Un altre any, l'equip de Novaveu s'ha infiltrat (amb tots els sentits de la paraula) al Sismògraf d'Olot, el festival que detecta el moviment. Mentre hi era, em va venir al cap aquest fragment de Breton:
"La bellesa [...] està feta de sotragades, moltes de les quals no tenen més importància, però que sabem destinades a confegir una Sotragada que en tindrà. Que té tota la importància que jo no em voldria donar. L’esperit es pren pertot arreu uns drets que no té. La bellesa, ni dinàmica ni estàtica. El cor humà, bell com un sismògraf."
Em sembla que Breton (per improbable que sigui) va escriure aquest fragment pensant en el festival. El nostre dia allà va consistir a deixar-se colpir una vegada i una altra per la bellesa, de les formes més sorprenents. Des de coloms recuperant l'espai públic, ballant amb harmonia entre els humans, a meravellar-se davant l'improbable equilibri d'unes pedres. Però el que és bonic d'un festival tan ben cuidat, és que la bellesa no et sotraga només en els espectacles que veus, sinó que el dia es va omplint d'elements que fan que tot el conjunt acabi sent una meravella, que vagin sumant per la Sotragada definitiva. Per exemple, poder entrar al jardí de la casa Vayreda, amb una esplèndida glicina florida, ja era un espectacle immensament bell. O el raig de sol que va il·luminar el ball final de peixos, coloms i flors, de la bella peça Sfumato, tan oportú però tan aliè a l'organització del festival.
Un altre cas on circumstàncies molt alienes a l'organització van marcar molt la recepció de l'obra va ser el cas de Ciutat Dormitori, un espectacle que tenia lloc el cementiri. És molt bona idea aprofitar un lloc així per fer-hi exhibicions, ja que en realitat són llocs molt performatius. El cas és que servia de pretext per una crítica molt ben portada a l'absurditat que és treballar per poder guanyar diners per finançar-te el teu nínxol, fent símils amb la insostenible situació de l'habitatge. I era molt oportú ser-hi al capvespre, i que tot agafés un caire ben lúgubre, Suposo que això estava contemplat, però el que no crec que de cap manera s'hagués previst fos el vent terrible que feia trontollar els xiprers, i que ho va tornar tot encara més sinistre. Tampoc podien haver previst el meu cas personal (i perdoneu que l'expliqui), que va ser trobar-me a la meva amiga d'infantesa, a qui feia anys que no veia, cantant a la coral. Que hi fos tornava la peça estranyament íntima per a mi, i més quan es va aturar a cantar davant de la cripta de la meva família. A més entre el públic també em vaig trobar una companya de feina molt estimada, per tant van passar un seguit de circumstàncies que no esperava viure mai al cementiri d'Olot, i que l'organització del festival encara les esperava menys.
És per tot això que el Sismògraf sempre és tan especial, perquè deixa marge per l'inesperat. És un festival del moviment, que té moviment, que està viu. Al ser tan obert, els contorns entre públic i participants desapareixen, en una caiguda dels límits que justament explorava la peça de Sfumato. I és per això, que tornant a Breton, que cadascú esdevé el propi Sismògraf en el Sismògraf, i que cada cor en mesura l'impacte. Tenim una sort immensa de viure'l, i esperem que pugui ser per molts anys.
- André Breton, Nadja. Barcelona: Edicions del Mall, 1986.
