El Lucas Ubach, membre de la companyia La Santísima Trinidad (L△ST), confessa que és inevitable sentir-se un frau quan mostraràs una peça que no dones per acabada. Gairebé sense voler fa pensar en aquell altre DespertaLab amb les companyes Picohueso, un altre món, per descomptat, que també vivien amb emoció nerviosa una estrena oficial amb l’etiqueta de provisional enganxada a la consciència.
Quan L△ST van rebre la beca de la Nau Ivanow i la Sala Atrium Cicle de creació escènica DespertaLab el 2020 poc es pensaven que presentarien aquesta setmana, un espectacle que han anomenat TIRANAS BANDERAS II, quan no hi ha una primera part, precisament per posar de manifest que, al cap d’un any i amb el mateix pretext, absolutament tot ha canviat. L’estudi de creació La Santísima Trinidad és un col·lectiu de professionals provinents de diferents disciplines que s’han unit en aquest primer projecte amb ganes, perquè no, d’experimentar amb els límits de l’escena i del rol del públic, aquest cop a cavall entre l’actualitat en forma de bandera i el teatre.
Una bandera és un tros de drap al qual hem atorgat un valor identitari i un sentiment de pàtria inqüestionable que la converteix en motiu per catalogar el món en qui soc jo, i els altres. Cremar una bandera és gairebé apedregar un col·lectiu, de la mateixa manera que la bandera tot ho legitima, perquè davant de la incertesa i el caos del món, una bandera és la indiscutible tranquil·litat de pertànyer i ser algú classificable com a independentista, vegà i LGBTIQ+ a qualsevol altra cosa, perquè hi ha banderes de tot. Digues-li bandera o digues-li com vulguis, evidentment.
La Santísima Trinidad es preguntaven el 2020: què ha fet de bo una bandera que el teatre no pot aconseguir? Per què les banderes mouen masses i remouen les passions i el teatre cada vegada menys, si és que mai ho ha arribat a aconseguir del tot? I la Terra ha donat una volta al sol i s’ha endut tot el que crèiem que sabíem del cert per trobar-nos confinades i amb les mans enganxifoses de gel hidroalcohòlic. L’actualitat deixa al descobert que les banderes i les identitats tenen més ganxo creatiu que la ficció, i per això L△ST han optat per construir un nou espectacle, una segona part sense primera, que revisi, qüestioni i resignifiqui fins i tot l’acte d’anar al teatre. Cal dir que cinc setmanes de residència per fer-ho possible exigeixen, com a mínim, dedicació a temps complet, en insomni i en malsons. Potser, comenta el Lucas veritablement agraït, la Nau Ivanow és un dels únics espais que permet aquest contundent marge de maniobra creatiu.
Però vivim amb presses i, a més d’identitat, es necessiten sempre resultats, i TIRANAS BANDERAS II s’ha estrenat. Si del 25 de febrer al 7 de març optem per visitar la Nau Ivanow, hissem la bandera de teatre, però L△ST i les ganes de treballar diferents llenguatges més plàstics que escènics sota la mentoria de Santiago Sierra —el mestre jedi no de la bandera, però sí de les seves germanes censura i repressió— defensen una proposta que de teatre en té només l’aplaudiment final.
Del 25 de febrer al 7 de març un aforament del 50% de persones potencialment afortunades podran esdevenir públic jutge d’un teatre que abandona la idea d’interpretació per abocar una realitat més sincera i quotidiana, sense deixar de ser vital, absurda i lletja, com una bandera. El teatre, per aprendre de les banderes, pot provar de fixar-se més en el text que en el moviment, o més en professionals de la vida que de l’escena, o el que sigui perquè, al final, crear és experimentar.
El Lucas, meditabund, es pregunta si serà un espectacle avorrit, si no té acció ni ofereix la possibilitat de lliscar per canviar de contingut. Però això ja ho dirà el públic, així que comenci l’espectacle.
Judit Martínez Gili
@CritCultural
