El dret a ser mare en ple s. XXI

Els diners, el desig, els drets
La Planeta, 20 d’octubre del 2019

Fotografia: Sílvia Poch

Parlar de drets sempre genera controvèrsia. I més, quan aquests drets encara no estan legislats i la població civil ho mira amb diversitat d’ulls. L’obra representada el dia 20 d’octubre a la sala La Planeta, anomenada “Els diners, el desig, els drets”, dirigida per Marta Galán Sala, ens porta a escena un espectacle verbatim sobre la gestació subrogada.

Un verbatim és un tipus de teatre on es construeix un relat a partir de talls documentals o entrevistes a protagonistes sobre temes socials d’actualitat. On els actors reprodueixen la paraula de textos o fets reals, intentant aportar objectivitat per crear o despertar l’esperit crític en l’espectador.  

El relat comença amb la projecció de la història de baby M que, a través del documental de Martha Rosler “Born to be sold” dels anys 80, se’ns explica el primer cas de batalla legal en els Estats Units entre una dona gestant i la parella contractant. Què és ser mare? Tothom té dret a ser mare en el segle XXI? Què hi ha més enllà d’un acte que alguna gent considera que és altruisme?

Gràcies a la representació duta a terme per Núria Lloansi, Susanna Barranco i Juan Navarro, amb una escenificació i gestualitat senzilla que contraresta amb un potent contingut visual, acompanyat d’una estridència musical, vol remoure la consciència del públic, crear un fil conductor on el propi pensament s’acaba posant en dubte, on tres tòtems acaben regnant: el capitalisme, la llibertat i els drets personals en el segle XXI.

Estem davant un tema emocional. Es posa en joc l’afectivitat, es parla del vincle familiar, de la llibertat individual, del paper del propi cos (i úter), els drets i el valor dels diners. La potència de parlar des de l’experiència en un tema d’actualitat social, acompanyat d’una escenificació d’aquesta qualitat permet arribar a una reflexió: Totes les persones tenim dret a ser pares?

És difícil crear una connexió tant gran entre espectacle i espectador, però són setanta minuts que van guanyant en intensitat en cada minut que passa.

Elena Aran
@elenaranc

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *