Despertant l’instint animal

Manes
Museu Marítim, 19 de juliol de 2019

Fotografia: La Fura dels Baus

Ens equivoquem amb l’entrada i quan finalment trobem la porta estem suades i cansades. No estem acostumades a anar al Museu Marítim a veure teatre, però al cap i a la fi, no hi ha res de normal en la Fura dels Baus. Entrem a una sala gran, mig d’exposicions, amb peces de la història de la companyia. Acostumada a estudiar el públic, m’emociono al veure una edat mitjana tan baixa i un públic tan internacional. M’arriba un fragment de la conversa d’algú del meu costat que comenta “pensa que la Fura dels Baus en el seu moment eren tan trencadors que avui en dia seria il·legal el que feien”. No triguen a obrir les portes a la sala on l’acció es durà a terme, un espai gran, amb columnes de pedra que aviat es convertiran en les nostre aliades, el nostre refugi. No hi ha escenari. No hi ha cadires. Aquí hem vingut a jugar. 

Aviat entenem com funcionarà, sembla que no hi ha regles. Els actors duen a terme escenes per tot l’espai, a vegades hi ha nuclis d’escenes similars repetits per l’espai, a vegades ho fan a dalt d’una espècie de bastida, els espectadors no sabem mai si el següent actor semi nu amb una torxa a la mà passarà al nostre costat; si han de passar ho fan sense miraments. Quin és el fil temporal, quina és la història, són preguntes que et fas els primers cinc minuts, no trigues a deixar-ho córrer i deixar que el teu instint de supervivència i la tensió t’envaeixi. L’espectador no es lliura de res, alguns acaben mullats de llet i aigua barrejada amb farina i potser fins i tot gotes de sang d’un animal que ha estat escorxat. No és que el públic sobri, sinó que no és una obra per ensenyar, és senzillament una escena en la que hem anat a parar, un instint animal que duem tots dins, escenificat. Per això l’espectador és un objecte més de l’escena, i és tractat com a tal. 

Els actors es posen a la pell d’aquests personatges tan salvatges, bestials (de bèstia) i amb aquest to gore omnipresent. Treuen la bèstia dins seu i el contrast que hi ha des del moment que comença l’obra, que si estàs al mig t’empenyen, i al final, que avisen que passen i que poden tacar, disculpes, és una petita obra d’art. De fet al llarg de tota l’obra vénen ganes de posar pausa a l’escena i guipar fins a l’últim detall, el contrast de les llums, la música, les actuacions, l’espai… Tot amb un so unànim, creant una imatge que va més enllà. 

Sortim confuses, suades i amb el cor a mil, les rambles en la foscor semblen tretes d’una altra dimensió, no caminem, surem; no, literalment, tenim una capa de sorra i no vull saber què més a les soles. A poc a poc tornem a la nostra realitat tecnològica i l’animal que portem dins torna a caure en un son profund.

Cèlia Ventura
@soctastaolletes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *