El bosc més lúgubre al qual t’has endinsat

Boscos

Biblioteca de Catalunya. 13 d’abril de 2017

Boscos © Bito Cels

Després de poder veure Incendis i Cels, la companyia La Perla 29 ens porta una altra obra de la tetralogia Le sang des promesses del dramaturg Wajdi Mouawad; Boscos. L’obra, dirigida per Oriol Broggi ens recorda en molts sentits a les anteriors: molt fosca, intensa, amb una trama complexa i un arbre genealògic que et transporta contínuament aquí i allà, al present i al passat.

Una obra en la qual no pots perdre ni un sol detall i a través de la qual has d’anar construint de memòria aquest arbre, amb totes les seves branques, per entendre el bosc familiar que es va descobrint. Com a complexitat afegida, aquest bosc no creix en el sentit del temps sinó que es va revelant i capturant a trossos, cosa que de vegades dificulta seguir l’obra sense haver de parar a pensar on col·locar la següent peça del puzle.

En aquests viatges cronològics, sovint observem com els actors es mantenen arrelats a l’escenari, tot i que no els toqui actuar, a vegades en un temps considerablement llarg. Això però, fa que el canvi d’escena sigui més subtil i més natural per a l’espectador. Un canvi en el focus, o el soroll d’una trucada a l’altre banda de l’escenari ja col·loca a l’espectador en la següent història.

L’obra en tot moment manté en tensió a l’espectador, ja que concentra tot un seguit de desgràcies i tragèdies de moltes generacions en poques hores. D’aquesta manera, al llarg de l’obra els personatges experimenten esdeveniments punyents, o es descobreixen mentides que els destrossen l’ànima, així doncs és de vital importància la gran feina que fan per a transmetre aquests sentiments, que provoquen la sensació de tenir una estaca al cor al llarg de les gairebé les tres hores que dura. En el cas del personatge de la a Loup, la protagonista de la història, malgrat la Clara de Ramón fa una gran interpretació, li falta una certa congruència. La Loup al llarg de la història viu un estira i arronsa de maduresa que la fa poc creïble. A l’espectador a vegades li costa entendre perquè la Loup que fa cinc minuts demostrava maduresa en argumentar o reflexionar sobre un tema, de sobte es posa a cridar i fer una rebequeria.

Per últim, en quan a l’espai, tot i estar molt despullat, i sense l’avantatge de tenir un backstage o una trampilla, ofereix a l’espectador tots els possibles escenaris i efectes necessaris. En seria l’exemple el tub metàl·lic que queda situat a certa alçada i al llarg de tot l’escenari, i que serveix tant de guia per a fer passar una cortina de plàstic per crear un quiròfan com per fer passar aigua i crear una cortina de pluja. A més a més, la qualitat rústica de les parets de la Biblioteca de Catalunya encaixen i es camuflen perfectament amb la rugositat d’un bosc. Tot i així, no falten tampoc les projeccions i altres efectes visuals, així com alguna que altra peça musical en directe interpretada pels mateixos actors.

En conjunt, és una obra molt ben treballada, tant a nivell de dramatúrgia – un text molt ric i bonic, sempre buscant sinònims i metàfores forestals – com a nivell d’actuació i ambientació.

Anna Molinet

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *