Articles #novaveu


03/12/2020

TNT pandèmic... superat!

per Paula Castillo Rodriguez

Teatre Amazonas / Archivo
Teatre principal de Terrassa/ Ateneu Candela, Festival TNT, 10 d'octubre de 2020

Aquest any he anat per primera vegada al Festival TNT. Tota una fita, que vivint els temps que estem vivint s’hagi pogut celebrar… i que bé, la veritat. Perquè hem de reivindicar que la cultura és segura i un bé a la nostra societat. Que ens hem de cuidar i pensar en la nostra salut? Totalment, i per això el festival es va adaptar per a què fos un espai segur (tal com han fet tots els teatres). Però és que el teatre i la cultura en si, no és salut? Per mi ho és, i com demostren les entrades esgotades a aquest festival i pràcticament tots els teatres (quan estaven oberts), una bona part de la societat també ho pensa. Lluitem pel teatre, per la dansa, la música, el circ, el cinema i perquè quedi clar que ara més que mai, la cultura és segura. Perdoneu l’entusiasme, però feia molt que no escrivia una crítica i ara que hi he tornat, volia aprofitar. Més pensant en les restriccions que s’estan prenent, sense tenir en compte que els teatres no son focus de contagis. La cultura, encara que en govern sembla no tenir-ho molt clar, és la feina de molts… així que si us plau no tanqueu els teatres!

Com deia, aquest ha estat el meu primer TNT i degut al nostre bon amic Covid, no hem pogut veure tants espectacles com ens hagués agradat i ens hem perdut les propostes pel carrer, de les que tant havia sentit parlar als meus companys de Novaveu. Una raó més per tornar-hi l’any que ve! Perquè la raó principal, és que no sé com podia haver-me perdut aquest festival fins ara. Prenc nota i no tornaré a faltar! Com deia, no vam tenir la oportunitat de veure tantes propostes com ens hagués agradat (no perquè la oferta no fos amplia, que ho era, sinó pel temps que disposàvem a Terrassa) i en volia comentar dues d’elles.

Archivo de la Companyia Serrucho, és una instal·lació escènica de teatre immersiu. Cada deu minuts, quatre espectadors tenien l’oportunitat d’endinsar-se en aquesta proposta tan interessant. Al entrar a la instal·lació et trobaves amb un gran bloc d’arxivadors al centre de la sala. Al seu voltant, quatre persones uniformades amb bates i auriculars obrien i tancaven calaixos, observant el seu interior. Mentrestant, quatre persones més caminaven fent voltes a aquest arxivador. La instal·lació era una representació del que imaginem com a feina d’un arxivador, solitària i repetitiva en una habitació fosca amb arxius enorme. Però Archivo convertia aquesta “feina” en un acte col·lectiu, on les accions d’un afectaven l'experiència de l’altre i viceversa. Un arxiu on tot sobreviu, on tot es pot guardar, però que posa en evidència la necessitat dels altres per aquesta supervivència. 

Vam arribar a aquesta proposta per casualitat, però estic molt contenta de que ho féssim, perquè em va encantar. Va ser tota una sorpresa, no estic gaire acostumada a les instal·lacions immersives, però d’ara en endavant intentaré estar pendent de propostes similars i seguiré les passes de la Companyia Serrucho. (Poder veure imatges i vídeos de la proposta al seu instagram @serrrrucho

L'última obra del día va ser Teatro Amazonas de Txalo Toloza i Laida Azkona. I la veritat, és que no podíem haver escollit una millor obra pel final del nostre dia al TNT. El tàndem de performers Azkona&Toloza, ja són habituals al festival. Amb Teatro Amazonas culminen la trilogía documental Pacífico formada per: Extraños mares arden (2014) i Tierras del Sud (2018). Totes tres peces centren el seu focus en el maltractament dels pobles i territoris originaris de Sud-Amèrica. Una temàtica que em sembla molt important i necessària. Potser perquè estem acostumats a un teatre que no creua l’Atlàntic, perquè de vegades ens falta informació o perquè no volem veure la problemàtica que tenen països a l’altra punta del mon. Em sembla que Azkona&Toloza fan una feina documental meravellosa, que ens obre els ulls a molts i espero ens conscienciï del món en el que vivim.

Per mi, el punt fort del muntatge és la fusió entre l’escenografia de Xesca Salvà i MiPrimerDop i la il·luminació d’Ana Rovira. Comencen amb un escenari buit que poc a poc Azkona&Toloza van convertint en una selva amazònica. Especialment al final, van haver-hi imatges visualment precioses, que guanyaven intensitat i dramatisme gràcies a la il·luminació i que se’t quedaven gravades. Destacar també el disseny audiovisual de MiPrimerDrop, especialment els vídeos de “Capitalismo para dummies” que amb un punt d’humor sarcàstic reforçava la part crítica de la peça.

Si hagués de dir algun però, seria que en un primer moment no vaig acabar d'entrar en el to de la proposta. Potser és que estic acostumada a obres dramàtiques i no documentals, però de primeres em va semblar un registre massa impersonal, tenint en compte els temes que s’estaven tractant. Però pensant-ho més endavant, em sembla una bona decisió en realitat. Posar veu a aquestes històries no vol dir haver de dramatitzar-les, la intenció dels performers Azkona&Toloza no semblava ser això, sinó donar a conèixer aquestes històries. Cosa que van fer de manera excel·lent, acabant la funció amb una platea en peu. Espero impacient el seu nou projecte!

Paula Castillo Rodríguez
@paulacasstillo4