Marcos Morau, coreògraf de la companyia de dansa La Veronal, és un home amb una gran agilitat mental. Té les idees molt clares i les endreça per comunicar-se d’una manera eficaç i especialment veloç. Ens el trobem a la porta del SAT! i molt amablement, ens convida a entrar a veure l’assaig del nou espectacle Kova - Geographic Tools, amb La Veronal, on treballa amb quatre ballarines i un ballarí. L’estrena serà el 21 d’Octubre dins l’Espai Dansat. És el primer dia que es troben a Barcelona després de la gira europea que han fet aquest estiu amb els seus altres espectacles, on hi destaquen: Voronia (2015), Ariadna (2016), Bologna: Pasolini (2016) i tenen programades les properes actuacions: Rússia (Festival Prisma, Ciutat del Panamà, 16 d’octubre de 2016), Portland (La Pedrera-Dansa Ara, Barcelona, 20 d’octubre de 2016).
Kova és el llenguatge coreogràfic que aquesta companyia s’ha inventat per a intentar ser únics en un món on tothom s’assembla. Tots els seus treballs estan basats en aquest tipus de moviment i ara el que volen fer és ensenyar-nos el truc. Mostrar-nos la tècnica, els 10 manaments del Kova, despullats de tota dramatúrgia, sempre molt important en la resta dels seus treballs. Una de les característiques més importants de les peces de la companyia està relacionada amb el fet que l’ordre dels factors sí que altera el producte, no són commutatives, el significat canviaria completament si modifiquéssim l’ordre de les escenes “Ningú no ens hem inventat res mai. El moviment ja estava quan jo vaig arribar [...] Combinar coneixements és el que fa que puguis ser diferent”. – Marcos Morau Molts ballarins i coreògrafs parteixen d’una base emocional per a crear. En canvi, els de La Veronal no ho fan. Aquesta companyia parteix de l’abstracció pura, del moviment en la seva essència. Per La Veronal, la dansa és com la pintura i la poesia, llencen uns ímputs, plens de color, que suggereixen sensacions i emocions a l’espectador. El públic és un membre actiu de l’espectacle, ja que és el que escull el significat de cada moviment, té la completa llibertat per deixar la seva ment volar, cadascú viatjant a un lloc diferent, amb La Veronal com a medi de transport. L’espectador és el protagonista de la història. El conflicte etern entre l’escenari i la platea, la dicotomia entre el que l’artista vol expressar i el que l’espectador rep, desapareix en aquest nou format que encara no tenen clar si serà una classe magistral, un work in progress o una coreografia tancada.
El ballarí i les ballarines arriben a la sala mentre en Marcos encara està parlant amb nosaltres, es posen els seus mitjons blancs i comencen a ballar a l’escenari. Aquests són: Laia Duran, Sau-Ching Wong, Manuel Rodríguez, Marina Rodríguez i Lorena Nogal. Ells són els “mestres nadius” (defineix el propi Morau) d’aquesta llengua encarregats de fer de professors dalt de l’escenari. El que estan assajant ara són tres solos i un duet basats en la improvisació, mirant-los, no podem deixar de pensar en l’originalitat d’alguns moviments de braços, cames i cintures. Laia torna una i una altra vegada a la mateixa posició per a trobar llocs diferents on arribar: les possibilitats són infinites. Sau-Ching sembla que es desmunta i es torna a muntar fent moviments àgils i lleugers. Manuel fa equilibris sobre les seves cames quilomètriques. Marina i Lorena entrellacen braços i cames, mentre el coreògraf, que ja ha entrat en acció, els hi va suggerint diferents possibilitats de moviment. Nosaltres els observem amb els ulls com a plats i les mandíbules gairebé desencaixades. Ens han dit que el Kova és un llenguatge mental basat en la creença del coreògraf que el ballarí no només es mou des de la intuïció i l’impuls del seu cos, sinó que a més a més és prou intel·ligent com per a dominar el moviment i prendre decisions sobre com coordinar-ne les diferents parts, aplicant diferents direccions, qualitats i velocitats. És molt interessant veure com dissocien parts del cos i fan amb cadascuna d’elles diferents moviments. Ens recorda estils de hip hop com el popping, i d’altres estils com el jazz o el jazz africà… Això, ens explica en Marcos, és perquè el Kova no sorgeix del no-res, sinó que és un llenguatge que beu d’una gran barreja de referències de dansa (sobretot de coreògrafs i ballarins contemporanis que nosaltres no tenim tant presents) però ho fa d’una manera nova i única. Ens ha fet pensar en Bob Fosse, un dels grans coreògrafs tant de jazz com de dansa contemporània, especialment popular pels seus treballs a Broadway, ja que també va crear el seu estil particular de generar moviment.
Sortim de la sala sabent que som unes privilegiades i acabem de viure una experiència única, de la que difícilment ens oblidarem. Tenim moltes ganes de veure’n a l’octubre el resultat final, tenim intencions de ser-hi a primera fila. Si coneixes La Veronal i has vist els seus treballs anteriors, t’encantarà. Si t’agrada la dansa contemporània però no coneixes la companyia, aquest serà un molt bon espectacle per a conèixer el seu llenguatge per a que d’ara en endavant el puguis gaudir. Si no ets aficionat a la dansa, et recomanem que donis una oportunitat a aquesta companyia que ara s’ofereix a ensenyar-te què hi ha en les capes més profundes de la seva metodologia. És un espectacle tots els públics, amb el qual tothom pot gaudir d’una experiència emocionant, brillant, i sobretot, única.
Judith Navarro Anacleto i Sílvia Mercè i Sonet
