De persona a persona

Amour
Teatre Municipal de Girona, 22 de febrer de 2019

La paraula persona, prové del llatí persona que feia referència a la màscara o careta d’actor, que correspon al grec prósopon. Amb el temps, per simple contacte o metonímia, la persona va passar a convertir-se en tot el personatge i finalment aquest terme va sortir del teatre, per referir-se a qualsevol ésser humà.

Amour , de la companyia basca Marie de Jongh, és una dolça història que ens mostra totes les cares de l’amor, però amb la genialitat de no ensenyar-nos-la en cap moment. I és que els personatges d’Amour porten una màscara, que tampoc els hi permet utilitzar la veu, però que en cap moment els hi impedeix mostrar les seves emocions i expressar-se en la seva totalitat.  Cal destacar la importància de la música, que en absència de text, juga un rol fonamental en l’obra i convida a deixar-se portar, depenent de la imaginació de cadascú, a realitats diferents. La barreja de la música amb l’expressivitat corporal dels actors dona vida a les màscares fins al punt d’oblidar-se que realment no tenen veu ni expressió. Sobre l’escenari es respira un clima de tendresa i emotivitat, creat a partir de la senzillesa i naturalitat de la representació dels intèrprets (Javier Renobales, Ana Martinez, Ana Meabe, Pablo Ibarluzea i Anduriña Zurutuza).

Un total de 4 màscares protagonitzen una tendre història d’amor compartit entre dues petites nenes juganeres, que conjuntament amb dos petits nens trapelles creixeran fins a assolir la vellesa. Una escenografia senzilla i modelable, els hi permetrà dibuixar la casa que s’imaginen, fins a convertir-se en la casa de les seves vides.

En la història de Jokin Oregi, director de l’obra, pot semblar que tot són flors i violes, però no és del tot així, ja que l’amor entre les dues petites protagonistes no es mostrarà en la seva màxima plenitud durant gran part de l’obra. Aquest amor entre les dues noies romandrà latent, a l’ombra, incapaç de manifestar-se, potser per por. Una por que desapareix a la vellesa, que és quan potser, ja no hi ha res a perdre.

És tracte d’una dolça història que ens mostra totes les cares de l’amor, perquè ens escenifica l’amor en la seva totalitat; es mostra comprensiu, sensible i proper. Un amor capaç de travessar la màscara i personificar-se en la persona que la porta, un amor que passa de la persona a la persona.

Eudald Vicens
@EudaldVR

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *