Un, ningú i cent mil

Teatre

informació obra


Direcció:
Ferran Utzet
Traducció:
Marina Laboreo
Intèrprets:
Laura Aubert, Marc Rodríguez
Escenografia:
Paula Miranda
Il·luminació:
Pep Barcons
So:
Guillem Rodríguez
Vestuari:
Giulia Grumi
Assesoria de moviment:
Xavi Duch
Autoria:
Laia Alsina Ferrer
Companyia:
El Martell
Sinopsi:

Com pot una persona desconèixer-se fins a l’extrem? És possible que els altres ens coneguin millor que nosaltres mateixos? Quants Vitangelo Moscarda existeixen, llavors? Un, cap o cent mil? A partir d’una anècdota aparentment trivial i humorística –  Vitangelo Moscarda, el protagonista, s’adona gràcies a la seva dona que té el nas tort – Pirandello aprofita per a fer una reflexió sobre la identitat i els seus límits. Un procés de recerca, a vegades metafísica i altres vegades ridícula i paròdica, de la veritable essència del jo.

Crítica: Un, ningú i cent mil

03/05/2019

Des d'una banda i des de l'altra del mirall

per Judit Martinez Gili

Un, ningú i cent mil Teatre Biblioteca Nacional, 30 d'abril de 2019 [caption id="attachment_4629" align="aligncenter" width="364"] Bito Cels[/caption]

Des de l’humor es poden desafiar les convencions. L’absurd pot ser una bona excusa per, d’un fet aïllat, construir una enorme crisi d’identitat que arriba a ser el fil narratiu d’Un, ningú i cent mil. El text d’aquest espectacle és prou genial, però la comèdia és completa per la seva concepció, que parla i viu en tot moment de la idea del mirall. Vitangelo, el personatge que més dona voltes a la seva identitat, és l’únic que es manté ferm davant d’una allau d’interpretacions fugaces i apallassades de, sobretot, Laura Aubert.

Un, ningú i cent mil parteix d’un esglaó de prestigi, on es troba Laperla29, que li permet experimentar amb velocitats, amb muntatges audiovisuals, amb el mateix públic, sempre amb garantia d’aplaudiments. Damunt de l’escenari hi ha un actor i una actriu, que poden brillar com ho fan, malgrat que, també sigui dit, ho facin a ritmes diferents, amb la seguretat que la cara oculta del Teatre Biblioteca Nacional, prou visible en aquesta peça, s’ocuparà de fer-ho possible.

Certament Un, ningú i cent mil fa riure, més per la forma que pel missatge, que pot arribar a costar de seguir i justificar-se. També, l’èxit que tindrà, es deu a la màgia del muntatge. Ho fan molt bé i gestionen un missatge feixuc de forma molt conceptual. L’espectacle comença molt directe, sense deambulacions i mitjançant l’absurd, el clown i puntualment l’agudesa despullen el protagonista, que acaba parlant en boca de tothom. La identitat la formen els altres, la decideix cadascú, depèn del passat o determina el futur?

Sigui com sigui, de la butaca qui hi segui se n’emporta més divertiment que no pas impacte. A la peça si proven nous moviments de la mateixa manera que es compta amb velles garanties d’èxit. És especialment positiu creure que la realitat de la posada en escena no depèn únicament de la ficció, i per tant els cossos són permeables, igual que la perspectiva. Així com una comèdia es pot despullar d’humor a mida que passen els minuts, Un, ningú i cent mil es pot permetre parlar de filosofia des de la quotidianitat més terrenal.

Judit Martínez Gili @CritCultural