Fotografies: Mireia Guilella / Mostra Igualada
No ha passat més d’un dia des de la meva arribada a Igualada fins a asseure’m al bus de tornada a casa. Vint-i-quatre hores exactes, un temps que ha estat suficient per submergir-me completament en l’ambient de la Mostra i gaudir de set espectacles. Funcions matinals, de migdia, tarda i nit. Igualada t’ho dona tot i es deixa inundar per riuades d’assistents que omplen els diferents espais de la ciutat. Èxit contundent.
L’intensiu comença endinsant-nos En Tierra de Nadie, dels andalusos DA.TE Dansa. L’hora de la funció se solapa amb la de la migdiada, però la companyia ens desperta i ens capta l’atenció des del principi amb una enèrgica manifestació pels drets humans. La peça proposada ens explica què motiva (o obliga) a les persones a moure’s a un altre lloc, a una nova vida, ensenyant-nos tot el que passa en el viatge. Amb un camí que es transforma i un espai sonor molt atractiu, acompanyem els intèrprets a ballar aquest recorregut cap a un desconegut que malauradament ens ressona familiar.
En sortir del viatge ens espera un dels busos directes de la Mostra que ens desplaçarà a l’altra punta de la ciutat, a l’Escorxador, per endinsar-nos ara Dins el cor del món. Encetem així un improvisat itinerari marí amb què navegarem pràcticament per totes les funcions que ens queden per veure. A l’Escorxador, convertit en una empresa de pesca de tonyines, la companyia Engruna Teatre ens fa reflexionar sobre els vincles dels humans entre nosaltres i amb el nostre entorn, especialment els d’aquelles persones amb maneres de relacionar-se no normatives. La protagonista de la peça és una nena no neurotípica que ens ensenya noves maneres de veure el món, en un muntatge captivador, tendre i rodó.
Descansem passejant fins al Parc de l’Estació Vella per tornar a gaudir d’Sfumato. Són poques les persones que s’estrenen com a espectadors d’aquesta delícia de la companyia Llum de Fideu, que ja fa temps que circula per parcs i places del nostre territori, renaixent i mimetitzant-se amb cada espai com a part del seu joc. Amb el seu desafiant punt de partida, on ens pregunten per què prenem en consideració unes vides i unes altres no, Sfumato és un espectacle preciós que novament ens fa reflexionar sobre les nostres relacions amb els ecosistemes amb els quals coexistim. Desfilem com una riuada amb coloms, peixos i flors, en un passeig revelador del cruel especisme inherent a l’ésser humà.
Després d’una merescuda pausa per picar alguna cosa, ens tornem a endinsar a l’Escorxador per conèixer ara la seva sala petita, un espai recollit i ideal per acollir Cavallet de mar o el peix invisible, de Pau Coya. Aquesta producció de la Sala Flyhard ens explica la història del Martí (Marc Torres), un jove de 20 anys que descobreix que s’ha quedat embarassat sense planejar-ho. En forma d’un monòleg íntim, el protagonista reflexiona sobre la seva realitat actual, i amb ell desconstruïm la normativitat trencant amb els codis i creences falsament inamovibles del gènere i els cossos. L’espectacle reitera el reclam de què les històries de les persones trans en la ficció no son poden ser únicament sobre el seu existir i el seu procés, sovint complicat i farcit de dolor i patiment. Cavallet de mar és intimitat, complicitat, optimisme i esperança. La cirereta del pastís que ha estat aquesta jornada intensiva per la Mostra. Cerveses al lloc de reunió per comentar la jugada, valoració, intercanvi i safareig. Hem vingut també una mica a això.
L’endemà ens llevem d’hora per anar a veure les darreres dues funcions de l’escapada: Mon pare cremava pedres, amb Tian Gombau, i L’Illa del Tresor. Comencem amb teatre d’objectes i titelles, un dels pocs formats que ens quedava per veure. Mon pare cremava pedres és una abraçada als orígens, tot allò que conforma el d’on venim per entendre com som, el que ens fa gaudir i els records que ens acompanyen sempre. Tian Gombau, sota la direcció de Jordi Palet, combina titelles, construccions que sonen i fumegen, per transportar-nos a la seva infantesa. I de la intimitat a la festa, ens endinsem a la recerca d’un tresor amb els InHabitants, amb una proposta sonora molt interessant on els intèrprets son so, soroll i música. La història, que segueix un fil a estones una mica difícil de seguir, és inundada d’estímuls que no et deixen desconnectar.
Circulem direcció l’autocar de tornada desviant la nostra ruta per passar per Fargar. Una multitud mira atònita la façana de l’església que presideix la Plaça Pius XII, on la companyia de Berta Baliu homenatja els castellers traslladant a l’horitzontal les conegudíssimes construccions humanes. La calor és sufocant, i la postura de mirar enlaire incòmoda, però ningú aparta la mirada. És un tancament d’excursió impressionant.
Comiats, maleta feta i entrepà en mà. Toca sortir del ritme frenètic del festival i tornar a casa, amb la sensació d’haver pogut gaudir d’una Mostra d’Igualada completa, accessible i ben cuidada. Cansament satisfet: a Igualada s’hi ha de ser.
Maria Pujol Cortada
@mariapuco_
