Què tenen en comú el fundador de wikileaks Julian Assange, els seus confidents Chelsea Manning i Edward Snowden, Galileu i Sòcrates? En primer lloc, que tots són personatges reals que van fer públiques veritats incòmodes i per això van ser castigats. En segon lloc, que apareixen a la peça de teatre documental La revelació 1.0. A través dels intèrprets Ruben Ametllé, Xavi Sáez i Cristina Gàmiz es reprodueixen esdeveniments cabdals d’aquests personatges, com l’entrevista d’Assange amb el director executiu de Google; la condemna de Manning, soldada transexual pionera també en la lluita del seu col·lectiu, i les reunions de d’Snowden amb els periodistes que el van ajudar a difondre les seves filtracions. La peça escrita i dirigida per Jorge-Yamam Serrano és un homenatge i també una reflexió sobre aquestes filtracions anònimes que, en temps de sobre i desinformació, continua sent necessària. Article redactat per Alba Cuenca
Autoria:
Assessorament i comunicació: Neus Molina
Intèrprets:
Ruben Ametllé, Cristina Gámiz, Xavi Sàez
Ajudantia de direcció:
Marc Cartanyà
Vídeo:
Nico Aguerre
Vestuari:
Eva Camino
Il·luminació:
Guillem Gelabert
Escenografia:
Guillem Gelabert
Sinopsi:
Què faríeu si tinguéssiu accés, les 24 hores del dia i els set dies de la setmana, a un material classificat que demostrés l'abús, la corrupció i la il·legalitat tant del govern com de grans empreses? Els protagonistes d'aquest espectacle són els tres grans whistleblowers digitals actuals: Julian Assange, Chelsea Manning i Eduard Snowden. Els seus actes els han portat a l'exili i la presó. En escena, els veureu a tots tres privats, d'una manera o altra, de llibertat.
Potser relacionem aquests fets amb la moderna era d'internet, però ens expliquen una història molt antiga. Que potser aquests tres personatges no ens recorden el mite del boig que crida la veritat enmig de la plaça pública i, acusat de fals profeta, traïdor o heretge, acaba empresonat, assassinat o bandejat?
La revelació tracta també sobre els diferents tipus de censura moderna, la crisi dels mitjans i del periodisme, la llibertat d'expressió, les formes de control de governs i les noves formes digitals de resistència. Tots els diàlegs, situacions i documents de l'obra són reals, tot i que sovint semblen fruit d’una ficció dramàtica o d'una història d'espionatge.
Com a responsable de la proposta escènica, Jorge-Yamam Serrano. Des del 2003 ha portat el teatre de petit format als domicilis i espais reals amb el projecte Teatro de Cerca. Ha dirigit, escrit i protagonitzat l'obra Que vaya bonito, guanyadora del premi FiraTàrrega 2012, nominada finalista al premi Max al Millor Espectacle Revelació del 2014... Segur que recordeu Camargate, una peça de teatre documental que va escriure basant-se en l'enregistrament d'un dinar que, fa uns anys, va sacsejar la política catalana. Jorge-Yamam Serrano ha treballat en aquest muntatge amb Neus Molina, periodista i editora de la revista Godot, especialitzada en cultura i arts escèniques, que ha aportat al muntatge el seu assessorament en matèria de periodisme, documentació i tractament de la informació.
L'espectacle es va estrenar al Grec 2018. Ara s'ha renovat la producció partint dels mateixos elements i es representa al Tantarantana. Les crítiques escrites, en data del 2018, corresponen a la primera producció.
Què faries si caiguessin a les teves mans unes imatges o informacions que comprometessin seriosament el govern o una gran empresa? Segurament el més fàcil seria callar i no dir res, però, és possible, quan es descobreixen situacions d’extrema violència contra civils o de vigilància global a través d’internet?
Després de passar pel Grec Festival de Barcelona, i amb una versió renovada i completament actualitzada, l’obra de teatre documental La revelació 1.0, escrita i dirigida per Jorge-Yamam Serrano (el premiat autor de Camárgate), mostra, al Teatre Tantarantana, el testimoni real de tres whistleblowers, o filtradors d’informació, tres persones que s’han jugat la vida o la llibertat a canvi de fer conèixer la veritat al món.
