Si estiguéssim soles...

informació obra



Autor:
Mireia de Querol, Anna Rubirola
Intèrprets:
Mireia de Querol , Ana Borrosa, Constança Brncic, Diana Gadish Bonàs, Goretti Pié, Elena Lalucat
Il·luminació:
Anna Boix
Companyia:
La débordante compagnie, Ana Borrosa
Sinopsi:

Si estiguéssim soles a l’univers, seria una gran pèrdua d’espai sorgeix de la necessitat de compartir, transmetre, desenvolupar i multiplicar les possibilitats del llenguatge escènic generat aBig Bounce, la primera peça del col·lectiu, una peça que juga a desplegar possibles futurs a partir d’un mateix origen,i que pren el nom de la teoria homònima que suggereix que podríem estar vivint en el primer de tots els universos, però és igualment probable que estiguem vivint en l’univers dos mil milions (o en qualsevol d’una seqüència infinita d’universos).

En aquesta nova proposta el Col·lectiu Big Bouncers pretén revisar, versionar i esprémer els materials ja existents a Big Bounce per a expandir-los, multiplicar-los i tornar a jugar amb ells. La peça proposa una explosió escènica, doblant el nombre d’intèrprets i multiplicant les possibilitats de crear nous imaginaris a través de cossos que es transformen, es substitueixen, es contradiuen, generen noves realitats, noves memòries… suggerint universos paral·lels que posen en dubte la idea d’origen. El col·lectiu es desafia a realitzar una creació exprés de major format, comptant amb la col·laboració d’artistes arriscades, que se sumen a l’aventura i es disposen a qüestionar el nostre lloc en l’Univers…

Big Bouncers és un col·lectiu format per les creadores Cecilia Colacrai, Anna Rubirola i Mireia de Querol amb una àmplia trajectòria artística. Format al 2012, és un grup de recerca i creació que té com a objectiu desenvolupar una pràctica comuna, centrada en investigar i aprofundir en els nous llenguatges escènics. Des de l’inici el treball del col·lectiu s’ha desenvolupat i articulat entorn a tres eixos d’acció: la creació de peces escèniques, la creació de performances per a espais no convencionals “site specific” i la pedagogia.

Crítica: Si estiguéssim soles...

16/04/2019

Dansa quàntica

per Nil Martín

Si estiguéssim soles a l’Univers, seria un gran pèrdua d’espai... (Big Bouncers) Mercat de les Flors, 14 d’abril de 2019 [caption id="attachment_4569" align="aligncenter" width="500"] © Tristán Pérez Martín[/caption]

El Mercat de les Flors va dedicar la setmana passada una “constel·lació”, un epicentre temàtic, al col·lectiu Big Bouncers, integrat per les creadores Cecilia Colacrai, Mireia de Querol i Anna Rubirola. Al llarg d’aquest cicle, s’hi han pogut veure peces ja estrenades del col·lectiu, com ara O.V.N.I., que ja es va poder veure al Sâlmon<2018 (en vam fer una tuitcrítica recomanant-la molt), i peces de creadores amb qui ha col·laborat el col·lectiu, com ara Morder la lengua, de Cecilia Colacrai, João Lima i Anna Rubirola.

La nova proposta de les Big Bouncers per a aquesta constel·lació es titula Si estiguéssim soles a l’Univers, seria una gran pèrdua d’espai..., un títol llarg que s’adiu a la magnitud del projecte: és el primer cop que el col·lectiu s’enfronta a un espai de dimensions tan grans com la Sala MAC. I el que porten a la sala gran del Mercat és ni més ni menys que una versió (corregida i augmentada) del primer espectacle que van fer juntes les tres integrants del grup: Big Bounce, estrenat l’any 2012.

S’enfronten a un espai escènic totalment nu, i amb una il·luminació senzilla i quasi sempre general, sis intèrprets: Mireia de Querol, Ana Borrosa, Constanza Brncic, Diana Gadish Bonàs, Goretti Pié i Elena Lalucat. Totes elles treballen amb la veu i amb el cos, composant formes o breus ideogrames gestuals que evoquen fragments de vida ­­—històrics, com el naixement d’Elvis, i quotidians, com ara agafar un flyer o anar a l’òpera—. Prenent com a punt de partida la teoria del big bounce o del multivers, segons la qual el nostre univers està en constant expansió i es generen nous universos contínuament, i la de la relativitat quàntica, segons la qual les partícules poden ser a més d’un lloc al mateix temps, les intèrprets plantegen realitats paral·leles i alternatives.

En primer lloc, ho fan reiniciant contínuament el moviment, aturant la peça i reprenent-la des d’un punt anterior, però proposant una continuació diferent a la que s’ha fet, generant noves seqüencies de moviment i nous significats per a aquestes seqüències, jugant amb la repetició i la variació, amb grans dosis de creativitat i d’humor. Canvis que sempre sorprenen per la seva aparent senzillesa, que amaga un gran domini del pensament lateral i de les associacions d’idees. En segon lloc, en un estadi més avançat de la peça, les ballarines es mouen a l’uníson i, amb les seves veus, van donant títols allò que estan fent, generant-ne interpretacions diverses. Així, un mateix moviment de braços pot representar sis hawaianes ballant, dotze caps de flamenc buscant menjar, sis dones intentant arribar a la taula dels canapès, etcètera.

Com també passava a O.V.N.I., les Big Bouncers atrapen el públic per la seva capacitat de saber ballar tan bé a l’escenari com dins la ment de l’espectador, on guanya tot el sentit la seva feina. Les intèrprets aconsegueixen, fent-nos fer infinitat de salts i associacions mentals amb una immensa facilitat, una cosa tan difícil com és evocar l’experiència del multivers, plasmar un gran nombre de realitats alternatives en un sol escenari.

Les creadores del col·lectiu Big Bouncers entenen la dansa com una disciplina que no és merament formal, sinó que, mitjançant imatges i composicions, ha d’implicar cada espectador, cada espectadora, generant-li preguntes. La gran virtut de la seva feina és que ho aconsegueixen i que fan que sembli molt fàcil allò que massa sovint tenim —erròniament— per impossible: que la dansa faci pensar i remogui consciències.

Nil Martín @nilmartinlopez