El conservadorisme de la innovació teatral (part 2)

Kultur
Centre Cultural La Mercè, Girona, 23 de novembre de 2019

© David Visjnic

[Continuació de la part 1]

A Kultur se’ns parla tant de l’actriu porno com de la dona consumidora de porno, ambdues alliberades sexualment a través d’aquesta indústria. Se’ns parla de gaudir de l’heterosexualitat d’una manera diferent, molt més eròtica, no centrada en el coit sinó en les mans, en la boca, en la pell: és un xoc bastant fort estar escoltant això pels auriculars mentre en escena s’estan reproduint exactament totes les dinàmiques, les expressions corporals i les posicions sexuals més típiques i tòpiques d’una relació heteronormativa (la prova més evident d’això és que no us les he de descriure, ja sabeu perfectament de quines us parlo); posicions que, ens agradi o no, reprodueixen uns esquemes del que és la feminitat i la masculinitat, és a dir, uns esquemes d’opressió de gènere. D’altra banda, no resulta estrany que reprodueixin tals esquemes, ja que l’imaginari col·lectiu d’avui en dia a nivell global sobre què és el sexe està dominat per imatges de la pornografia. I no només les del porno, que és on això resulta més explícit, sinó també en la representació de relacions sexuals en produccions cinematogràfiques, literàries, musicals i publicitàries de masses. Per què es critica l’ús que es fa del cos sexualitzat de la dona en la publicitat, però no en el porno? Si el porno és alliberador, per què la publicitat no ho hauria de ser? Ambdós beneficien al propietari de l’empresa en qüestió…

Mentre hi hagi porno consumit per la gran majoria de la població, hi haurà adoctrinament sobre què és el sexe (El Conde de Torrefiel ho ha demostrat involuntàriament). Mentre hi hagi una societat heteropatriarcal, el porno reproduirà i alimentarà les estructures de poder que dia rere dia el feminisme vol combatre. Si algú volgués argumentar que la pornografia de per sí no és dolenta, sinó que el que és dolent és el contingut quan aquest és masclista, m’agradaria apuntar que per molt que es faci el porno més alternatiu imaginable, continuaran havent-hi persones que estaran sent pagades per mantenir relacions davant d’una càmera, ergo, hi continuarà havent submissió. I no només això, sinó que aquesta gravació continuarà estant inscrita dins el marc heteropatriarcal, i tot i que als homes potser no els afecta tant perquè d’entrada ja gaudeixen del privilegi del seu gènere, una dona mirant a càmera per a que un consumidor es corri continua suposant la seva objectificació i, per tant, reforçant l’opressió femenina. 

Després de tota aquesta crítica tant al porno com a l’escena de sexe de Kultur seria un recurs molt fàcil per a qui estigui a favor de tal aposta titllar-me de reaccionària. Crec que la necessitat de Gisbert i Beyeler de reproduir sexe en escena per mostrar al públic el suposat alliberament sexual que ofereix la pornografia és un intent irreflexiu i gairebé infantil d’allunyar-se al màxim de la moral catòlica puritana, sense considerar en profunditat la indústria a la qual estan donant suport. Defensar un negoci heteropatriarcal i capitalista sí que és, en el meu parer, reaccionari.

[En contraposició a això, al Temporada Alta d’aquest any també s’hi ha pogut veure Porn is on, de Marina Rodríguez, una petita però magnífica joia teatral que ens mostra com la pornografia mainstream configura el desig femení per estar sotmès al masculí. Us deixo aquí la tuitcrítica del Marc i la que vaig fer jo mateixa l’any passat]

També m’agradaria fer un apunt, assumint el risc de semblar una moralista catòlica a totes aquelles persones que defensen treballar com a actriu porno: el que ens passa al cos ens afecta. Una carícia, una abraçada, una bufetada, una empenta: tot tipus de contacte físic ens afecta i ens modifica. Pretendre que el sexe, un contacte físic tan complexe, no té implicacions emocionals ni psicològiques és difícil d’entendre. Pretendre que ens és completament igual en quin context i amb qui mantenim relacions (això sí, mentre ens paguin) directament no té sentit. Si realment ens fos igual, com es podria articular el desig sexual? Per què voldríem tenir relacions sexuals amb unes persones, però amb d’altres no? Com podrien succeïr les violacions?