Tots els diàlegs, documents i situacions que apareixen a La revelació 1.0 són reals, si bé estan retallats, teixits i ordenats mitjançant l’eficient i captivadora dramatúrgia de Serrano, que fa fàcils temes que a priori podrien semblar densos, com l’espionatge de dades o el leaking. El narrador de la peça és Julian Assange (Ruben Ametllé), creador de la plataforma WikiLeaks, que, coneguda també com el cinquè poder, permet a qualsevol que ho vulgui, mitjançant la tecnologia de la internet profunda o deepweb, filtrar anònimament informacions que no seria segur treure a la llum amb nom i cognoms. Una de les filtracions més rellevants que ha publicat mai WikiLeaks la va proporcionar la informàtica i exmilitar Chelsea Manning (Cristina Gámiz), que també apareix a l’obra i que va donar a conèixer unes dures imatges d’abusos per part de l’exèrcit nord-americà. El tercer protagonista de l’espectacle és Edward Snowden (Jordi Andújar), extreballador de la CIA que va denunciar la vigilància global a través d’internet per part dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units. Tots tres, ciberactivistes que creuen que el coneixement de la veritat per part de la ciutadania és més important que qualsevol llei o que els interessos de qualsevol govern o empresa. Tots tres, privats de la seva llibertat per donar a conèixer informacions confidencials.
Aquests casos, a l’obra, s’intercalen amb els de dos
personatges històrics que també van lluitar per fer conèixer la veritat, i que
van ser castigats per això: Sòcrates (contrari a la religió de l’Estat)
i Galileu Galilei (que va afirmar que la Terra girava al voltant del
Sol), aquest segon magníficament interpretat per un Jordi Andújar de mirada
incrèdula.
El ritme de la proposta és bo, així com també ho és el rigor documental. El tema dels audiovisuals (de Nico Aguerre) és molt interessant, si bé quan l’espectacle es va estrenar al Festival Grec comptava amb tres pantalles mòbils, mentre que a la versió del Tantarantana només n’hi ha una de fixa.
En un escenari força buit, doncs, el que pesa més són les paraules. I potser és millor així, en una proposta d’aquest tipus, en què cada dada, cada mot, és important. Aquestes paraules són transmeses amb claredat per part dels tres intèrprets. Malgrat que el to és, a estones, un punt apretat, fet que pot jugar a la contra d’una proposta documental, cal destacar la humanitat amb què Andújar encarna Snowden, en una escena amb tocs de thriller, amagat a Hong Kong, perseguit per la policia i aclaparat pels periodistes. També és molt interessant el diàleg d’Assange, interpretat per Ametllé, amb el director de Google, Eric Schmidt (Andújar), i Lisa Shields (Gámiz).
Un tema a part és el tractament de la història de Chelsea Manning, interpretada per Gámiz. Si bé les seves escenes són profundament colpidores, i Gámiz s'hi entrega absolutament, Manning és una activista transgènere, i per aquest motiu sobta que la interpreti una actriu cisgènere. Tenint en compte que el col·lectiu trans ja està prou minoritzat, potser hauria estat interessant que el personatge de Manning fos interpretat per una actriu trans. Els actors i les actrius trans han de poder interpretar qualsevol tipus de personatge, però si no comencem ni per donar-los els poquíssims personatges trans que hi ha en el panorama teatral, fer aquest canvi de paradigma serà molt complicat.
En tot cas, a La revelació 1.0 es tracten temes molt interessants, i es tracten molt bé, i per aquest motiu, és una proposta altament recomanable. Sobretot per a totes aquelles persones que desconeguin el món dels whistleblowers, que són moltes, desafortunadament, ja que els grans poders lluiten per evitar que aquest tema arribi a la opinió pública. Si aneu al Tantarantana, a més, descobrireu que, d’alertadors, no n’hi ha només als Estats Units. Us sona la trama Gürtel, en què estan implicats per corrupció diversos alts càrrecs del Partit Popular d’Espanya? Si us sona, també és gràcies a certes persones que, en el seu moment, van posar en risc la seva carrera —i, en alguns casos, la seva vida— per tal que el món conegués la veritat.
