El conservadorisme de la innovació teatral (part 1)

Kultur
Centre Cultural La Mercè, Girona, 23 de novembre del 2019

© David Visnjic

El Conde de Torrefiel és considerada una de les companyies espanyoles més innovadores i amb més projecció internacional. A l’edició del festival Temporada Alta del 2017 van presentar Guerrilla, una peça formada a partir de testimonis reals, que d’alguna manera suposava la culminació de tota la investigació teatral que el duo format per Tanya Beyeler i Pablo Gisbert havien dut a terme en els últims anys. El resultat era excepcional: Guerrilla et sacsejava, t’interpel·lava, et corprenia, t’impactava; tot això, a partir d’una àmplia i profunda reflexió sobre el que és individual i el que és col·lectiu i sobre com ens inscrivim nosaltres mateixes dins la societat, reflexió molt centrada en fer una crítica al sistema socioeconòmic neoliberal en el qual estem immerses a nivell global. El format teatral triat per materialitzar tot això ja és marca de la casa de la companyia i resulta realment brillant per als seus objectius. Aquest format consisteix en una posada en escena hiperrealista sense text, donat que el text apareix a part (en forma de projeccions o de veu en off) i la relació que té amb la situació que s’està representant a l’escenari és més o menys directa, depenent de l’escena. D’altra banda, i valorant aquesta escenificació des del punt de vista del panorama teatral del nostre país, sembla una mica preocupant el fet que una de les propostes que considerem “més trencadores” recaigui en la reproducció d’una situació el més naturalista possible, tant que fins i tot es podria confondre amb la realitat, sumada al text i al pes essencial que aquest atorga a la producció; tal configuració, des d’aquesta perspectiva i salvant les distàncies, és la mateixa que la gran majoria d’obres de teatre que veiem avui en dia, amb l’única diferència que el text va lleugerament desvinculat de l’acció. Fet aquest apunt, l’èxit de Guerrilla era aclaparador. 

El següent nou espectacle que va presentar la companyia va ser La plaza, en el marc del Grec Festival de Barcelona de l’any passat. Aquest seguia relativament la línia de Guerrilla, oferint un parell de reflexions noves i proposant-nos unes escenes bastant més antinaturals que flirtejaven amb la instal·lació museística. El resultat fou prou menys espectacular: les imatges eren impactants, però el text que les acompanyava era menys elaborat, més fàcil, i li mancava la urgència, la potència i la lucidesa de la producció anterior. No es tractava ni molt menys d’una aposta fallida, però després de Guerrilla va semblar poca cosa.

I finalment arribem a Kultur, el projecte que s’ha estrenat al Temporada Alta d’enguany i que ha suposat una gran decepció. En aquesta ocasió, el text era rebut en forma de veu en off a través d’uns cascos per a cada persona del públic, per garantir una experiència “més íntima”. A diferència de les altres dues funcions esmentades, formades per tres escenes diferents, en aquesta només hi va haver una única situació posada en escena: el càsting d’una pel·lícula porno, amb uns vint minuts de sexe explícit inclosos.

Abans d’entrar pròpiament en el contingut de l’obra, cal remarcar que, més enllà del que cadascú opini d’aquesta aposta, com a espectacle d’El Conde de Torrefiel deixa molt a desitjar. Al sortir de Guerrilla (perdoneu que hi insisteixi tant), al públic se li havia dibuixat un entramat molt clar i alhora complexe del funcionament socioeconòmic del món i de com aquest afecta a les nostres vides, acompanyat de mil incògnites que se li havien plantejat a partir d’aquest anàlisi. A La plaza, això succeïa en una mesura bastant menor; a Kultur, és gairebé imperceptible. No estic dient que Kultur no ens parli de res en absolut, sinó que les idees que es proposa semblen una mica inconnexes i que no se’ls hi treu ni de lluny tot el suc que se’ls hi podria treure. En aquest sentit, és possible que el programa de mà i el dossier de l’espectacle desorientin una mica, ja que exposen que l’obra pretén reflexionar sobre “la fràgil configuració de la societat occidental”, reflexió que no es fa gaire palesa al llarg de l’obra. A més, si realment haguessin volgut parlar sobre la nostra societat en general, agafar com a focus la indústria pornogràfica és una gran pensada: es pot analitzar què suposa una indústria com aquesta enmig del capitalisme devastador del segle XXI (però no per això invencible), passant per la transformació que l’era digital i Internet han suposat a les nostres vides, i arribant fins a l’opressió per raó de gènere, a l’objectificació sexual de la dona i a totes les implicacions masclistes, racistes, homòfobes, etcètera, que la pornografia té —per mencionar només alguns dels temes més essencials.