Aquest voler portar sexe en escena per semblar trencadors, per posar a prova a l’espectador, per provocar (tot i que es deixin de banda les implicacions que això tingui per a les persones escollides), és exactament el mateix motor que impulsa les obres d’Angélica Liddell, qui el mateix cap de setmana que es feia Kultur estrenava producció nova amb entrades esgotades. Liddell és considerada encara més pionera i irreverent que El Conde de Torrefiel, i gaudeix de molt reconeixement per part de l’acadèmia. Aquesta creadora, que tampoc dubta en afegir escenes de sexe explícit sobre l’escenari, ha arribat a portar l’amoralitat i la provocació tant lluny que en l’espectacle The Scarlett Letter, presentat a Teatros del Canal el passat mes de febrer, arriba a carregar contra el feminisme dient, entre d’altres immenses estupideses (però cap de tant ofensiva ni indignant com aquesta), que les dones del moviment #MeToo son “misàndries totalitàries” que no dubten a condemnar “a aquells que, amb la seva perversió, ens van fer més lliures”. Sí. Angélica Liddell fa apologia de la violació. I segueix omplint les sales.

[Personalment no he vist aquesta obra en concret, però us deixo aquí, aquí i aquí algunes de les crítiques que he trobat, per si us en voleu informar].

No només segueix omplint les sales, sinó que la seva provocació destructiva acaba desembocant en reaccions com aquesta (atenció: molt de compte al llegir el penúltim paràgraf, és tan insuportablement misogin que pot causar vòmits amb facilitat). Les provocacions sempre estan enmarcades en un context sociopolític, i jugar amb elles sense pensar en els efectes secundaris que tindran és jugar amb foc: si no vigiles, alimentes el discurs reaccionari. I tot i així, a qui s’acusa de reaccionaries és a totes aquelles persones que ens pronunciem en contra del sexe al teatre i a qualsevol indústria en general.

Tot això em porta a una reflexió final de caire més ampli: quina concepció del teatre hi ha darrera de les produccions d’El Conde de Torrefiel i Angélica Liddell? Com hauria de ser el teatre i quins haurien de ser els seus objectius? Provocar? Confrontar? Impactar? És evident que el teatre és un espai excepcional per trencar esquemes socials i qüestionar-los, però si només tracta d’això es queda coix (és el que passa enormement amb Liddell, i en una mesura molt menor amb El Conde de Torrefiel). 

No. El teatre sempre ha de donar peu a alguna cosa més. Sempre ha d’obrir una escletxa per on es pugui continuar investigant, per on es puguin canviar les coses. És essencial analitzar la contemporaneïtat, però per molt que el teatre no hagi de donar una resposta a tots els problemes del segle XXI sí que hauria d’obrir-nos a nous horitzons, nous camins per recórrer, noves possibilitats de transformació. Sinó, llavors sí que és un teatre conservador. 

Després d’això se’m podria acusar d’utilitarista, de que penso en l’art en termes de funció i d’ús, de profit, d’utilitat. Crec que tothom que té una concepció més o menys actual del teatre estarà d’acord en que aquesta disciplina (com tot a la vida) sempre és política; El Conde de Torrefiel hi estarà d’acord abans que ningú, segurament. Sent així, doncs, responsabilitzem-nos de la política que fem. No deixem que la ideologia neoliberal se’ns coli per les escletxes. I si se’m diu que una bona manera de canviar el món és apropiar-nos (o més aviat, deixar-nos apropiar) d’una indústria capitalista i heteropatriarcal, o que la manera com el volem canviar és deixar fluir les “perversions” que ens alliberen —tot això en pro d’un terriblement malentès “alliberament sexual”—, perdoneu-me, però els conservadors sou vosaltres. 

[PD: Cal dir que, al finalitzar l’espectacle, dues dones van aplaudir amb ímpetu, tres o quatre persones més ho van fer amb timidesa i la resta ens vam quedar callades, o sigui que el meu disgust amb l’espectacle va ser àmpliament compartit].

Júlia Boixader

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *