Fira Tàrrega 2023
Normalment, sostinc que Tàrrega es converteix en un cosmos paral·lel durant els dies de Fira, on les arts de carrer s’embriaguen del bullici en un rebombori festiu. Però crec que no és prou específic, perquè hi ha tantes maneres de viure FiraTàrrega que una i una altra no s’arriben a tocar les puntes dels dits. N’hi ha que venen amb una graella de llapis i paper gairebé inassumible i constantment actualitzable que els obliga a córrer sota el sol, i d’altres que entre comunitat, artesania i bohèmia ambulant gaudiran com mai sense haver tastat ni una sola vegada la programació oficial. Enguany m’he buscat ser a Tàrrega dins les entranyes d’un espectacle, i a part de nombroses vivències positives que convidarien a una segona crònica, m’ha portat a sentir l’angoixós abisme de tenir limitats forats per gaudir de la vasta programació que la passejada d’enguany oferia.
És en casos d’escassetat d’agenda quan s’intensifica un dels efectes màgics de ser moltes en un cosmos paral·lel: el boca-orella. O, altrament dit, boca a boca, encara més apassionant. Ras i curt, de les propostes artístiques de FiraTàrrega 2023 n’he vist poc, però n’he sentit molt. Les enraonies tindrien poca veracitat en qualsevol context, però sembla increïble el poder que té en un ambient on la recerca de les millors impressions se sobreposa al risc d’insolació. Un clar exemple: la companyia belga Be Flat presentava el seu espectacle -de pagament- Follow me. Doncs bé, en el seu darrer passi de diumenge matí érem prop de cinc-centes les persones aplegades a la tanca metàl·lica del solar Guixanet on actuaven, després d’haver sentit que els acròbates del risc se servien dels balcons per abandonar el tancat exclusiu i recórrer les alçades de la ciutat.
Però comencem pel principi: abans d’arribar a Tàrrega ja se sentien ganes de dos espectacles de gran format maquetats expressament per una edició que s’esperava ja sense rastres de pandèmies persistents: Sonoma al carrer, de La Veronal, i Les nostres terres com planetes dansant, amb audiovisuals d’Alba G. Corral i l’orquestra simfònica OJC. Ambdós espectacles prometien i complien espectacularitat, tanta que la Plaça Major va quedar petita per tants milers de caps buscant una escletxa de tambor. Altres de gran format com Mo et le rouban rouge de la companyia francesa Cie l’homme debout, o el Fish Mobile dels britànics Kaleider semblen un mica més acostumades a lidiar amb les masses, i segurament s’emporten el guardó de més volum d’impressions positives de targarins i targarines.
Després hi ha els espectacles que fa tant de temps que fan funcions prèvies, assajos oberts i pre-estrenes que aterren a Fira i ja tothom n’ha sentit a parlar. És tot un repte seduir de nou a qui va veure un assaig fa temps i en va sortir amb cert desencís, i també complir amb qui n’ha sentit tant a parlar que espera qui sap què. D’aquest tipus Joan Català amb Idiòfona n’és el rei, i igual com El valor de res de la companyia Pagans, han sabut aturar el temps i regalar al públic un final de procés creatiu a l’alçada de proposar sempre coses diferents. Per altra banda, els Rhinos de Zum-Zum recordaven als coneguts i estimats hipopòtams, i això és clarament una bona referència. I si el públic va viure el karaoke d’Anto Rodríguez Vivir en un videoclip com una festassa més, també és, sens dubte, una bona referència.
De la piscina de Maria Palma amb La veu submergida n’ha quedat la bellesa de les imatges i un insòlit desencís després d’assumir que ningú seria capaç de fer un espectacle sencer en apnea. També, la qualitat tècnica hipnòtica del moviment de Pol Jiménez amb LoFaunal va impressionar i pertorbar a proporcions similars a les persones que van ser a temps de trobar l’amagatall on iniciava l’espectacle. Així mateix, Ramat simfònic generava molta expectativa pel simple fet que aquí tenim molta capacitat de posar noms atractius a les coses. En aquest cas Moon Ribas i Quim Girón han complert a mitges amb els seus deures, perquè se n’han sentit parts memorables i curiosíssimes, i alguna reticència en el transcórrer de la peça. Però la veritat és que els rumors poden fer molt de bé i també han fet mal, sigui justificat o no, a d’altres propostes. Com a públic tenim el deure d’escoltar només la quantitat justa i saber fer tabula rasa abans d’endinsar-nos-hi.
I llavors queden les propostes que només qui va córrer a avançar-se han gaudit, que han deixat en l’aire una estel·la de petit tresor que no s’ha pogut admirar. La companyia Estefania de la Paz Asín tenia una filera de funcions per deixar lloc a la seva caravana Olvido Flores, i sona aquí i allà que en alguns passis hi havia cadires buides, però en el record queda com aquella petita meravella que no vaig poder veure. I pitjour amb TOUT/RIEN de Modo Grosso, que potser mai més podem veure i ha resultat ser, diuen, de les millors peces d’aquesta edició. Van forts, els belgues. Aquests i tots els altres que tampoc s’han vist, però ho deixo aquí perquè m’hauria de fer vergonya seguir construint un relat basat pràcticament de forma exclusiva en el que se n’ha comentat.
Judit Martínez Gili
@CritCultural
