Desembre en dansa
Celrà, diversos espais, 30 de novembre de 2019
El “Desembre en dansa” ofereix diferents espectacles de dansa a diferents llocs del poble el primer cap de setmana de desembre (28/11 -1/12) . Aquesta concentració d’espectacles en espai i temps, permet veure estils, propostes i enfocs molt diferents en relació amb el públic i els espais. Aquesta juxtaposició directa permet una millor comprensió de què ens interpel·la de cada espectacle.
M’ha semblat molt interessant alhora la selecció d’espais dels espectacles del dissabte 30 de novembre en el què els crítics de novaveu vàrem passar de l’Esglèsia (Pols), a la plaça de l’Església (Meeting Point), al teatre de l’Ateneu (Volen Volen), al pavelló de les Piscines (Bararság i Pilar de Dos).
En el primer espectacle Laura Alcalà i Emma Riba es desplacen fluidament de l’espai, apropiant-se’l com a espai públic despullat del pes del seu significat. En la seva funció, la gent s’allunya com si fossin oli en una bassa d’aigua, dubta del seu paper i la seva participació, ajuda, no ajuda… participa activament a través d’una actitud totalment no col·laborativa, i tanmateix tothom en surt amb una versió diferent de l’experiència.
El segon espectacle, de la Companyia Ertza, té molt més contingut estètic i sensorial. És acrobàtic, dolç, sense decorat però amb un ús molt intel·ligent de l’aigua per a completar l’espectacle. Perquè de cop amb una galleda d’aigua ben tirada canvien l’entorn, el color, l’estètica, la sensació, la dansa entre l’espera, l’aigua i el ballarí. Sense gaire res creen un espai únic i propi. Tanmateix en aquest espectacle el paper de l’espectador no es qüestiona i es limita a deixar-se seduir.
Volen Volen de la Companyia Mariantònia Oliver, també ens sedueix de cap a peus. Més enfocat al públic infantil, juga amb la idea del globus que pot sortir volant amb un gran preciosisme i originalitat. Tot i que a voltes se’m fa repetitiu l’ús constant del concepte del globus, cal recordar que el públic principal són nens i que possiblement certa repetició sigui un valor afegit potent que els ajuda a connectar amb l’espectacle. Així mateix, em sembla molt interessant anotar com els gestos i la forma d’explicar-te la història trenca la barrera de l’escenari, fent-te més còmplice del que està succeint que en els espectacles anteriors i presentant-te una mateixa història una vegada i una altre sense perdre curiositat i interès.
L’últim escenari és el pavelló polivalent de la Piscina i per la disposició dels espectadors s’assembla en certa mesura a una plaça pública (comparable a l’entorn de Meeting point). Aquí Bararság interactua directament amb l’espectador, expressant-se clarament pels que conformen la rotllana, i a voltes donant-los la mà, parlant-los o inclús traient-los a l’escenari per ballar. Una bona manera de trencar la membrana entre artista i voyeur. En canvi Pilar de Dos aposta per trencar l’estructura de l’espectador, construint un imaginari estructural de l’espai i de la col·laboració entre ballarins, deixant en evidència l’estructura i simbiosis íntimes de la dansa. L’espectador participa no només com a receptor sinó com a constructor i deconstructor de la dansa.
En general un dia molt complert, arrodonit per l’acolliment de 'L'Animal a l’esquena’ i un cafè molt interessant amb Raquel Viñiales i Clàudia Gómez de Pilar de Dos.
Mar Cabarrocas
@mar.cabarrocas
