Dansa quàntica

Si estiguéssim soles a l’Univers, seria un gran pèrdua d’espai… (Big Bouncers)
Mercat de les Flors, 14 d’abril de 2019

© Tristán Pérez Martín

El Mercat de les Flors va dedicar la setmana passada una “constel·lació”, un epicentre temàtic, al col·lectiu Big Bouncers, integrat per les creadores Cecilia Colacrai, Mireia de Querol i Anna Rubirola. Al llarg d’aquest cicle, s’hi han pogut veure peces ja estrenades del col·lectiu, com ara O.V.N.I., que ja es va poder veure al Sâlmon<2018 (en vam fer una tuitcrítica recomanant-la molt), i peces de creadores amb qui ha col·laborat el col·lectiu, com ara Morder la lengua, de Cecilia Colacrai, João Lima i Anna Rubirola.

La nova proposta de les Big Bouncers per a aquesta constel·lació es titula Si estiguéssim soles a l’Univers, seria una gran pèrdua d’espai…, un títol llarg que s’adiu a la magnitud del projecte: és el primer cop que el col·lectiu s’enfronta a un espai de dimensions tan grans com la Sala MAC. I el que porten a la sala gran del Mercat és ni més ni menys que una versió (corregida i augmentada) del primer espectacle que van fer juntes les tres integrants del grup: Big Bounce, estrenat l’any 2012.

S’enfronten a un espai escènic totalment nu, i amb una il·luminació senzilla i quasi sempre general, sis intèrprets: Mireia de Querol, Ana Borrosa, Constanza Brncic, Diana Gadish Bonàs, Goretti Pié i Elena Lalucat. Totes elles treballen amb la veu i amb el cos, composant formes o breus ideogrames gestuals que evoquen fragments de vida ­­—històrics, com el naixement d’Elvis, i quotidians, com ara agafar un flyer o anar a l’òpera—. Prenent com a punt de partida la teoria del big bounce o del multivers, segons la qual el nostre univers està en constant expansió i es generen nous universos contínuament, i la de la relativitat quàntica, segons la qual les partícules poden ser a més d’un lloc al mateix temps, les intèrprets plantegen realitats paral·leles i alternatives.

En primer lloc, ho fan reiniciant contínuament el moviment, aturant la peça i reprenent-la des d’un punt anterior, però proposant una continuació diferent a la que s’ha fet, generant noves seqüencies de moviment i nous significats per a aquestes seqüències, jugant amb la repetició i la variació, amb grans dosis de creativitat i d’humor. Canvis que sempre sorprenen per la seva aparent senzillesa, que amaga un gran domini del pensament lateral i de les associacions d’idees. En segon lloc, en un estadi més avançat de la peça, les ballarines es mouen a l’uníson i, amb les seves veus, van donant títols allò que estan fent, generant-ne interpretacions diverses. Així, un mateix moviment de braços pot representar sis hawaianes ballant, dotze caps de flamenc buscant menjar, sis dones intentant arribar a la taula dels canapès, etcètera.

Com també passava a O.V.N.I., les Big Bouncers atrapen el públic per la seva capacitat de saber ballar tan bé a l’escenari com dins la ment de l’espectador, on guanya tot el sentit la seva feina. Les intèrprets aconsegueixen, fent-nos fer infinitat de salts i associacions mentals amb una immensa facilitat, una cosa tan difícil com és evocar l’experiència del multivers, plasmar un gran nombre de realitats alternatives en un sol escenari.

Les creadores del col·lectiu Big Bouncers entenen la dansa com una disciplina que no és merament formal, sinó que, mitjançant imatges i composicions, ha d’implicar cada espectador, cada espectadora, generant-li preguntes. La gran virtut de la seva feina és que ho aconsegueixen i que fan que sembli molt fàcil allò que massa sovint tenim —erròniament— per impossible: que la dansa faci pensar i remogui consciències.

Nil Martín
@nilmartinlopez

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *