Arribo al Parc de l'Estació del Nord. Passen pocs minuts de les quatre de la tarda del dia de la Mercè. No és gens habitual organitzar-se per gaudir d'arts escèniques al carrer a Barcelona. La periodista cultural Júlia Bertran reivindicava a Twitter una programació estable. Veient la calor que fa a la capital, les propostes culturals de primer nivell que circulen per Catalunya i l'èxit d'aquesta edició de la Mercè Arts de Carrer (MAC) seria una idea fantàstica. Teatre al carrer de març a octubre. Collboni, apunta. I que no se n'assabentin els turistes.
Només d'entrar (totebag preparada amb plàtan, cantimplora i rebequeta) em trobo que al centre de l'espiral del parc hi ha l'espectacle S'Albufera. El breu i senzill duet a càrrec de Mariona Jaume i Maya Triay clou amb una cançó que uneix joventut i arrels. Precisament Arrels és com es titula la proposta instal·lativa de Toc de Fusta. Una sèrie de jocs perquè els infants treballin l'equilibri, la paciència i l'enginy, ambientats en el treball al camp i la vida de poble. Sota l'ombra del bosquet, l'estona passa agradable, fins que les famílies perden la paciència jugant o fent cua per jugar. Però les possibilitats per passar la tarda són infinites. Creuant el parc hi ha gairebé tots els símptomes que allà es preveu activitat: poliklins, foodtrucks, paradetes ambulants, recollides de firmes, artistes espontanis, taules de càmping, capgrossos repartint ventalls... Malgrat tot, l'espai és prou ample per deixar respirar, i que res quedi massa lluny.
Dins un bosc acollidor, el Col·lectiu Desasosiego presenta Com qui sent ploure. La companyia (que ho va petar amb el seu primer espectacle Un segundo bajo la arena) creix i incorpora Guillem Galmés (us sonarà d'haver-lo llegit per aquí) i Amada Bokesa per explicar-nos la història d'un poble fictici: Barrals. A mig camí entre la instal·lació i el conta-contes, ens proposen petites peces de quinze minuts sobre com la sequera afecta un petit poble, des de diferents punts de vista. Fins a cinc contes pots escoltar si t'hi passes la tarda. Hi ha talent per explicar històries, voluntat de conscienciar i un saber fer artesanal, que enamora. Farien bé de girar per Catalunya.
Tornem a l'Espiral, seu habitual de la companyia Parking Shakespeare, per a més espectacles. Barcelona no és Tàrrega i el públic no està acostumat a la cultura del cul-a-terra. De mica en mica, però, tothom es posa a lloc i comença l'espectacle, malgrat que la disposició en cercle segurament no és l'ideal per la proposta. Pau Palaus apareix entre el públic. És el típic pallasso malgirbat, apallissat pel pas del temps, que desperta curiositat i tendresa. En aquest Embolic, Palaus s'ho juga tot a la interacció en públic. Cordills, cordes, baüls, però sobretot la simpatia de qui es mostra vulnerable en un no-lloc, i busca company. La història és primíssima, però l'obra clou de forma entranyable, i evidencia la necessitat de la comunitat per mantenir l'equilibri.
També resulta imprescindible la comunitat, el grup, el refugi, a la peça de Kamchàtka. Vuit personatges en cerca de...? No se sap d'on han sortit. Duen maletes. Van ben abrigats. Potser acaben de baixar del tren. Sense paraules, amb una coordinació silenciosa, saben crear moments màgics entre el gest, la coreografia i l'humor absurd. Les situacions desperten estranyesa i rialles, saben crear complicitat amb el públic i al final es resol el dubte de què estan buscant, i emociona.
La dansa va ser la protagonista del final de la tarda. Sota el pont de Marina, el duet Lookathingsdifferent presentava Somos. Qui va seure per gaudir-ne amb comoditat, va aplaudir de gust (i dempeus) al final dels quinze minuts de peça. La resta, vam sortir-ne una mica freds, de gaudir més del moviment dels cossos des de la pantalla que en directe. A l'escenari gran, els novaiorquesos Ephrat Asherie Dance presentaven Odeon, una peça que juga amb elegància els moviments de la dansa urbana i convida el públic a picar de mans. Un joc de percussió corporal que anima la plaça: atractiu i popular. I per acabar la vetllada, la companyia de Vero Cendoya itinerava del camí a l'escenari amb una coreografia que aglutina ballarins amb i sense diversitat funcional. CICATRIUS (o contrapàs de mamuts i altres feres) funciona millor en les escenes teatrals que en les ballades, perquè s'agraeix més la diferència en els rostres que en la descoordinació tècnica. Amb un imaginari que beu del món tradicional i un gran encert de música en directe, la peça acaba resultant un cant a aixoplugar-se i cuidar-se les ferides. Es fa fosc al Parc de l'Estació del Nord i, després d'una tarda llarga, ja toca anar a dormir. Qui encara té energia, agafa el metro per veure el piromusical. D'altres marxem a casa satisfets.
Jordi Duran i el seu equip han vetllat per un MAC magnífic, que pren el pols del gran nivell de les arts de carrer a casa nostra. El Parc de l'Estació del Nord és un paratge ideal, que adopta formes ben obertes. La cultura del cul-a-terra ja arribarà, si tothom, des dels seus carrers, reivindica arts escèniques gratuïtes i de qualitat a l'espai públic. De mica en mica, ho aconseguirem. De moment, el MAC és un parèntesi fantàstic, un oasi cuidat on s'hi respira talent i comunitat.
Martí Rossell Pelfort @MartiRosPel
