El dia que nasqué Ocaña, ‘¿qué planeta reinaría?’

Ocaña, reina de las Ramblas
Sala Beckett, 20 de setembre de 2019

Joan Vázquez i Marc Sambola
© Isaías Fanlo

La Sala Beckett obre la seva 30ena temporada amb una solo performance, escrita i dirigida per Marc Rosich i amb Marc Sambola a la direcció musical, que homenatja la figura de José Pérez Ocaña, pintor i artista underground, anarquista i activista queer que va viure i morir molt abans que s’encunyés aquest terme, durant el Franquisme i la transició espanyola.

L’encarregat d’encarnar aquest artista inclassificable és Joan Vázquez, actor i cantant que brilla fent-se seu el personatge, de manera quasi camaleònica, i el ressuscita intercalant coples de l’època amb explicacions d’episodis rellevants de la història del pintor. L’acompanya a escena el so de la guitarra de Marc Sambola, que, combinada amb la veu de Vázquez, composa un recital musicalment excel·lent.

La vida d’Ocaña, més enllà de la seva pintura, és rellevant perquè va ser transgressor, defugint classificacions de gènere i fronteres artístiques i geogràfiques (nascut a Cantillana, Andalusia, va viure a Barcelona i va portar el seu art al capdamunt del mur de Berlín). En això recorda Paco Alonso, personatge que també interpretava Vázquez a Paquito Forever, espectacle pel qual va rebre el Premi de Teatre Musical 2018 al millor actor.

A més de ser políticament significativa, la història d’Ocaña, i més tal com la planteja Rosich, està plena de moments emotius i impactants, com ara la seva mort, cremat durant una cercavila, al seu poble natal, quan una bengala va encendre la disfressa de rei sol que portava.

El fet que l’espectacle estigui  plantejat a mode de cabaret-concert, amb unes taules a primera fila que permeten una interacció constant amb el públic, fa entrar de ple en la vida d’Ocaña i en els seus sentiments, meravellosament pintats per Joan Vázquez. Tot i tenir la peça més estructura de recital que de narració, el carisma de Vázquez manté el públic atrapat des del primer moment, i genera riures i moments de veritable pell de gallina.

Finalment, cal destacar que els espectadors que hi vam assistir el dia 20 ens vam trobar amb una sorpresa molt emocionant: cap al segon número musical de l’obra, Vázquez, encarnant José Pérez Ocaña, va fer aixecar un home gran d’entre el públic, anunciant que es tractava del germà bessó d’Ocaña (un episodi similar ja es va produir quan l’espectacle es va estrenar als Terrats en Cultura, on el germà va fer acte de presència per primer cop).

Acabada l’obra, després de dos bisos i amb el públic de la Beckett dempeus, el bessó d’Ocaña va aturar els aplaudiments per deixar anar, entre llàgrimes, una idea que es va clavar en tots nosaltres: què fa que una ciutat que es fa dir oberta, progressista i, fins i tot, queer, hagi fet caure en l’oblit un artista com Ocaña? Per què no hi ha obra seva, als museus nacionals? Potser aquesta Barcelona innovadora, que vol “posar-se guapa” des dels Jocs del 92, ha tapat amb ciment una part de la seva història que, tal vegada per massa crítica o llibertària (“Liberta-Taria”, que diria Ocaña), s’ha volgut condemnar al silenci.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *