Els joves ens passem les nits a la discoteca ballant, però en canvi són poques les vegades que anem a veure actuacions de dansa. Ens hem cregut que ser espectadors és d’adults, que a nosaltres ara ens toca ser els protagonistes. Potser no va errada la frase..., però que passa quan posem a quatres joves davant del moviment?
Entre la crònica i la crítica hi ha el descobriment del festival Sismògraf, un espai ple de ballarins i coreògrafs, d’aquí i d’arreu que busquen expressar-se. Una expressió que agafa molta força dins d’una pandèmia, cancel·lació rere cancel·lació, ja no és el pa per menjar, a poc a poc els hi hem tret l'ànima.
Comencem al Claustre del Carme, un antic convent que encara preserva molta energia, l’espai perfecte per fer reviure la natura. Una instal·lació, sense principi i final, cíclica com la vida. Ívides aconsegueix connectar la persona amb l’entorn, torna delicat el trepitjar el món. Quatre dones que transcendeixen la ciutat per buscar la màgia.
Hem de marxar corrents, però se’ns fa impossible; passem pels mateixos carrers i tot es veu diferent. Arribem a la plaça dels Braus on Juan Carlos Lèrida ens ajuda a continuar el viatge que hem començat amb Las horas del sacrificio. Busca la connexió entre el flamenc i l’espiritualitat; nosaltres mirem més enllà, ens fa apreciar l’energia que s’amaga en tot el que ens envolta. La voluntat de l'ésser en buscar l’espiritualitat. 12 minuts per 12 espectadors i de cop i volta el número deixa de ser un número.
Connectades ara i aquí, la Veronal ens desequilibra i ens fa viatjar en un món distòpic, un món que incesablement busquen: l’anomenat progrés. Les emocions són diluïdes pels esquemes, parets que no deixen sortir, un moviment hipnòtic, que busca la rigidesa de la tecnologia i l’angoixa de la humanitat que encara aconsegueix sobreviure. Llums tènues i colors freds evidencien que anem cap a una direcció on les emocions no hi tenen lloc a la Pasionaria.
Exhaustes, agafem lloc al passeig d’en Blay. Al migdia hem tingut la sort de poder conversar amb Doriane moretus i Patrick Cordoigne els creadors de Le nid. Ara són les deu del vespre però la curiositat encara palpita. Sabíem que aquella peça ens descrivia de cap a peus, que parlava de nosaltres… Hem començat a fer camí per saltar del niu, i Le nid descriu cada una de les emocions que hem pogut sentir, des de la por fins a la més boja alegria. Una peça que va ser el primer treball professional per molts dels intèrprets, on van poder reflexionar al mateix temps que experimentaven.
Un viatge que ha començat amb la natura, que a poc a poc ens ha portat a l’espiritualitat, i ens ha fet lluitar en l’ara, sense tenir por a fer el salt. Marxem amb energia per ser nosaltres mateixes. Tenim moltes ganes de tornar a la discoteca, hem descobert que és la nova església.
Berta Cotrina
@becodo