Però, tot i l’enorme quantitat de problemàtiques que constitueixen el porno, El Conde de Torrefiel ens el presenta com una eina inqüestionable per a l’alliberament sexual femení. Això, si més no, és d’estranyar, donat que justament és una companyia que sembla que ens anima sempre a pensar sobre la nostra contemporaneïtat, a fer un pas enrere i buscar la configuració global del món, a analitzar allò que donem per suposat en la nostra quotidianitat i que, en realitat, està impregnat d’ideologia. Però malgrat això, no només no qüestionen la indústria pornogràfica, sinó que aboguen ferventment per ella. Com és que, si de veritat volen defensar la indústria del porno, no ho fan a través de l’anàlisi que tan bé saben fer per exposar-nos per què és alliberadora i per provocar-nos preguntes al respecte? Com és que la donen per suposat, com si fos un dogma? O, directament, com és que, si segueixen una línia anticapitalista, defensen una indústria?

I, ara sí, hi entrem de ple: el sexe en escena.

Des dels inicis del feminisme, les dones han lluitat pel dret a dir “no”, pel dret a ser les úniques propiertàries dels nostres cossos, pel dret a tenir sexe amb qui vulguem i amb ningú més: sexe lliure de coaccions, de pressions, d’excuses. Malgrat això, sembla que, pel fet que existeixi una transacció econòmica en forma de contracte laboral i de sou, una dona ja pugui tenir relacions amb qui sigui, hi senti atracció o no. Que es pugui pagar a algú per practicar sexe és entrar en una lògica absolutament capitalista, és entrar en la mercantilització i la compra-venda de cossos; és posar un preu a cada cos, posar un preu al desig, un preu al plaer, coses que haurien de funcionar per consentiment i no per les lleis del lliure mercat. Les feministes (absolutament totes) estem lluitant per no tenir sexe sota coacció: com pot no ser coacció que, a canvi de sexe, et puguis pagar les factures, el lloguer, el menjar, la roba? Sabent totes les dificultats que hi ha ara mateix per aconseguir feina, i sabent la gran precarització que pateixen l’enorme majoria dels sectors laborals, com pot no ser coacció tenir sexe a canvi de diners? Si una persona no tindria sexe amb un home, però se li ofereix diners a canvi i ho accepta, bé que això és coacció, no?

Aquesta crítica pot semblar que estigui enfocada al tema de la pornografia (ja que realment s’aplica a qualsevol de les disciplines que actualment s’anomenen, sospitosament, “treball sexual”), però és una crítica directa a Beyeler i Gisbert. Que dues persones tinguin sexe davant d’una munió de gent perquè se’ls hi està oferint una certa quantitat de diners a canvi és explotació sexual. Punt.

Per a aquelles persones que creguin que estic exagerant, els hi reformulo l’última pregunta que he escrit. Aquestes dues persones tindrien sexe entre elles i davant d’un centenar de desconeguts perquè sí? Donat que fins ara no ho han fet, i donat l’escàndol que es produiria si realment fessin això en algun lloc públic on tothom les veiés, m’inclino a pensar que la resposta és “no”. Com és, llavors, que acceptem que passi això perquè son una actriu i un actor pagats per fer-ho? Com pot no ser això vendre el propi cos i entrar en un raonament capitalista, que ho converteix tot en mercaderia?

Dins del feminisme que defensa el treball sexual (que està terriblement arrelat avui en dia i que està considerat dels més moderns i innovadors, fet que em fa malpensar sobre per què El Conde de Torrefiel ha triat una tema com aquest) l’argument que s’utilitza per defensar el món de la pornografia és que les dones que exerceixen ho fan per voluntat pròpia, ho fan per vocació. Fins a quin punt pot ser “vocació” mostrar-se com a un objecte sexual? Fins a quin punt pot ser “vocació” que la teva persona quedi reduïda a un cos que practica sexe davant d’una càmera per a que altres persones es masturbin miran-te? Fins a quin punt no és això convertir-se en exactament allò que el patriarcat t’està dient que has d’esdevenir (quan et miren l’escot, quan et fan comentaris pel carrer, quan et toquen el cul sense permís), és a dir, un cos que només serveix per follar-se’l? Fins a quin punt tenir vocació d’actriu porno no és el mateix que tenir vocació per maquillar-se, per depilar-se, per vestir-se amb roba “femenina”, per dur els cabells llargs, per ser educada, per no molestar mai, per no respondre quan t’assetgen o abusen de tu?

El patriarcat ens vol actrius porno, ens vol prostituïdes, ens vol ventres de lloguer. Ens vol explotades a causa i a través dels nostres cossos. Ser actriu porno no és alliberament sexual, és submissió a la demanda de pornografia. És submissió al patriarcat i al capital.

[Continua a la Part 2]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *