ets blanc, negre, verd o vermell. O si vius aquí o allà, és més porno sobre la vida, sobre les persones. Els joves és una tasca pendent amb tothom. Jo us felicito per tenir aquest programa i per donar espai. Com a joves, els joves, però que també puguem participar-hi els altres, els adults, i animar-vos, els joves, a veure què passa en aquest món de la narrativa. És fantàstic.
Amb la glosa s'està aconseguint, eh? Amb la glosa, sí que, amb la cançó improvisada, sí que s'està aconseguint, està pujant molta gent jove que s'hi està vinculant. I està molt bé, perquè és que realment et genera una pila d'inputs socials, culturals, d'agilitat mental, de rapidesa, d'estar al dia de les coses, de tenir una opinió, de posicionar-te, de dir la teva. No que et digui el que has de dir, de dir la teva. Amb la narrativa sembla que costa més. És que aquí hi ha un problema de voler ser famós mediàtic. Es vol obtenir un benefici directe i immediat de les coses, amb rapidesa, i la vida, per molt que hi hagi xarxes, per molt que la vida vagi molt ràpida, el pòsit intern és més lent. La gent no creix més ràpid per anar més ràpid. La gent requereix temps per créixer, per entendre, i s'ha de saber escoltar per saber entendre, i per tenir criteris sobre el món s'ha de saber llegir, s'ha de saber escoltar, s'ha de dialogar i discutir. Però si no ens donem aquests espais perquè tot passa i “a una altra cosa mariposa”, jo què voleu que us digui?
I aquí, socialment, vosaltres heu nascut en una època que això ho tenim de ple al voltant. Jo ja en tinc 50, fins i tot que no soc tan gran, ja vinc d'un altre registre. Però jo penso que la narrativa potser té aquesta petita dificultat a l'hora de poder renéixer com art escènica entre els joves, que no té tots aquests components actuals, sinó que has de fer una mica un pas enrere i sobretot temps, a poc a poc. Has de llegir molt. Com més llegeixes, més sabràs. Has de parlar molt. No sé si us he respost a la pregunta.
Realment és tot un repte, i mirarem de seguir tota la programació i així ho animem a fer-ho també a tota la gent que segueix el canal de Novaveu, i a seguir el Festival Eva i que per molts anys més, que aquests 20 anys siguin només els primers i que això, el desig que sostingui, doncs que sigui compartit també.
Mira, l'altre dia, deixa’m que us digui una coseta, vaig anar a veure el Marc i la Joana, que canta, van venir a fer cants gregorians, i el Marc en té 27. I deien: “jo en tinc 27. No? I fa 20 anys que hi és el Festival”. Està bé. Entrar en aquest univers que ja fa anys que es mou i descobrir, a veure què passa, i decidir. I si no us agrada, fora.
