El llarg dinar de nadal

Mig amagat sobre les galeries que porten el mateix nom, trobem el petit teatre Maldà de només 50 localitats, que durant aquests dies acull El llarg dinar de nadal. Una obra recentment guardonada als premis butaca que aconsegueix que en tan sols 60 minuts transcorrin 90 anys d’història, tots al voltant d’una petita taula, que observa com la família es transforma i canvia al llarg dels diferents 90 dinars de nadal.

© La Ruta 40 Companyia de teatre
© La Ruta 40 Companyia de teatre

Una família marcada, com totes, a través de naixements i morts, representades brillantment mitjançant l’entrada i sortida dels personatges a través de dues portes, que marquen l’inici i el final de la vida. Un recurs senzill, però alhora molt clar, que provoca a l’espectador tensió quan algun familiar sembla acostar-se a la porta de la dreta, i tendresa quan s’il·lumina la porta de l’esquerra. L’envelliment dels personatges també és subtil. Petits gestos com la tremolor de les mans i l’encorbament progressiu dels vells, o l’exaltació i la hiperactivitat dels joves són els que marquen l’edat, i no les arrugues o els cabells enfarinats.

El llarg dinar de nadal, irònicament, és una obra que es fa curta. El pas dels anys en tan poc temps provoca que l’obra creï una gran sensació de velocitat. Justament aquest és un dels reptes més grans que van afrontar els actors; ser capaços de plorar una mort i a l’instant següent estar exaltat i feliç al veure el naixement d’un fill. Ens explicava el director, durant la prefunció organitzada per Recomana, que aquest repte va ser difícil de superar, i que la manera d’aconseguir-ho va ser inventar-se i representar (només per assajar) les escenes intermèdies que hi haurien d’haver entre un esdeveniment i l’altre. D’aquesta manera, els actors entenien millor el context de les diferents emocions i trobaven el sentit en els canvis d’aquestes.

Un altre repte dels actors van ser els canvis, ja que només 7 actors representen a més del doble de personatges. Per a poder fer els canvis ràpids, els actors no es canvien lavestimenta a no ser que passin de ser un familiar a un criat o viceversa. El fet pot semblar confús, però la manera d’encarnar ràpidament a un personatge totalment diferent provoca que es vegi perfectament una nena en l’actriu que entra en escena i que feia mig minut havia marxat com a vella a través de la porta de la mort.

D’altra banda, durant l’obra, tot i que transcorre entre el segle XIX i el XX, no s’observa cap tipus de context històric llevat de la segona guerra mundial. No parla del crack del 1929, per exemple, que va ser un esdeveniment històric que va afectar a les famílies americanes. Tot i així, penso que potser justament el que es busca en l’obra és que sigui atemporal, provocant així que l’espectador s’hi pugui sentir més identificat, ja que en el fons, totes les famílies són molt semblants. Com es pot observar a l’obra, any rere any es parlen dels mateixos temes: el temps, el menjar o la veïna del poble que sempre es queixa del reuma. Com a persona jove, puc dir que només em vaig sentir identificada amb elspersonatges durant els seus primers anys de vida, tot i que sí que en conjunt vaig poder veure la meva família allà representada. Una curiositat que comentava el director és que justament la gent gran és la que més s’emociona durant l’obra, ja que diu haver vist la seva vida passar en 60 minuts. S’hi veuen de joves, s’hi veuen quan eren pares i s’hi veuen també ara com a avis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *