El gran salt de Parking Shakespeare

Titus Andrònic (Parking Shakespeare)
Parc de l’Estació del Nord, 18 de juliol de 2019 

D'esquerra a dreta, Ricard Boyle (Aaron), Carles Gilabert (Titus Andrònic) i Íker Castell (Alarbus)
© Xavi Gil

Després de gaudir enormement, com ja ens té acostumats la companyia Parking Shakespeare, de la comèdia d’aquest any, L’amansi(pa)ment de les fúries, una comitiva de Novaveus vam tornar al Parc de l’Estació del Nord per veure l’altra proposta del grup, la tragèdia Titus Andrònic.

Enguany, en motiu del seu 10è aniversari, Parking Shakespeare, companyia que cada estiu porta obres del bard anglès al carrer a taquilla inversa, presenta per primer cop dues peces en lloc d’una. Els actors i actrius del col·lectiu s’han dividit entre les dues produccions, i s’ha ampliat la plantilla amb un càsting obert (gran iniciativa, tan poc habitual al nostre país!). Al Parc, doncs, hi podem veure una comèdia (com sempre), els dies senars, i una tragèdia (la novetat), els dies parells, que és ni més ni menys que Titus Andrònic, una de les obres més violentes i sagnants de Shakespeare.

Representar escenes de violacions, mutilacions i assassinats al mig d’un parc públic i sense grans recursos no sembla una tasca fàcil, però el cert és que Israel Solà, director i adaptador de l’espectacle, se’n surt amb nota, ja que ho fa amb simplicitat i efectisme a parts iguals, utilitzant com a únics recursos aigua en lloc de sang; fuets i pals de golf com a espases, i el treball dels intèrprets. De fet, la direcció de Solà és un dels puntals de la proposta, amb una direcció d’actors molt fina (és de les vegades en què el nivell actoral de la companyia és més alt).

Entre els intèrprets, despunta Carles Gilabert, habitual dels Parking, que presenta un Titus noble, amb qui es pot empatitzar des del primer moment malgrat que es deixi dur per la follia. També Georgina Latre, nova incorporació, que encaixa bé el difícil arc del personatge de Lavínia, filla de Titus, violada i ultratjada pels fills de Tamora, reina dels gots. Ester Cort, una altra Parking clàssica, interpreta aquesta reina, i és de les actrius que millor sap transmetre la duresa de la tragèdia sense perdre l’energia que requereix el teatre al carrer. Li dona el contrapunt el també clàssic Pep Garcia-Pascual, que encarna l’emperador Saturní amb contenció i amb la fragilitat magnètica que li és tan pròpia.

Precisament el problema —l’únic— que presenta aquesta obra és que costa mantenir el nivell energètic d’una tragèdia durant 90 minuts al carrer i sense una bona acústica. En aquest sentit, juguen a favor la visceralitat de la peça, que permet més volum per part dels intèrprets (tot i que cridar massa per por a no ser sentits fa que, en les parts de més intimitat, es perdi credibilitat), i els moments còmics, accentuats i protagonitzats molts cops per un nen, Àlex Losada Jiménez, que atrau constantment la mirada del públic.

Ara bé, que l’energia costi de mantenir no vol dir que es tracti d’una mala proposta. El resultat és realment molt bo, l’únic que passa és que les comèdies han deixat el llistó molt alt. No hi ha dubte, però, que els Parking Shakespeare aconseguiran arribar a aquest llistó sense problemes i superar-lo. Precisament és el que fan, superar-se any rere any. És per això, i per la seva enorme tasca d’apropar el teatre a tothom, que s’han transformat en una de les companyies imprescindibles del panorama teatral català.

Nil Martín
@nilmartinlopez

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *